PRÈVIA FC BARCELONA Vs LIVERPOOL FC (V): Els porters

Els voltants del Camp Nou són plens de terrenys de joc, la seva gran majoría de terra, on cada tarda milers de nens i adolescents acudeixen per efectuar els seus entrenaments amb les divisions inferiors del FC Barcelona. Tots ells acudeixen amb una pila de somnis i il.lusions que en una infíma part, així de cruel és el destí, es faràn realitat. Cada un d’aquests nens i joves, cada cop que fan un gol, aturen un penal o fan una jugada destacable, es miren de reüll la grandiosa figura del coliseu de ciment que presideix l’horitzó, figura que ha estat testimoni del creixement de un bon grapat de nanos que s’han convertit en figures i jugadors del primer equip del Barcelona. Pocs han estat els escollits pel destí per traspassar les portes a l’interior del gegant.
Fa pot ser deu o quinze anys enrere, dos nanos es trobaven en aquesta situació. El Víctor i el José Manuel compartíen vestidor, compartíen camp d’entrenament, però competíen per un lloc sota els tres pals d’una portería. Un d’ells sempre havia de contentar-se en veure les evolucions de l’altre des de la banqueta. Amb tota seguretat tots dos nanos eren conscients que tant sols un d’ells sería el propietari del dorsal número 1 de la porteria blaugrana. Capricis de la pilota, el dimecres, aquell nano anomenat Víctor sortirà a defensar la porteria catalana com a Víctor Valdés i davant seu, el seu company de tardes, viatges i concentracions, en José Manuel serà qui posi pany i forallat a la meta red convertit en Pepe Reina.

Víctor Valdés, és un porter que s’ha fet a sí mateix. Porter d’una força mental impresionant, ha fet front a les dures e injustes crítiques rebudes en els seus inicis. Pot ser d’haver-se tractat d’un nano nascut a Amsterdam o Buenos Aires, el sempre insatisfet aficionat culé no s’hagués cebat tant en la figura del de L’Hospitalet. El nano de la pedrera no te dret a equivocacions, mentre que el forani.... s’ha d’acoplar.
Porter d’uns grans reflexes i de moviments felins sota els pals, ha sapigut corregir els seus primers errors en les sortides als peus dels davanters i les sortides per alt, autèntics punts febles en els seus inicis. El de l’Hospitalet va ser un dels grans artífex dels títols de lliga i de la Champions amb accions de gran mèrit en partits de poc lluiment per part de la resta de l’equip. Ni la afició, ni la premsa, ni el sel.leccionador nacional de fútbol ha reconegut el seu treball ni la seva progressió.

José Manuel Reina, fill de porter, va arribar a Anfield de la mà de Rafa Benitez, gran valedor del seu fitxatge, la temporada passada després d’una gran campanya amb el Vila-Reial on va aconseguir una inimaginable classificació per a la Champions League. El Barcelona es va despendre d’ell de manera una mica incomprensible, doncs els seus predecesors, mai van aportar res que Reina pogués haver aportat ja.
Pepe Reina, és un porter de gran presència física i de moviments que recorden als porters de tres decades avans. Es molt poc habitual veure porters avui dia que surtin a refusar amb el puny, acció aquesta que Reina repeteix amb asiduitat durant un partit. Atesora grans reflexes i col.locació i una habilitat impresionant per aturar penalts. En el seu dèbit però, apareixen greus errors inexplicables en un porter de la seva valua, deguts a ben segur a la puntual falta de concentració en el joc. Un clar exemple de la cara i creu de la moneda és la final de la FA Cup de l’any passat a Cardiff davant el West Ham United, on Pepe Reina va passar de ser responsable en gran mesura dels gols dels londinencs a convertir-se en un dels herois de la final al aturar el penal decisiu de la tanda fatídica de penals.
Aquesta temporada després d’uns inicis força dubitatius amb errades incomprensibles en el camp del màxim rival ciutadà on un jugador que defensa la samarreta del Liverpool mai pot fallar, ha guanyat en seguretat i ha traspasat aquesta a la seva línea defensiva que te plena confiança en ell, malgrat la desafortunada errada del passat dissabte a Newcastle.
A Pepe aquest dimecres no l’ha de pesar la responsabilitat de tornar a la que va ser casa seva i tractar de demostrar la seva valua a ningú. Te la plena confiança de Benitez i mica en mica s’està guanyant la confiança de la parròquia red. A Anfield pot ser no es veia un porter tant seriós des de Ray Clemence. Els que van vindre després de seriós tenien ben poc, començant per el mític Grobelaar, continuant per “Calamity” James, l’holandés Westerweld i el polonès Dudek, tocat per la Providència una nit de maig del 2005 a terres otomanes. Pasió turca.