dimarts, 30 de març de 2010

Les veritats de Paul Tomkins.

Crítiques als seus sistemes tàctics, als seus mètodes de treball, als seus costosos fitxatges o desconegudes adquisicions. Tot allò que faci Rafael Benítez en la seva labor al capdavant del Liverpool FC, rep setmana darrera setmana el retret dels tabloides de les Illes. La percepció erròniament generalitzada en aquestes latituds, és que la pràctica totalitat de la premsa britànica, especialment la londinenca, veu en Benítez a un tècnic incapaç de treure a flot la nau Red. Aquesta impressió que des de sempre ha estat l'excusa esgrimida per gran part de la premsa espanyola per a escudar els seus atacs al tècnic espanyol, presenta la honrosa excepció de Paul Tomkins. L'autor anglès de 36 anys, sempre sota exhaustius i objectives anàlisis i l'òptica d'un fidel supporter al club d'Anfield, ha replicat a tots aquells que des de les seves columnes o tribunes ràdio-televisives han criticat amb més demagògia que fets veraços el treball de l'entrenador Red des de fa ja cinc anys.

El prestigi de Paul Tomkins està fora de tot dubte entre els supporters del Liverpool FC. La seva escriptura versa sempre entorn del club del qual es confessa fidel seguidor, sense per això perdre l'objectivitat ni la clarividència en els seus articles i treballs. La seva pàgina web Tomkinstimes, és una de les més seguides, consultades i comentades pels aficionats Reds. Tomkins té un ampli i vast historial com escriptor i narrador del passat, present i futur del Liverpool FC (Golden Past, Red Future, Red Revival, The Red Review, An Anfield Anthology, Above Us Only Sky, Dynasty Fifty years of Shankly's Liverpool i Compendium). A més de tot això, la web oficial del club li ha facilitat des de fa ja diverses temporades, una columna d'opinió on Tomkins repassa tot allò que esdevé entorn del Liverpool.



Però és des de la seva pàgina web, on Tomkins exerceix amb major assiduïtat la seva labor de cronista i comunicador. Des d'aquest mitjà s'encarrega de posar en dubte moltes de les declaracions que tenen a bé realitzar els diferents personatges encarregats de narrar setmanalment els partits de la Premier, o de rebatre a contertulis i columnistas de diversos mitjans que expressant lliurement la seva opinió, sempre tenen a Rafa Benítez com a focus de les seves crítiques. Un dels seus últims articles "Lucky Rafa", serveix com perfecta mostra de com Tomkins tira per terra molts dels arguments utilitzats pels detractors de Benítez. En l'esmentat article, Tomkins ironitzava sobre la suposada bona fortuna de la qual gaudeix Rafa Benítez i que li atorguen l'ampli ventall de personalitats mediàtiques futbolístiques britàniques. El text serveix com perfecta síntesi (a pesar de la seva extensió) per a desacreditar totes les campanyes articulades contra l'entrenador. L'historial del tècnic espanyol, les seves relacions amb la premsa, l'herència suportada a la seva arribada al club de Anfield, les partides pressupostàries o la relació entre tècnic i propietaris del club, són alguns dels factors que Tomkins tracta i que perfectament pot servir com introducció a aquells que desconeguin a l'autor.

Currículum i tercer pressupost

Per a començar, Tomkins desacredita aquestes demagògiques afirmacions amb el contundent currículum de Benítez com tècnic, mentre recorda que tots aquests assoliments van ser aconseguits gestionant almenys el tercer pressupost més car durant aquestes competicions i temporades. La primera en el front. Són innombrables els "naysayers" que argumenten la bona sort de la qual gaudeix Rafa Benítez, al guanyar una Champions o una FA Cup de formes poc menys que miraculoses. Obliden aquestes veus que el "Gran" Alex Fergusson va conquistar, per exemple, les dues Copes d'Europa que ostenta el seu currículum gràcies a una remuntada èpica en qüestió de minuts (final Champions League en el Camp Nou) i una relliscada de John Terry en la tanda de penals (Final Champions League a Moscou). La sort, la mala i la bona, influïxen com veiem de manera ostensible en el futbol.

Comentaristes interessats

Continua analitzant a totes les eminències televisives que tenen en Benítez el seu particular pim, pam, pum setmanal. Andy Gray, el exjugador del Everton i actual comentarista de Sky Sports, es duu el major nombre de rèpliques. Comenta Gray la solidesa defensiva d'un equip com el Chelsea i ho cataloga com un veritable gegant. Ningú ho dubta, però Tomkins li recorda que el Liverpool de Benítez registra igual nombre de gols en contra concedits en jugades d'estratègia. Tan malament no ha de defensar el Liverpool quan els seus nombres en aquest apartat són equivalents a la solvència defensiva d'un equip com el Chelsea de Carlo Ancelotti.

També entre els exjugadores reds que avui dia comenten partits i participen en tertúlies, Benítez compta amb grans enemistats. Ronnie Whelan, Mark Lawrelson, Stan Collymore, Phil Thompson o Jamie Redknapp (el cas més flagrant de tots ja que pretén que el seu pare Harry ocupi la nostra banqueta) als quals Tomkins els recorda que els dies de glòria per al club de Anfield fa temps que van concloure, així com el llarg període que ha transcorregut des que el Liverpool va caure del cim i sempre abans de l'arribada de Benítez.

L'herència de Houllier

L'equip que va heretar Rafa Benítez és sempre altra de les guerres que ha de patir per part d'uns mitjans que consideren la plantilla confeccionada per Gérard Houllier, immensament millor que la construïda al llarg d'aquests cinc anys sota la tutela del tècnic espanyol. La marxa de Michael Owen, sant i senya del club per aquell temps, es vesteix en ocasions com una venda i un descart de Benítez, quan va ser el propi davanter el qual va triar abandonar Anfield amb una contraoferta del tècnic madrileny a última hora, quan les negociacions per renovar al jugador encapçalades per Rick Parry havien fracassat prèviament. A part d'Owen, l'article desglossa l'ampli nombre de jugadors que formaven aquella plantilla de la temporada 2003/04 i la compara amb l'actual. Els noms de Reina, Mascherano, Torres o Benayoun, tots ells adquisicions i apostes pròpies de Benítez, semblen superar amb escreix a aquell equip compost de bons jugadors, però que ben pocs, excepte les excepcions de Hyypia o Hamman, van assolir assentar-se en el primer equip Red com jugadors notables.

El pressupost

Les partides pressupostàries són sempre altre dels factors que tots els crítics de Rafa Benítez tiren en cara al tècnic. El curiós del cas, és que mai ho fan comparant-lo amb la resta de pressupostos amatents per la resta d'equips, entre els quals hi ha en l'actualitat sis que superen el cash del conjunt de Anfield. Tomkins ataca a tots els mitjans que incessantment ataquen el dispendi de Benítez a adquirir jugadors, mentre que la resta de fitxatges de major quantia realitzats per altres clubs, són sempre ignorats. Recorda d'aquesta manera els fitxatges realitzats per Alex Fergusson, el gran gurú per a tots els mitjans, i que a pesar de costar una important suma de diners, mai van arribar a brillar. Verón, Hargreaves, Nani, Anderson o uns tals Tosic i Ljajic (?) el traspàs dels quals va anar d'al voltant de 17 milions de lliures i tan sols el primer jugador va arribar a disputar la friolera de dos partits oficials amb els Red Devils. En l'actualitat, Tosic està cedit al Colònia, mentre que Ljaj va ser traspassat a la Fiorentina per 7 milions de Lliures. S'adjunta fotografia de la presentacón d'ambdós (que algun caldrà pensi que ens ho inventem. I perquè no hem volgut posar a Djemba Djemba...).

També el Chelsea de Mourinho rep. Tomkins personifica aquest dispendi econòmic en el fitxatge pels del Bridge de Wright-Phillips, el qual va costar 21 milions de lliures i va ser venut dues temporades després per tan sol 8. Tot un negoci. Rafa en canvi, ha de jugar amb unes partides pressupostàries inferiors i en moltes ocasions, ha de desprendre's dels jugadors millor valorats per a realitzar un fitxatge. Llegeixi's Xabi Alonso, el qual va ser venut pel doble del que va costar el seu fitxatge.

Serveixi doncs aquest article com introducció de Paul Tomkins davant els nostres lectors, un veritable desconegut per a l'amplia majoria d'afeccionats a la Premier League i al que des d'aquest blog tractarem sempre de donar deguda veu com seriós i vàlid contrast a tots aquells que obtenen informació d'unes fonts en moltes ocasions mal documentades, però que en unes altres, són absolutament malintencionades. La veritat i la raó estan en la xarxa i gran part d'ella l'ofereix Tomkins. A veure qui gosa contradir-li.

dilluns, 29 de març de 2010

45 minuts d'excel·lència futbolística.

LIVERPOOL FC 3-0 Sunderland AFC


Inconmesurable, imparable, virtuós. Podríem estar bona part de la crònica sense aturar-nos un sol moment qualificant el joc dels homes de Benítez durant els primers quaranta-cinc minuts del partit d'ahir contra el Sunderland. Possiblement i conjuntament amb els sis minuts pletòrics de futbol de la nit del Portsmouth a Anfield, els millors minuts de la temporada. Joc ràpid, vertical, al primer toc e imaginatiu i per suposat, gols. Gols que Fernando Torres aconsegueix marcar a parells i setmana darrera setmana. El noi de Fuenlabrada, porta camí de convertir-se, si no ho és ja, en una veritable Red legend. El "pass & move" que Bill Shankly va deixar com a doctrina futbolística, ahir tornava a reviure a Anfield, amb les conseqüents mostres d'aprovació d'una grada totalment entregada.

Ben ràpidament el Liverpool posava setge sobre la porteria del jover porter escocès Gordon. Agger rematava i el porter devia d'emprarse a fons per evitar el gol, tant sols era el primer minut de joc. I tant sols havien transcorregut 3 minuts de joc, quan Pepe Reina servia una pilota llarguíssima que Fernando Torres recollia enganxat a la banda i gairebé en el banderí de corner. The Kid, envoltat per tres defenses, condueix inicialment la pilota cap a l'exterior, amaga cap a l'interior i torna a buscar l'exterior per trobar l'angle suficient per etzibar una cacaco en parabola que es colava per tota l'escaire de la porteria visitant. Enorme.

A partir d'aquí, monòleg futbolístic total del Liverpool amb ocasions per a tots els gustos. Jugadas d'arribada des de el darrera de Torres o Gerrard que sortien fregant el pal. Rematades de cap de Maxi que Gordon treu miracolosament. Xuts llunyans de Babel o de Glen Johnson que aquesta vegada si que acabaría en gol en el minut 32 de joc. El lateral dret del Liverpool, novament oferia la millor de les seves imatges, recordant al lateral trencador de l'inici de la temporada. Impressionant prestació de Johnson que sembla plenament recuperat de la seva lessió.

No acabaría aquí el setge i el "blitz" del Liverpool sobre la porta dels d'Steve Bruce. En una mateixa jugada, primer Babel i després Fernando Torres en doble ocasió, xut al pal inclós, feien que Ian Rush i Alan Hansen s'aixequessin dels seus seients al Main Stand, a punt de celebrar un nou gol. El primer temps finalitzaba amb un Liverpool totalment volcat sobre la meta d'un indefens Sunderland.

El segon temps, s'iniciava amb un Liverpool igualment ofensiu i amb fam de gols. Fernando Torres novament, ben a punt estava de tornar a marcar, però el seu xut a porta, després d'una magnífica jugada de Johnson, anava a petar al cos d'un contrari. Els mateixos protagonistes repetirien acció a l'hora de partit i aqusta vegada el de Fuenlabrada no perdonaría i faria pujar el tercer gol al marcador.

A partir d'aqui, Benítez aprofitava per donar descans a homes com Kuyt, Torres i Gerrard. Destacable i impressionant l'ovació dispensada per Anfield a l'heroi de la tarda, Fernando Torres. Amb tot sentenciat, el Sunderland donava indicis de recuperació amb diverses aproximacions a la porteria d'un inèdit Reina, que tant sols va haver de esforçar-se per enviar a corner de sensacional estirada un xut de Bolo Zenden, ex-jugador Red.

Com cada final de temporada, els equips de Benítez comencen a donar la seva millor imatge. Esperem que no sigui massa tard i assolir els objectius plantejats per a final de temporada que no són altres que la quarta plaça i arribar a la final de l'Europa League. Amb jugadors com Torres, Gerrard o Johnson en plena forma, sembla més que factible.

FORMACIÓ:
Reina, Johnson, Carragher, Agger, Insua, Maxi Rodríguez, Mascherano, Gerrard (C) (El Zhar 81'), Babel, Kuyt (Aquilani 70') i Torres (NGog 78').

GOLS:
1-0 Torres 3'
2-0 Johnson 32'
3-0 Torres 60'

dissabte, 27 de març de 2010

No apte per a supersticiosos.

Gats negres i el record d'una pilota de platja visiten Anfield demà. Abstingui's tots aquells que creuen en el mal fari. És inevitable. En el futur qualsevol partit que enfronti al Liverpool FC amb el Sunderland, es veurà sempre precedit pel record d'aquella pilota de platja que es va interposar entre el xut de Darren Bent i la porteria de Reina i que va acabar en el fons de la xarxa de la meta Red, significant conseqüentment, la victòria per al quadre de Steve Bruce sobre el de Rafael Benítez.

La veritat és que, pròlegs més o menys maquillats i decorats del partit a part, l'enfrontament de demà entre Reds i Black Cats és d'una importància sublim per als interessos del Liverpool FC en el seu objectiu d'aconseguir la quarta plaça del campionat. La consecució dels tres punts per als de Benítez, és gairebé de caràcter obligat, donada l'àrdua competència que presenten la resta d'aspirants a l'última plaça que dóna dret a disputar la Champions League de la pròxima temporada.

L'arribada del Sunderland de Steve Bruce, ofereix un gran nombre de fets que donen al partit un atractiu especial. El caracter competitiu dels equips entrenats per Steve Bruce, es multiplica quan el rival que tenen davant són els Reds de Anfield. Es ben conegut per tots el passat Mancunian del tècnic del club del nordest de les illes. Però sens dubte, si en aquest partit es pot personificar en algú aquesta rivalitat, aquesta persona és Kenwyne Jones.

El davanter de Trinidat i Tobago, va ser orígen de disputa entre ambdós clubs i tècnics durant el període de fitxatges del passat mes de gener. Els rumors sobre una possible oferta del Liverpool FC pel davanter del Sunderland, van fer entrar en còlera a Steve Bruce, arribant a fer manifestacions totalment fora de to contra Rafael Benítez. Finalment, aquella possible oferta mai es va materialitzar i l'únic fitxatge que va realitzar el Liverpool en el mercat d'hivern va ser Maxi Rodríguez, que va arribar sense cap tipus de cost per a les arques de Anfield. Jones després de perdre's les últimes jornades per lesió muscular, podrà estar a la disposició de Steve Bruce per al partit de demà.

Els Black Cats arriben a Anfield amb una certa recuperació després del daltabaix sofert els últims mesos, on va arribar a coquetejar amb els llocs compromesos de la zona baixa de la classificació, sense arribar mai a ocupar cap de les places de descens. Els seus davanters Frazier Campbell i sobretot el gran golejador Darren Bent, arriben amb un encert de cara a porta excel·lent en les últimes jornades. Vint són els gols aconseguits per Bent durant aquesta campanya. Un altre dels jugadors importants per al sistema de Bruce, Andy Reid, acudirà a Anfield amb certes molèsties físiques, el que li converteix en dubte per a demà.

En els nostres les coses semblen adquirir certa calma i signes de reflexió interna per part de jugadors d'enorme pes específic en el sí del planter. Steven Gerrard, Capità i Sant i senya del Club, ha realitzat un sever exercici d'autocrítica que li ha dut a declarar que "Si mires el meu estat de forma durant la temporada, no estic en absolut content, atès que no he aconseguit el nivell que sé que puc oferir. Crec que puc ser millor" Va dir el de Huyton.

El 8 del Liverpool va seguir amb la seva anàlisi sobre si mateix. "Jo sóc el meu pitjor crític. Les meves aspiracions en els partits que restans, és conduir al Liverpool a la quarta plaça i intentar arribar a la final de l'Europa League, a més d'anar a disputar la Copa del Món". El capità Red va concloure dient. "He jugat bé aquesta temporada, però m'he sentit fora d'alguns partits i no m'he sentit totalment feliç".

Tots els jugadors estan a la disposició de Rafael Benítez per a enfrontar-se al Sunderland, excepte els lesionats Skrtel i Fabio Aurelio. Albert Riera sembla que no entrarà en la convocatòria i se li busca destinació lluny d'Anfield, després dels trists esdeveniments efectuats pel jugador manacorí.

dijous, 25 de març de 2010

Javier a punt de signar.

A la margarida li queden poques fulles per ser desfullada i Javier Mascherano sembla ser que està a punt de prendre una decisió respecte al seu futur en el Liverpool FC. Un dels jugadors de l'actual plantilla amb més número de pretendents està a punt de donar el seu "Sí" definitiu a l'ampliació del seu contracte amb el club d'Anfield.

Després d'un estiu de l'any passat i uns mesos de desembre i gener replets de rumors sobre la marxa del jugador argentí, en un altre d'aquests episodis que tant i tant agraden a la premsa esportiva, en aquest cas catalana, Mascherano declara pública i obertament en la web oficial del club que vol quedar-se. "El Liverpool coneix que vull quedar-me. No crec que hi hagi cap dificultat per a arribar a un acord. Veurem que ocurreix en les pròximes setmanes". Mascherano, que es manté aliè a les negociacions deixant-les en mans del seu representant, va afegir. "Mai vaig dir que no era feliç en Liverpool. Va ser la premsa. Sóc feliç aquí i ho demostro amb la meva progressió sobre el camp".

El fet que el jugador s'expressi positivament sobre la seva renovació en la web oficial del club, a més de que el propi Rafa Benítez hagi declarat recentment que les negociacions es troben molt prop de fructificar, ens animen a pensar que el "cas Mascherano" arribarà finalment a bon port. Esperem ansiosos la confirmació oficial de les prolongacions de contracte tant de Mascherano com de Pepe Reina. Baluards Reds.

diumenge, 21 de març de 2010

Digueu-li Webbchester United.

Manchester United 2-1 LIVERPOOL FC


Veritablement vergonyós. Mai es pot justificar una derrota per una actuació arbrital. Però el que està clar, és que en qualsevol partit dels Reds que es arbritrat per Howard Webb, la polèmica està servida. Ho va estar ara fa dues temporades a Old Traffor quan en menys de vint minuts de partit Mascherano era expulsat amb doble groga. Ho va ser aquesta mateixa temporada quan es va fer repetir el llençament de penal a White Hart Lane. I avui ha estat un arbritratge totalment parcial amb una gravíssima concesió de penal inexistent als Mancunians quan el Liverpool portava avantatge en el marcador. Absolutament indignant.

Començava el Liverpool amb força. Tant sols es portaven 5 minuts disputats i Fernando Torres recuperava una pilota al mig del camp. Gerrard obria a la banda per a Dirk Kuyt que centrava i trobava el cap de Fernando que en una rematada de cap força plàstica i marcant tots els temps del que ha de ser una escepcional rematada de cap, posava la pilota fora de l'abast de Edwin Van der Sar. Cinc minuts de partit i la golejada de ara fa un any, tornava a planar sobre Old Trafford.

Ben poc durarien els temors dels Mancunians i els somnis dels Scousers. Howar Webb no estava disposat a veure com el Teatre dels Somnis vivia un altre profanació i s'inventava un penal totalment inexistent de Javier Mascherano que cinc metres fora de l'àrea agafava a Valencia, caient el jugador equatorià dintre de l'àrea. Webb ni tant sols consultava amb el seu assistent i assenyalava sense dubtes el punt de penal, mostrant cartulina groga a Mascherano. La indignació feia que Fernando Torres etzibés una puntada de peu al punt de penal quan Rooney estava a punt de plantar la pilota per executar la pena màxima. La consternació en les files Reds era majúscula.

Wayne Rooney veia com el seu primer intent de batre a Reina era abortat per la brillant aturada del porter madrileny. Malauradament, el rebuig afavoria al jugador de l'United que a porta buida tant sols tenia que acompanyar suaument l'esfèrica per fer pujar l'empat a un al marcador. L'avantatge Red s'esvaia set minuts després i tot tornava com a l'inici del partit però amb dotze minuts de joc disputats. A partir d'aquí, ben poc futbol. Joc molt trabat amb continues aturades per faltes o no faltes, segons el particular criteri d'Howard Webb.

Tant sols el coreà Park desnivellaria la enorme igualtat existent en el terreny de joc amb una rematada de cap a centrada de Fletcher, tot venint del darrera. Era el minut 60 de joc i encara quedava mitja hora per endavant. Malaurdament, ni els canvis de Benítez que donava entrada a Aquilani ni Fernando Torres que a l´ultim minut de partit errava en el seu intent de rematada a porta des de l'interior de l'àrea petita podien fer variar l'avantatge Mancunian.

FORMACIÓ:
Reina, Johnson, Carragher, Agger, Insua, Kuyt (Aquilani 73'), Mascherano, Lucas Leiva (Benayoun 76'), Maxi Rodríguez (Babel 76'), Gerrard (C) i Torres.

GOL:
0-1 Torres 5'

dissabte, 20 de març de 2010

A PRENDRE L'STRETFORD END ALTRA VEGADA !!!

Tot just 24 hores deuen transcórrer, perquè la vista i l'atenció de tots els supporters i afeccionats al futbol en general es dirigeixin a l'estadi de Old Trafford de Manchester. El duel entre els dos gegants del futbol britànic reviurà una nova edició del que de ben segur serà un duel épic i ple de tots els elements que atorguen al futbol l'apel·latiu de "esport rei". Duel d'aficions, de palmarès, de banquetes o d'història. Però si algun atractiu a part de tots els anteriors disposa el partit de demà, és el duel de golejadors en ratxa que es viurà en la gespa de "The Theatre of Dreams".

Wayne Rooney i Fernando Torres dirimiran demà un duel de pistolers, digne del millor dels westerns de Sam Peckinpah. El fi olfacte davant el marc rival que estan mostrant ambdós golejadors en les últimes setmanes, és un additiu més per a fer del xoc de demà diumenge, un d'aquells partits que ningú es pot perdre. La cita demà a les 14:30 hora peninsular. Amb les càmeres de Teledeporte en directe.

En la memòria de tots (Red supporters i Mancunians) prevaleixen les imatges d'aquell 14 de març de l'any passat en el qual els nois de Rafa Benítez van prendre sense pal·liatius Old Trafford amb una golejada per 1-4 en la qual Fernando Torres va brillar amb llum pròpia a l'aconseguir un gol i dur pel camí de l'amargor durant tot el xoc a Nemadja Vidic, el central serbi triat en diverses ocasions en l'onze ideal de la Premier League i que aquella tarda, va viure en les seves pròpies carns un autèntic malson del qual aparentment encara no s'ha refet. Fa un any pràcticament, els Red supporters vivian una setmana inoblidable amb la victòria a Old Trafford a la qual precedia l'al·luvió de gols i futbol sobre el Real Madrid CF tres dias abans en Anfield.

Deixant a part la història i el passat, el partit de demà arriba amb tendències clarament a l'alça en els locals i amb síntomes de recuperació en els visitants. El quadre de Alex Fergusson, viu en aquests dies un moment dolç amb una brillant i aixafadora classificació per als quarts de final de la Champions League (hauran d'enfrontar-se al Bayern de Munich de Louis Van Gaal) i la recuperació del liderat en el campionat de lliga. I tot això amb la clara aportació golejadora de Wayne Rooney. El davanter nat a Liverpool, atresora uns registres golejadors devastadors aquesta temporada. 32 Gols en 38 partits. Demolidor.

En els de Old Trafford, Ryan Giggs torna a una convocatòria per al partit de demà, després de la seva absència durant set setmanes per lesió. Michael Owen en canvi, causarà baixa i no es podrà enfrontar al seu antic club, encara que ja ho va fer en el partit de la primera volta en Anfield (2-0 per als Reds). A Owen li acompanyaran en la graderia O'Shea i Hargreaves que ja va disputar uns minuts amb els reserves.

En Anfield els nervis i la tensió semblen prendre's un respir després de les victòries davant el Portsmouth i el Lille. Almenys en l'àmbit esportiu. En lo social, la setmana ha vingut marcada pel desvergonyiment públic d'Albert Riera, que davant els micròfons de diverses ràdios espanyoles es va despatxar a gust contra l'entrenador Rafa Benítez, el que li va valer una multa econòmica i el veure's apartat de l'equip fins a aquest dilluns. Per sort i serveixi com exemple, un jugador com Pepe Reina sembla que posarà definitivament la seva signatura a la renovació oferta pel Liverpool, en el que és una clara mostra del que és implicació per i per al club.

Aquesta setmana que demà finalitza va ser definida per Rafa Benítez i els seus jugadors com clau per al futur de l'equip en el tram final de la temporada. Després del traspiés de Wigan, les victòries davant Portsmouth i el Lille francès a Europa League, eren poc menys que obligades. No solament van arribar els triomfs, sinó que a més el bon futbol i els gols van arribar en l'enfrontament enfront del Portsmouth del passat dilluns. Alberto Aquilani va ser sens dubte una de les claus de la recuperació d'aquest bon joc. El jugador romà no va poder estar present en el partit del dijous a conseqüència d'un virus, però ahir ja va entrenar, amb el que es presumeix que podrà estar a les ordres de Benitez aquest diumenge. Per contra, les baixes de Fabio Aurelio i Martin Skrtel, són assegurades.

Així es presenta el xoc de gegants de demà diumenge. Apassionant, titànic i emocionant com sempre. No importa que la classificació argumenti la millor disposició dels de Ferguson davant els de Benítez. Un Man Utd. - Liverpool és quelcom més que un partit. Gaudim-lo... i guanyem-lo, evidentment.

divendres, 19 de març de 2010

Liverbirds contra Aligues.

L'Sport Lisoba Benfica, serà el rival dels Reds als quarts de final de l'Europa League. Així ho ha volgut el sorteig celebrat aquest matí a Nyon, Suïssa, que ha determinat també, que el guanyador d'aquesta eliminatòria s'enfrontarà en semifinals al vençedor del duel espanyol entre Atlético de Madrid i Valencia. El partit d'anada es disputaria a l'Estadi da Luz el dijous 1 d'abril, mentre que la tornad sería a Anfield una setmana després.

El popularment conegut Benfica, és una entitat esportiva amb clar caracter poliesportiu. El club compta amb seccions de bàsket, handbol, rugby, ciclisme o hockey patins. Però també d'altres activitats esportives molt més minoritàries com ara billar, pesca o tir amb arc.

Actualment, el Benfica compta amb una plantilla plena de jugador que han passat per la lliga espanyola. Aimar, Saviola o l'espanyol Javi Garcia. Però també compta amb altres futbolistes internacionals como ara l'argentí Di Maria, l'eterna promessa nord-americana Freddy Addu o els portuguessos Quim, Peixoto o el veterà davanter i capità de l'equip, Nuno Gomes. Tots ells són entrenats per l'entrenador lus Jorge Jesús.

Històricament, Reds i Aligues s'han enfrontat en partit oficial en fins a vuit ocasions. La darrera vegada que es van veure les cares, va ser l'any 2006 en vuitens de final de la Champions del 2006, on el Liverpol defensava el títol de campió. Els portuguessos vencíen als reds en tots dos partits amb 1-0 a Lisboa i un inapelable 0-2 a Anfield amb un gran Simao Sabrosa, actualment a l'Atlético de Madrid.

Els enfrontaments de quarts de final de la Europa League, són els següents:

SL Benfica v Liverpool FC
Valencia CF v C Atletico Madrid
Hamburg SV v Standard Liege
Fulham FC v Wolfsburg

Cómoda remuntada.

LIVERPOOL FC 3-0 Lille OSC


El Liverpool va certificar el seu pas als quarts de final de l'Europa League amb un còmode triomf sobre el Lille OSC francès per 3 gols a 0, que remuntaven el gol en contra amb el qual els jugadors de Rafa Benítez tornaven des de terres franceses.

Ben ràpidament, els d'Anfield aconseguíen anivellar el global amb l'anotació del primer gol de la nit obra d'Steven Gerrard de penal. Era el minut nou i el capità sabia transformar un penal comés sobre Lucas Leiva després de que el brasiler que ahir substituia a Aquilani, penetrés brillantment dintre de l'àrea i un defensor gal el derribés. El Liverpool ben aviat es treia l'ansietat de jugar amb el marcador en contra i els nostres ho van agraïr.

La primera part podia haver acabat amb Les Dogues dominant l'eliminatòria però el poc encert cara a porteria dels gals en l'única ocasió clara en la que es van plantar davant de Pepe Reina, va ser desbaratada pel porter madrileny. Tot i així, Fernando Torres de cap i Ryan Babel van posar a prova al bon porter del Lille, Laundreau.

Iniciat el segon temps, sería Fernando Torres qui es plantaria tot sol davant del porter Laundreau i aquesta vegada, el de Fuenlabrada mostrava novament el seu romanç amb el gol batent per baix la porteria gal·la. El Liverpool aconseguia avançar-se en la eliminatòria i mica en mica cedia terreny que el conjunt del Lille no podia aprofitar.

Tant sols en els darrers minuts, els de Rudy Garcia van posar seriós setge a la porteria de Pepe Reina, però seríen novament els reds qui aconseguiríen un nou gol al aparéixer novament les dos grans figures de l'equip de Benítez per establir el 3-0 definitiu. Gerrard xutava a porta i el rebuig de Laundreau era aprofitat per un atent Fernando Torres per signar el seu quart gol en quatre dies.

FORMACIÓ:
Reina, Johnson, Agger (Kirgiakos 90'), Carragher, Insua, Kuyt, Mascherano, Lucas Leiva, Babel (Benayoun 80'), Gerrard (C) i Torres (NGog 90')

GOLS:
1-0 Gerrard (pen.) 9'
2-0 Torres 49'
3-0 Torres 89'

dimarts, 16 de març de 2010

Més clar... "Aqua".

LIVERPOOL FC 4-1 Portsmouth FC


Verticalitat, combinació, velocitat, intel·ligència i gol. Tot aixó va ser el que va aportar ahir Alberto Aquilani en la victòria sobre el Portsmouth en el primer partit de les tres finals que deu de disputar el Liverpool aquesta setmana. La sola presència del jugador italià, tant demandat per l'afició, va encomanar a tot l'equip que va oferir la millor imatge de la temporada amb un futbol brillant i letal.

Ben és cert, que al davant hi havia un equip totalment trencat i ja amb el descens de categòria plenament assumit pels seus jugadors. Però no és menys cert també, que el Liverpool dibuixava en les darreres setmanes una imatge prou pobre com a conjunt i ahir va recuperar ambició i motivació a dojo.

Sis minuts d'autèntica orgia futbolística van posar als d'Anfield amb tres gols d'avantatge en el marcador amb gols de Torres, Babel i Aquilani. Tots els gols aconseguits amb una demostració de gran futbol combinatiu i amb grans dosis de motivació, com en el cas del primer gol aconseguit en el minut 26 de joc. Una cessió al porter Ashdown era presionada per Gerrard, el refús del porter amb el peu, picava en el capità del Liverpool, arribant la pilota a Maxi Rodríguez que servia el gol en safata a Fernando Torres.

La clase i la qualitat individual posada al servei de l'equip, seríen els factors comuns en les jugades de la resta de gols. En el segon obra de Babel, Torres recollia en el segon pal un centre de Johnson. El de "Fuenla" servia a Babel que amb un retall de maluc, s'orientava la pilota per xutar a porta de manera seca i contundent batent per segon cop en la nit a Ashdown.

En el tercer gol de la nit, Alberto Aquilani sabia aprofitar una jugada immensa entre Gerrard i Torres culminada per el mig italià amb el seu primer gol com a jugador red. Sis minuts que portaven el deliri a un Anfield no gaire acostumat darrerament a aquestes demostracions. Abans d'arribar al descans, Fernando Torres encara probaría sort amb un sensacional xut de rosca, peró la pilota acabaria picant en el pal.

El segon temps, el ritme imposat per els Reds mimbava com era natural amb el marcador tant a favor i amb el pensament posat amb els partits de dijous i diumenge enfront Lille i Manchester United. Tot i així, Fernando Torres aconseguiría el quart gol de la nit al etzibar un fort xut que sorprenia al porter del Pompey al aprofitar una magnífica passada de l'heroi de la nit, Alberto Aquilani.

Rafa Benítez donava descans a jugadors com Gerrard, Johnson i Torres, per donar entrada a Benayoun, Kelly i NGog, en le que va significar el debut en Premier del jove jugador format a The Academy Martin Kelly, que tot i així, ja havia debutat a Champions League.

La festa no va acabar amb bon regust de boca, donat el gol de l'honor aconseguit per els homes d'Avram Grant en el minut 88 aconseguit per Belhadj. Tot i aixó, l'estat d'ànim amb el que s'afrontarà el partit amb obligació de remuntada de dijous davant el Lille, és absolutament pletóric. Sempre i quan, Alberto Aquilani, estigui sobre la gespa.

FORMACIÓ:
Reina, Johson (Kelly 70'), Agger, Carragher, Insua, Maxi Rodríguez, Mascherano, Aquilani, Babel, Gerrard (c) (Benayoun 73') i Torres (NGog 80').

GOLS:
1-0 Torres 26'
2-0 Babel 29'
3-0 Aquilani 32'
4-0 Torres 77'

diumenge, 14 de març de 2010

La vida segueix igual.

Lille OSC 1-0 LIVERPOOL FC

Setanta-dues hores practicament transcorregudes des de la derrota del passat dilluns en el DW Stadium de Wigan, amb un ambient enrrarit entre l'afició Red que tracta de trobar explicacions a la tendència clarament a la baixa que mostra l'equip. El partit d'avui era esperat pels supporters amb relativa espectació a l'espera de canvis en la imatge de l'equip i per sobre de tot, una actitud minimament digna d'uns jugadors que defensen uns colors i uns valors reconeguts de llarg i ample del continent.

Qui més qui menys, esperava una mínima revolució en el disseny de l'onze titular, amb la inclusió i l'oferiment d'oportunitats a jugadors joves. Finalment, Rafa Benítez decidia posar en joc un onze similar a l'habitual, amb l'única excepció de la inclusió com a titular de Ryan Babel davant la forçada baixa de Yossi Benayoun. L'equip titular, era evidentment el millor amb el qual Benítez podia saltar al Metropole de Lille, davant de les baixes com la de Benayoun, Skrtel o Maxi Rodríguez, no alineable a Europa League. Però l'estat anímic d'alguns d'aquests jugadors, en la seva majoria, d'una classe mundial, està molt lluny de permetre'ls oferir la millor de les seves prestacions.

Iniciaven els locals el partit una marxa per sobre dels Reds. "Les Dogues" posaven cèrcol a la porteria de Pepe Reina que ja des de bon inici debia blocar un tir dels francesos. La motivació del conjunt gal era evident i superava en tots els sentits a un Liverpool que novament es veia descol·locat sobre el terreny de joc, sent incapaç de controlar la possessió del baló. A poc a poc, el coratge del Lille va anar a menys i els Reds (avui de blanc) deixaven veure's, gràcies especialment a la lluita de Fernando Torres en l'avantguarda de l'equip, acompanyat d'un Ryan Babel que es va entendre excel·lentment amb el madrileny en un parell de jugades combinatives.

En la més clara d'elles, Ryan Babel es plantava tot sol davant el porter Laundreau, després de magnífica paret amb Fernando Torres. Babel no encertava i el meta gal, exhibia les seves magnífiques virtuts com porter per primera vegada durant la trobada. Els nostres a poc a poc anaven apareixent en el partit. Per a ser francs, únicament Fernando Torres, era qui ho feia amb unes galopades en ocasions des del propi terreny a les quals tan sol Babel li oferia una alternativa de passada.

A l'hora de crear futbol, el Liverpool tornava a pecar dels mateixos mals durant tota aquesta temporada. Ni Lucas Leiva ni Mascherano són capaços de fer-lo ni d'oferir-se a fer-lo i Gerrard es manté en la seva posició de mitjapunta sense baixar la seva posició per a tractar de col·laborar amb els dos mitjos.


Encara així, abans de marxar cap als vestuaris després dels primers quaranta-cinc minuts els Reds gaudien de la millor oportunitat per a obrir el marcador per partida doble. Steven Gerrard exectuaba un lliure directe que emprenia el camí de la porta de Laundreau que en una aturada de molt dificil i meritòria execució rebutjava inicialment el baló. Johnson recollia el rebuig i penjava la pilota a l'interior del area per a la rematada de cap de Fernando Torres que trobava de nou una estirada del porter gal, de llarg el millor dels vint-i-dos de curt.

El segon temps va ser molt inferior en quant a ritme i a ocasions de gol per part dels dos conjunts. Babel amb un tir sec des de fora del area, permitia a Laundreau mostrar els seus bons reflexos aturant el obús de l'holandès amb un meritori rectificat. A partir d'aquí, el Liverpool va semblar conformar-se amb l'empat a zero. Un resultat que mai és bo en una eliminatòria. Així va semblar entendre'l Rafa Benítez que no va moure la banqueta, tret de donar entrada a Albert Rigués per Babel en el minut 73 de partit. Va haver de mostrar major ambició el Liverpool i buscar un canvi que permetés a l'equip una major conducció de baló amb l'entrada de Aquilani per algun dels dos migcentres destructius.

El conservadorisme red, ho va aprofitar el conjunt de Rudi Garcia que decidia cremar les últimes naus i va buscar la porta de Pepe Regna que en diverses ocasions va deure emprar-se a fons per a evitar un gol que finalment arribaria en el minut 85 quan Eden Hazard a l'executar un lliure directe que ningú va assolir empènyer a porta, trobava la xarxa de la porteria red, posant l'eliminatòria momentàniament en favor del quadre gal. I encara sort d'una pilota que va anar a estaberllar-se al pal i hagués significat el 2-0. Anfield decidirà.

FORMACIÓ:
Reina, Johnson, Agger, Carragher, Insua, Mascherano, Lucas Leiva, Gerrard (c), Kuyt (El Zhar 87'), Babel (Riera 73') i Torres.

dilluns, 8 de març de 2010

Pitjor no es pot fer.

Wigan Athletic 1-0 LIVERPOOL FC



D'autèntic fracas i rotund ridicul cal calificar l'actuació dels nostres aquesta nit al DW Stadium de Wigan. Un equip sense romb, totalment desmotivat i vagant per el camp ha sofert una derrota que l'allunya de l'objectiu d'aconseguir una quarta plaça que cada cop sembla més inaccessible per els de Benítez. El duel de tècnics espanyols a la Premier, ha estat guanyat per el tècnic de Balaguer Roberto Martínez, que veu com el seu equip respira una miqueta en la seva lluita per eludir les posicions de descens.

El cert, és que el partit s'ha iniciat amb clar domini Red i Fernando Torres ha estat a punt d'obrir el marcador, quan en el minut 8 de joc ha estabellat una pilota al pal. Tant el de Fuenlabrada com Yossi Benayoun, han portat seriós perill a la porteria de Kirkland, sent insuficient aixó si, per obrir el marcador.

Qui si ha sabut aprofitar les seves ocasions, ha estat el Wigan que en el minut 35 de joc aconseguia obrir el marcador per mitjà del davanter colombià Hugo Rodallega que batia a Pepe Reina de rematada creuada a la sortida del porter madrileny. La jugada ha estat precedida per una clamorosa errada de Dirk Kuyt en una incomprensible passada al rival.

A partir d'aquest moment el Liverpool ha desaparegut per complert. Ningú ha sabut ni ha volgut (aixó és el pitjor de tot) tirar-se l'equip a les esquenes. Els jugadors han ofert una imatge lamentable que ha recordat a partits com ara Reading, Wolverhampton o Portsmouth. Masses ocasions fent el ridicul. S'ha de canviar radicalment. Així no anem enlloc.

FORMACIÓ:
Reina, Mascherano, Carragher, Kyrgiakos, Insua, Maxi Rodríguez, Lucas Leiva, Gerrard (C), Benayoun, Kuyt i Torres

dissabte, 6 de març de 2010

Reina, el Guardià d'Anfield.


Pepe Reina baixava les escales de l'estret passadís que condueix dels vestuaris a la gespa d'Anfield i observava per primera vegada el cartell de This is Anfield del que tantes i tantes vegades havia escoltat i llegit referències en les setmanes prèvies al partit. Abans de baixar aquestes escales, Pepe havia escoltat, de segur nerviós i admirat a parts iguals, la bramor de tot l'estadi entonant el You'll Never Walk Alone, previ a la sortida dels jugadors. Tot el llegit, tot l'escoltat sobre la litúrgia habitual prèvia als partits a disputar en el mític estadi del Liverpool, tots aquests esments quedaven reduïts a miques. Tot allò li semblava majestuós. A qualsevol futbolista i a qualsevol bon afeccionat l'hi sembla. Després de l'obligat pas sota la encíclica que Bill Shankly va dictar, Pepe posava el primer peu en la gespa d'una de les catedrals del futbol mundial.

Aquell dia era el 19 d'abril de l'any 2001 i Pepe Reina defensava el marc del FC Barcelona en la volta de la semifinal de la Copa de la Uefa que el Liverpool va acabar aconseguint després de vèncer al club català. Poc imaginava aquell jove porter de 19 anys, que aquell estadi, que aquella afició i aquella porteria seríen seus. I la veritat és que una mica de tot això hagué de percebre Reina, quan al tornar a la gespa després del descans i dirigir-se cap a la porteria de The Kop, la graderia més cèlebre el futbol universal li rebia amb una tancada ovació. Pepe replet d'ingenuïtat, va girar la vista i va comprovar que darrera d'ell, no hi havia cap jugador del Liverpool. Aquella rebuda anava dirigida cap a ell. Acabava de viure en les seves pròpies carns una de les tradicions més ancestrals dels Kopites.

D'aquell jove adolescent, al Pepe Reina de l'actualitat, no tan sols hi varién nou anys. També canvis de club i samarreta. De la blau-i-grana a la groga del Vila-real i posteriorment emprendre l'aventura britànica i enfundar-se la samarreta i els guants reds per a defensar la porteria d'Anfield. En tot aquest periple de pràcticament dos lustres, el porter internacional espanyol ha evidenciat una notable maduresa sota els pals, que li ha dut a convertir-se en tota una garantia de seguretat per al portal del Liverpool FC. Una seguretat que els supporters del Liverpool no gaudien des de la marxa d'una autèntica llegenda. Ray Clemence.

Poques similituds guarden ambdós porters en quant a estilisme. Mentre Clemence era un porter britànic atípic amb un estil i aparença més aviat italiana, amb la seva espigolada i engegantida figura, moviments aparentment maldestres però segurs i col·locació sempre perfecta, Pepe és un guardameta atlètic, de moviments àgils i felins que li permeten arribar a les pilotes més inversemblants. Malgrat aquestes diferències, Pepe Reina duu camí de convertir-se (si no ho és ja) en el més digne successor del goalkeeper més laureat de la història del Liverpool i que major empremta va deixar entre els supporters.

I és que l'evolució de Reina sota els pals ha estat notable, arribant en aquest present exercici les seves majors cotes d'evidència i brillantor. El porter que arribés al juliol de l'any 2005 al Liverpool Campió d'Europa de la mà de Rafa Benítez, malgrat haver obtingut 3 guardons de "Golden Glove" al porter menys golejat del campionat en els seves primeres tres campanyes, sempre va deixar alguna ombra de dubte en el seu rendiment.

En la seva primera temporada, Reina alçava el títol de la FA Cup, en una final en la qual va ser protagonista principal al detenir 2 penals en la dramàtica tanda de la mort sobtada enfront de el West Ham United. Aquesta final bé va poder haver significat una ombra ben negre en la fulla de serveis del porter madrileny, després d'encaixar dos gols en els quals Reina no va estar per res encertat. En la pròrroga que va precedir als llançaments de penals, Reina es va refer i va protagonitzar una sèrie d'aturades tant espectaculars com determinants que van propiciar que el títol viatgés a Anfield quatre anys després.

Aquest partit, bé pogués ser una mostra del rendiment de Reina durant les passades temporades. A Reina se li intuïen maneres i ofici però l'alternança de brillants intervencions, amb altres accions de menys encert, provocava l'aparició entre alguns supporters d'un interrogant sobre si Pepe es tractava d'un meta de plenes garanties. Tot aquest dubte s'ha esvaït per complet durant aquesta campanya.

Està clar que amb 27 anys encara, Reina tant sols està començant a oferir-nos el millor de sí mateix com a porter. Aquell diamant en brut que trepitgés Anfield amb 19 anys per primera vegada, és avui un porter totalment assentat i realitzat. Reina al que mai se li va discutir les seves fenomenals condicions, li ha sumat aquesta temporada una seguretat, aplom i determinació a totes les seves accions, que li han convertit en un dels jugadors més destacats de la present campanya. I aquesta millora es fa evident en les sortides aèries per a recollir o rebutjar pilotes penjades a l'àrea Red. Els grans porters, són aquells que no limiten el seu camp d'acció a la ratlla de gol. El bon porter ha de saber emprar-se en l'àrea petita. Sense dubtar-ho, la seva àrea. I en aquest apartat, Pepe Reina avui dia ha donat un salt de qualitat enorme. Pepe bloca o rebutja de contundent cop de puny una immensa majoria d'aquestes pilotes amb una solvència incontestable. Aquesta seguretat, aflora de manera indiscutible en els seus companys defensor, que perceben en el porter madrileny un segur de vida de plena fiabilitat al darrera de les seves esquenes.

Però Reina no tan solament ha crescut en les seves prestacions com a porter. El seu rol dintre del vestuari i entre els seus companys és innegable i es pot comprovar perfectament en les "red bubbles" que en el seu moment va implantar Gérard Houllier i que en els últims partits, els jugadors han reprès per a donar-se l'últim ànim abans del xiulet inicial. Si alguna vegada una indiscreta càmera s'infiltra en aquestes formacions dels onze jugadors reds, es pot observar perfectament com qui arenga als seus companys, qui dóna l'última paraula, no és ni Gerrard ni Carragher. És Pepe Reina.

Garantia sota els pals. Veu autoritzada en el vestuari. I un tio al que mereix la pena conèixer en persona. Per molts anys de glòria red, Pepe.