dijous, 28 de juny del 2007

Momo renova fins el 2011.

A l'espera de nous fitxatges, el Liverpool FC continua anunciant renovacions. En aquesta ocasió, li ha tocat el torn de passar per les oficines del club per signar un nou contracte a Mohamed Sissoko. El jugador de Mali que complia la seva segona temporada a les ordres de Rafa Benítez, ha incrementat amb la signatura del nou acord la seva estada a Anfield al menys fins la temporada 2010/11.

Sissoko havia estat protagonista de innumerables rumors de traspàs a clubs com la Juventus de Torí, però finalment, s'ha decantat per la opció de la continuïtat al Liverpool FC. El jugador ha manifestat que per a ell és un autentic "honor" el poder dir que és jugador del Liverpool FC.

Així doncs, amb la renovació del jugador de Mali, es completa la nòmina de jugadors que composaran el mig del camp per a la propera temporada. Zona del camp aquesta que entenem que es troba realment atapeïda amb la presència de jugadors com Gerrard, Alonso, Mascherano, Leiva i ara se li suma la continuïtat de Momo Sissoko. Benítez doncs, disposarà un ampli ventall de possibilitats i alternatives a l'hora de conformar les alineacions.

dilluns, 25 de juny del 2007

L'alternativa Kanoute

Els dies passen i cap novetat en forma de fitxatge trenca una, per el moment, soporífera i avorrida pretemporada. Cap nom al que sumar als dels Lucas Leiva, Voronin i Leto, fins al dia d'avui les úniques noves incorporacions per al proper exercici 2007/08.

Des d'el club, Rafa Benítez insisteix en demanar calma als aficionats i manifesta que s'està treballant amb seriositat. Però tots els supporters necessiten algun nom amb el que il·lusionar-se i somiar amb la conquesta dels grans objectius per a la temporada vinent.

Al llistat de noms que de ben segur omplen l'agenda dels tècnics d'Anfield, de ben segur, s'ha afegit en les darreres hores el nom d'un nou jugador. El nom de Frèderic Kanoute.

El jugador francès amb passaport malí, ha completat una temporada excel·lent amb el Sevilla CF on ha conquerit els títols continentals de Supercopa d'Europa i Copa de la UEFA i aquest cap de setmana ha guanyat la Copa del Rei on va ser clar protagonista al marcar el gol que va portar el títol cap a terres andaluses.

A aquests èxits col·lectius, s'ha de sumar un sensacional rendiment individual on Kanoute ha quedat en la tercera plaça com a màxim golejador de la Liga, tant sols superat per el jugador del Real Madrid Van Nistelrooy i per el jugador del Real Zaragoza, Diego Milito. Jugador aquest que també interessa al club d'Anfield.

El fet per el qual ens inclinem a pensar que Frederic Kanoute podria finalment recalar al club red, són unes declaracions del seu representant assegurant que el seu representat desitjava retornar a la Premier League, on en el seu dia va defensar al West Ham United i al Tottenham Hotspurs.

Seria realment estrany, que Kanoute abandonés el seu actual club, si no fos per a optar clarament a objectius més grans, com ara un títol de Champions League. Aquest fet tant sols deixa quatre possibles candidats a optar a disposar dels serveis del jugador. Manchester Utd., Chelsea, Liverpool i Arsenal. Tenint en compte que els dos primers disposen d'una nòmina de davanters prou important i consolidada, tant sols queden les opcions d'Arsenal i del Liverpool FC.

El club londinenc compta amb diners en efectiu després del traspàs de la seva màxima figura, Thierry Henry al FC Barcelona i necessita engrescar a la seva afició amb un nom que torni la il·lusió a la parròquia gunner.

El Liverpool FC, per la seva part, oferiria a Kanoute un projecte ambiciós i de futur per a les properes temporades on el francès estaria cridat a ser una peça clau amb la seva aportació golejadora.

Tot són suposicions. I més encara quan un cop fet públic l'interès en tornar a la Premier, el propi Kanoute ha manifestat en acabar la final de la Copa del Rei, el seu desig de quedar-se en el club andalús, això si, sempre i quan es faci una revisió al seu contracte que el lliga amb l'entitat del Nervión per dos anys més.

Esperarem esdeveniments.

divendres, 22 de juny del 2007

Rumore, Rumore

Molts noms lligats a un futur en red han sorgit en els darrers dies per ocupar la plaça de davanter centre, posició aquesta que a ulls d'aficionats i tècnics urgeix blindar amb un home de clara vocació golejadora. Malouda, Darren Bent, Trezeguet i en el dia d'ahir amb molta força el nom de Fernando Torres, jugador de l'Atlético de Madrid.

"El Niño", és d'aquells jugadors que no deixa indiferent ningú. La seva classe i qualitat és innegable, però els seus detractors l'acusen de perdonar de cara a porteria en masses ocasions.
Es per això que molts supporters desconfien de l'èxit del fitxatge, en el cas de que aquest s'arribés a produir. Caldria però, fer un anàlisis

Aquest desencert anotador, per altre banda reial, del jugador "colchonero", és conseqüència d'un fet que pot ser mai ningú s'ha parat a analitzar. Torres va debutar amb 16 anys amb l'Atlético la temporada 2000/01, justament quan el club del Manzanares complia la seva primera temporada de les dues a l'infern de la segona divisió del futbol espanyol. Ben ràpid, Torres es convertí en la "gran esperanza rojiblanca" no tant sols per retornar a la divisió d'honor, sinó, per convertir-se en buc insígnia dels múltiples projectes que any darrera any es construeixen i esmicolen en el club madrileny.

Massa pressió per a un adolescent al qual se li atorga la responsabilitat de comandar la nau d'un club caòtic i peculiar com a pocs, rebent totes les mirades i judicis de vegades descarnats de l'afició i per sobre de tot la premsa. Aquesta mateixa situació, Torres l'ha viscuda quan ha defensat la samarreta de la selecció nacional. Equip que pateix, pot ser en major grau, tots els mals del club blanc i vermell.

Tot i això, Torres és un jugador que malgrat la seva precocitat, ha demostrat sempre un caràcter i una maduresa impròpies per a un futbolista que als seus 23 anys actuals ja porta disputats més de 170 partits en primera divisió i compte amb 42 internacionalitas.

A les hores, perquè Rafa Benítez avala el fitxatge de Fernando Torres? Ben senzill.

Torres al Liverpool FC es trobaria amb un equip plenament consolidat, tant en jugadors per posicions, com en sistema i patró de joc. Un sistema que parteix de la seguretat defensiva, la pressió al mig del camp i al qual tant sols li manca la definició d'un home gol, d'un killer en les posicions ofensives.

Torres encaixaria perfectament per les seves condicions en aquest equip. Equip en el qual estaria totalment lliure de la pressió a la que està sotmès en l'Atlético i que per el seu rendiment temporada darrera temporada, sembla que aquesta pressió intangible, l'ha superat totalment.
Fernando Torres s'ha estancat en l'Atlético i la seva progressió requereix una sortida del club madrileny. El Liverpool, per tot el comentat anteriorment, seria un dels destins més òptims per a un jugador en la seva situació.

LUIS GARCIA NO ÉS MONEDA DE CANVI.

S'està especulant molt que l'arribada de Torres al club d'Anfield, vindria facilitada per un canvi de cromos amb el jugador red Luis García, acompanyat d'una xifra de diners. De produir-se així, es tractaria d'una greu errada.

Torres i Luis Garcia serien dos jugadors que es complementarien a la perfecció en les posicions capdavanteres del conjunt red. La mobilitat, la velocitat, la polivalència, l'actitud sempre guanyadora, que tots dos aportarien a l'ofensiva red serien temibles per als equips rivals. I si a aquests dos noms, els hi afegim el de Dirk Kuyt.... l'Europa futbolística ja comença a tremolar.

No vestim un sant, per desvestir-ne a un altre. Luis Garcia és intocable. En Rafa confiamos.

dilluns, 18 de juny del 2007

C.F. LIVERPOOL de Mataró.

Iniciem una nova secció en el blog que ens portarà a conèixer altres clubs que duen el nom de Liverpool o bé són coneguts popularment com a reds. I és que ben curiosament, el Liverpool FC dels Shankly, Dalglish, Gerrard i companyia, compta amb un bon grapat de clubs que són coneguts amb el nom de la ciutat britànica, o bé, també reben el sobrenom de reds.

L'honor de estrenar aquesta secció, recau en el Liverpool pot ser més modest de tots, però també el més proper a tots nosaltres. Es tracta del Club de Futbol Liverpool de Mataró.

El club va ser fundat l'any 1983 per Francisco Antonio Pérez Galvache, un fanàtic dels Beatles que regenta un bar a la capital del Maresme, que precisament du també el nom de Liverpool. El club mataroní, no tant sols comparteix el nom del club de les illes, sinó que també ho fa en la seva indumentària que és vermella en la seva totalitat. El Liverpool de Mataró, disputa els seus partits en el seu particular Anfield, anomenat Camí del Mig.

La modestía del club mataroní, però, no ha estat mai handicap per a ser protagonista de reportatges en la televisió i la premsa catalana. Aquesta mateixa temporada, i com a conseqüència de la eliminatòria de vuitens de final de Champions League entre el Barcelona i el Liverpool FC, van ser innumerables les cites i referències al club mataroní.

En l'actualitat el club red, milita en la 3ª Divisió Territorial Catalana en el seu grup 6. Finalitzada la temporada 2006/07, el CF Liverpool ha obtingut una còmode setena plaça amb 52 punts. Es dona la curiosa casualitat, que en la mateixa ciutat de Mataró i en el mateix grup, hi actua un club anomenat Juventus en honor al club de Torí. Els enfrontaments entre tots dos clubs, també han tingut el seu resó mediàtic en els mitjans catalans.

En diverses ocasions els membres del club s'han posat en contacte amb el club d'Anfield per donar-se a conèixer i per ser convidats a algun partit. Malauradament mai van obtindre cap resposta per part dels responsables del Liverpool originari. Un gest molt lleig cap a un club modest que passeja amb orgull els colors i el nom de Liverpool arreu de la geografia catalana.

Els Barcelona Reds, volem donar el nostre suport cap els vermells de Mataró, amb el desig de la consecució dels majors èxits possibles en els propers anys.

MAI CAMINAREU SOLS!!

dimarts, 12 de juny del 2007

Jugador de la temporada 2006/07

Des d'el naixement d'aquest blog a principis de febrer, com molts de vosaltres sabreu, en cadascuna de les cròniques dels partits oficials disputats, realitzava les puntuacions dels tres millors jugadors reds del partit d'una manera molt subjectiva. Una vegada finalitzada la temporada i fent el comput total de totes les puntuacions, Steven Gerrard ha derivat com el jugador de la temporada 2006/07. Gerrard que va aconseguir 22 punts, és acompanyat en el podi per Jermaine Pennant i Dirk Kuyt amb 20 i 15 punts respectivament.

Gerrard que va tindre un inici de temporada nefast, com a conseqüència de greus problemes familiars, ha estat el jugador que s'ha posat a l'equip a les seves esquenes en els moments determinants de la temporada, realitzant grans actuacions en partits com la final d'Atenes i la semifinal davant del Chelsea a Anfield.

La totalitat de la classificació, és la següent:

JUGADOR / PUNTS
1.- Gerrard / 22
2.- Pennant / 20
3.- Kuyt / 15
4.- Bellamy / 11
=.- Xabi Alonso / 11
6.- Carragher / 9
=.- Sissoko / 9
8.- Fowler / 7
9.- Reina / 6
=.- Hyypia / 6
11.-Crouch / 5
=.- Zenden / 5
=.- Mascherano / 5
=.- Kewell / 5
15.-Finnan / 3
=.- Arbeloa /3
17.-Fabio Aurelio / 1
=.- Riise / 1

Però evidentment aquesta valoració, tant sols ha contemplat el terç final de la temporada i no reflecteix la totalitat de la mateixa. És per això que convido a tots els visitants del blog a escollir qui ha estat el millor jugador red de la temporada 2006/07 en la següent enquesta. Podeu fer les vostres votacions fins el 30 de juny a les 24:00 hrs.



CANVIS PER A LA PROPERA TEMPORADA.

En vistes de la propera temporada, us convido a tots a fer les vostres pròpies valoracions (5, 3 i 1 punt) en els comentaris de cadascuna de les cròniques dels partits oficials disputats. És a dir, partits de Premier League, FA Cup, Carling Cup i Champions League o UEFA Cup. Amb la suma de totes les vostres puntuacions, tant sols els tres primers jugadors de cada partit obtindran la puntuació que servirà per computar a la classificació general. D'aquesta manera, al finalitzar la propera temporada, obtindrem per sufragi universal al jugador de l'any.

dissabte, 9 de juny del 2007

La cultura de les banners

Entenent com a cultura, el conjunt de totes les formes de vida i expressions d'una societat determinada, podem dir a les hores, que la màxima expressió de la cultura red, són les seves banners. Activitat aquesta que ha estat copiada per moltes aficions, però que mai ha estat igualada.

Atenes va ser una ocasió perfecta per a tots els supporters per fer pública presentació de les seves banners. Des de les més antigues, fins a les més recents, passant per les creades per a la ocasió. Un bon grapat de banners van lluir principalment a la Plaça Syntagma de la capital grega, per després fer-ho a l'estadi Olímpic.

Us fem un recull de les més destacables. En elles, els supporters dediquen lloances a les figures del club del passat i del present. Indiquen la procedència de la branch. Reprodueixen iròniques dedicatòries als rivals més històrics o a aquells que han quedat per el camí. Jocs de paraules, o be, adaptacions a la història del país visitat, en aquest cas Grècia.

Alguna d'elles, com l'ultima que apareix exposada, tenen darrera seu set finals de Copa d'Europa, tal i com comentava orgullós el seu propietari.

Nota: Fent click sobre la bandera tindreu una imatge més ampliada de la mateixa.









divendres, 8 de juny del 2007

Alonso i Reina fins el 2012.

El Liverpool FC s'ha assegurat en poc menys d'una setmana, la continuitat dels quatre jugadors que són la pedra angular sobre la que ha de girar el nou projecte que Rafa Benítez està planificant. Si a finals de la setmana passada, eren Gerrard i Carragher qui renovaven les seves situacions contractuals, avui ho han fet el porter Reina i el mig-campista Xabi Alonso.

La renovació del jugador basc de 25 anys, és doblement celebrada per part dels supporters donada la insistència de la premsa espanyola que no ha cesat mai d'unir el futur de l'ex-jugador de la Real Sociedad, a clubs com el Barcelona o Real Madrid.

Aquesta mateixa temporada, han estat moltes les portades de la premsa catalana que donaven per fet el fitxatge d'Alonso per el FC Barcelona, sense cap mena de veracitat. El temps ha posat a tothom en el seu lloc, i ha demostrat una vegada més amb quin llibertinatge es publiquen notícies que no tenen cap fonament real.

Alonso, que segons les seves pròpies declaracions, ha signat per el seu fort arrelament cap al club i l'afició després de tres anys de la seva incorporació, ha destacat també, la singularitat del club d'Anfield, tot dient que es tracta d'un club especial que no volia abandonar. Així doncs, Xabi Alonso lluirà la samarreta red fins el 2012.

Poc abans que es confirmés la renovació de Xabi Alonso, es feia pública la renovació del porter José Manuel Reina, que prollongarà la seva contractació amb el Liverpool FC fins el 2012. Reina, que ja havia rebut l'oferta dies abans de concluir la temporada, ha signat definitivament en el dia d'avui. El porter internacional s'ha mostrat molt feliç en declaracions realitzades a la web oficial del club, on ha resaltat la grandesa del club i l'ilusionant projecte que s'està duent a terme per els propers anys.

Amb aquestes noves renovacions, Rafa Benítez ha apuntalat la columna vertebral del nou projecte que ha de tractar portar a les vitrines del club el major número d'èxits posibles. És a partir d'aquests moments que ja es pot començar a parlar seriosament de nous fitxatges. Benítez ha començat la construcció de la casa, per on s'ha de començar, per el terra i no pas per el sostre. Novament la serietat i el rigor avalen a Benítez.

També en el dia d'avui, s'ha produit la confirmació de la baixa de Danielle Padelli. El porter internacional sots-21 amb Itàlia, que en el únic partit que va disputar amb el primer equip, no va tenir una actuació gens lluida, torna a la Sampdoria de Gènova d'on procedia en qualitat de cedit.

dimecres, 6 de juny del 2007

Tommy Smith hospitalitzat

La llegenda red dels anys 60 i 70 Tommy Smith, va patir ahir un atac de cor, motiu per el qual, fou ingressat en un hospital de la capital del Mersey, sense que per ara corri perill la seva vida.

Tommy Smith de 62 anys d'edat i nascut a Liverpool, va arribar al club d'Anfield l'any 60 de la mà de Bill Shankly, que el va fer debutar dos anys després. La seva trajectòria com a jugador red, es prollongà fins l'any 1978, defensant la samarreta amb el liverbird al pit en 637 ocasions i marcant 48 gols.

Smith, protagonista absolut d'el renaixement del club als anys 60, en companyia de noms com Shankly, Callaghan o Hughes, va aconseguir un impressionant palmarès que inclou entre d'altres, una Copa d'Europa, 4 Lligues i 2 FA Cups, a més de ser anomenat Membre de l'Imperi Britànic (MBE) a l'any 1978.

La enorme fortalesa física d'Smith, que li va valdre rebre el sobrenom de "The Anfield Iron" (l'acer d'Anfield), serà ben segurament suficient per tal de superar aquest mal tràngol.

Bill Shankly va dir d'ell: "Ell mai va ser un noi, va nèixer fet un home"

Desitjem una ràpida recuperació per a la llegenda red.

Carra - Gerrard 2011

El Liverpool de la nova era comença a prendre cos i ho fa amb la renovació de dos dels seus màxims puntals.

El passat divendres es va posar rúbrica als contractes que uneixen els destins del capità Steven Gerrard i el vice-capità Jamie Carragher fins al final de la temporada 2010/11, amb la entitat d'Anfield.

Quan tot són rumors sobre posibles fitxatges i sortides del club, el primer pas que s'ha donat per part de la secretària tècnica encapçalada per Rafa Benítez, ha estat la d'apuntalar la columna vertebral de l'equip amb la confirmació de les renovacions dels dos màxims exponents actuals del Liverpool.

D'aquesta manera, Gerrard i Carragher seràn els encarregats d'acomiadar al vell Anfield per donar la benvinguda com a capitans de l'equip al nou estadi, símbol inequívoc de l'inici d'una nova era per al club.

Seguint aquesta direcció, s'espera que en les properes setmanes s'acabin de confirmar les noves revisions de contractes de jugadors com Pepe Reina i Xabi Alonso, membres també de la columna que vertebra al conjunt de Benítez.

dimarts, 5 de juny del 2007

INDIGNACIÓ!!!

Ni el reconeixement generalitzat cap a l’afició red d’aficionats rivals i mitjans de comunicació, després dels partits contra el Barcelona i Chelsea.

Ni les experiències viscudes en primera persona per varis membres d’aquest blog, com del blog de Madrid a Atemes ara fa dues setmanes, on la cordialitat amb l’afició del Milan va ser total, fet que ha estat degudament narrat en els diversos articles referits als dies previs i posteriors al partit.

Ni el premi honorífic cap a l’afició red per part de la pròpia UEFA a l’afició del Liverpool després de la final de la Copa de la UEFA 2001 de Dortmund davant de l’Alavés.

Ni l’acte de reconciliació previ al partit de ¼ de final de la Champions League 2005 davant de la Juventus, on es va mostrar durant un sepulcral minut de silienci, un mosaic a The Kop on es llegia “Amizia” (amistat)

Cap de tots aquests fets han estat contemplats en el informe oficial de la UEFA on es cataloga a l’afició del Liverpool com la més perillosa i la que ha protagonitzat els actes més violents en els darrers anys.

S’ha de tindre molta barra, per fer públiques aquestes afirmacions, quan en el darrer any futbolístic a Europa, han existit actes vandalics en els terrenys de joc i fora d’ells amb víctimes mortals que lamentar. Episodis com els de Catania, on va morir un policia, els incidents a Paris, on va morir un aficionat israelí apallisat per seguidors del PSG, la mort d’un aficionat del Panathinaikos a mans de seguidors de l’Olympiakos en un partit femení de volei, o les recents agresions rebudes dels seguidors del Manchester Utd. per part d’aficionats de la Roma, en un partit de Champions League on la organització del mateix, correspon a la pròpia UEFA. Cap d’aquests lamentables episodis semblen tindre la suficient gravetat per estar presents en el vergonyós informe

Els que vam viure en primera persona la final, vam ser testimonis i així ha estat explicat i denunciat en aquest mateix blog, de la presència de innumerables entrades duplicades i la total pasivitat dels treballadors encarregats de la seguretat de l’estadi Olímpic per solventar el problema.

Personalment se’m fa dificil pensar que es tractesin de falsificacions, donat el rigor dels controls als accessos de l’estadi, inclosos la verificació de la entrada amb un sistema de lecotr d’hologrames. M’inclino per pensar que les entrades eren perfectament oficials i la duplicitat era deguda a algun error per part de la UEFA. S’ha de ser un autèntic geni del Photoshop per incloure un holograma capaç de superar les mesures de autentificació amb un lector.

La UEFA ha comés un error que hauria pogut ser d’unes dimensions inimaginables i per tapar-ho, fa públic amb una celeritat sense precedents, un informe culpant de tot a l’afició del Liverpool. Aixó si, l’error de ben segur, ha significat uns ingressos atípics per les arques del màxim organisme futbolístic europeu.

Organisme que recordem-ho és presidit des d’aquest any per el mateix senyor que va celebrar el gol que va donar el títol de Campionat d’Europa a la Juventus enfront de la grada on hores abans havien perdut la vida 39 seguidors del seu propi equip.

diumenge, 3 de juny del 2007

Jróñak que Jróñak. Cròniques d'una odissea grega (III)


Cap. 3. ATENES: Si s’arriba a guanyar aquella final……

Un tímid raig de llum solar va ser suficient per fer-me tornar a la consciència en l'habitació de l'alberg. Un pudent olor a humanitat, a peus i a alcohol omplia la carregada atmosfera de una habitació compartida per 8 persones. Fent la primera ullada a l'habitació, es podia comprovar que no érem els únics supporters de l'habitació. La primera pregunta que em va vindre a la ment va ser, com collons havia arribat a l'alberg i com vaig ser capaç de pujar al llit superior de la grinyolant llitera. Del llit inferior, un fil de veu em preguntava si havia dormit. era el Jordito que amb una afonia considerable em deia que gairebé no havia pogut aclucar ull. Tot el contrari que jo, que vaig dormir com un tronc. Pel que sembla l'arribada a l'habitació dels companys havia estat acompanyada de bastant escàndol i soroll. Per no parlar de la banda sonora de ronquits d'un supporter irlandès, que va acabar amb els nervis del seu company de llitera que li va fotre una patada per que callés d'una vegada. No ho va aconseguir.

Havia arribat el gran dia i els seus inicis no eren ni molt menys alentadors. Dures martellades esmicolaven el meu cap. Calia treure'm de sobre aquella ressaca i res millor que una dutxa freda i beure una ampolla de litre i mig d'aigua. A sobre, per acabar-ho d'adobar, a primera hora havíem de fer un nou trasllat a un altre alberg, que per sort, no era gaire llunyà.

Una vegada instal·lats en el nou alberg, vam decidir d'apropar-nos a la plaça Syntagma per veure com iniciaven el dia la resta de supporters. A l'arribar, es podia apreciar cares de cansanci entre els aficionats que descansaven en qualsevol punt de la plaça que permetia una postura més o menys còmode per fer una becaina. Els que presentaven un rostre més fresc no paraven de donar caliu a la plaça amb els seus càntics. Era indubtable, que aquests últims, havien acabat d'arribar.

Molt coherentment (cosa estranya entre nosaltres) vam acordar abans d'iniciar el viatge, de que el dia del partit no beuríem més de dos cerveses abans del partit. Havíem fet un gran sacrifici, i no era qüestió de assistir a l'estadi per a que a l'endemà no recordar-nos de res. Ho vam complir. Cosa rara. Després de copsar l'ambient de la plaça Syntagma, vam decidir d'apropar-nos a l'estadi amb molta antelació a la obertura de portes.

El metro ens deixava a peu de l’anella olímpica. L'estadi olímpic està situat en una immensa àrea que engloba varis complexes esportius que van ser seus i escenari dels JJ.OO. d'ara fa tres anys.





Per entrar al recinte, era imprescindible presentar l'entrada que era minuciosament estudiada per els membres de la seguretat amb un lector similar als detectors de bitllets falsificats. Vam accedir sense problemes, després de passar un nou control, aquesta vegada per comprovar el interior de les nostres bosses.

Després de fer un mos i fer una passejada per el impressionant complex esportiu, vam assistir a la disposició de totes les forces policials que s'encarregarien de la seguretat de l'esdeveniment. Una impressionant coreografia de camions replets de anti-avalots, circumdaven l'entrada principal dels supporters reds.

Per fi i després d'aguantar de la millor manera possible els nervis i la impaciència, l'estadi olímpic obria les seves portes. Ràpidament buscàvem la nostra localitat. Primera graderia fila 14, escorats a un corner. La visibilitat del terreny de joc era perfecta. Una vegada situats, vam córrer a penjar la nostra banner en un lloc visible. Aquesta vegada va haver-hi més sort que el dia de la seva estrena a Anfield i la nostra bandera es feia visible al públic. La resta de supporters feia el mateix. Ràpidament de les tanques que separen la grada de la pista, no es podia penjar cap bandera més i els supporters decidien tenyir de vermell tota la curva de la pista d'atletisme. L'aspecte era espectacular.


Els instants previs al partit van transcorrer amb l'habitual intercanvi de càntics entre totes dues aficions. Els reds guanyavem per golejada. Els càntics habituals retronaven en l'Olímpic d'Atenes posant en dubte la consistència del mateix. El YNWA cantat abans de la sortida dels jugadors, novament feia posar-nos la pell de gallina a tots.

Un altre fet destacable fou la duplicitat d'entrades en gran part de la zona en la que ens trobàvem. Els stewards, lluny de posar-hi remei i buscar explicacions, miraven cap a un altre costat i convidaven a la gent a ocupar les escales. En pocs minuts totes les escales estaven repletes de supporters. Una organització lamentable.

Una hora abans de l'inici del partit, rebia la trucada de Lover. El impressionant volum de la megafonia, no ajudava gens per entendre'ns. Casualitats de la vida. Lover i Nick tenien entrades en la mateixa zona que nosaltres, tant sols separats per una desena de files més enrere. La trobada va anar acompanyada de fortes abraçades, com si d'amics de tota la vida es trobessin després de llarg temps sense coincidir. Lover ens comentava que els controls de seguretat s'havien intensificat i que minuts després de la seva entrada a l'estadi, es podien sentir sirenes dels cotxes de la policia que carregaven contra supporters, que pel que sembla disposaven d'entrada legal i no podien accedir a l'estadi, per que ja estava de gom a gom.



No hi havia temps per seguir xerrant amb Lover. El partit estava a punt de començar. Ja tindríem temps per fer-ho al finalitzar el matx. Lamentablement, el desenllaç de la final ja el coneixem tots. El partit va acabar amb derrota, però el que mai va ser derrotat van ser els ànims de tota l’afició red. Ens esperava una llarga nit de celebracions. No d’una victòria, però si de mostrar amb orgull al mon de que som si no la millor una de les
millors aficions del mon. No ho deiem nosaltres. Ho deien els nostres rivals rosoneri.

Amb el xiulet final, arribaven els pitjors moments de la nostre aventura grega. L'objectiu principal del viatge, no s'havia aconseguit i un sentiment de frustració i desencís planava per sobre nostre.

Però ben ràpid, aquest sentiment va desaparèixer. Tota l'afició red, en comptes d'abandonar l'estadi amb el cap cot, va romandre en les seves localitats per presenciar l'entrega del trofeu.

Inicialment, van ser els jugadors reds que recollien l'amarg consol de la medalla del sots-campió, acompanyats per la ovació de tota l'afició red que reconeixia l'esforç realitzat.

Per últim, el Milan, nou campió, recollia el trofeu que acredita a l'equip italià com a nou campió d'Europa. Novament l'afició red premiava amb una sentida ovació al nou rei futbolístic del continent.

Era hora d'abandonar l'estadi. Ens retrobàvem novament amb Nick i Lover i fèiem l'anàlisi del partit. Decidíem de tornar al punt de referència de tots els dies anteriors. L'àgora de la plaça Syntagma. Cap dels quatre ens podíem imaginar el que després passaria.

Era l'hora de fer petar la xerrada entre tots quatre sobre els temes més diversos. La nostra afició pel Liverpool, les nostres feines, punts de vista de mil i un temes. Infinitat de coincidències. Com si ens coneixesim de tota la vida. Jordito es va presentar voluntari per anar a buscar alguna cosa que portar-nos a l'estomac i va arribar amb quatre pites que vam cruspir-nos en un obrir i tancar d'ulls. Especialment agraït a aquesta iniciativa del Jordito, va ser en Nick, que assegurava que el bon amic Jordi, l'havia salvat la existència i que recordaria de per vida aquella pita.

Com no podia ser d'altre manera, al veure a qualsevol tiffosi, ens dirigíem cap a ells per donar-los la felicitació pertinent i parlar sobre el partit. Tots els rossoneri s'estranyaven força de trobar-se amb dos paios de Barcelona i altres dos de Madrid que fosin supporters del Liverpool FC.

Després d'agafar provisions en forma d'unes quantes llaunes de cervesa, decidíem donar un vol per la ciutat per veure com estava l'ambient. Endinsant-nos per el popular barri del Placa, trobàvem a tiffosi del Milan asseguts tranquil·lament en les terrasses fent un cafè, com si es trobessin a la plaça del Duomo un diumenge al matí. Els tiffossi tant sols reaccionaven quan nosaltres mateixos al passar per el seu davant els aplaudíem esportivament com a reconeixement. Els rossoneri, a les hores, trencaven la seva sorprenent passivitat per tornar-nos la ovació.

De sobte sentíem els primer càntics de supporters en un dels carrers. Al dirigir-nos cap allà, vam trobar-nos a supporters i tiffosi agermanats compartint càntics. Com no, ens vam unir a la festa. Festa que duraria fins que el cel d'Atenes començava a aclarir-se amb les primeres llums del dia.


Tot el que va passar aquella nit, va ser increïble. Es fa díficil d'explicar amb paraules. Intercanvi de bufandes, creacions de nous càntics reds emulant als dels tiffosi. I tot en un ambient de perfecta germanor i cordialitat. Molt lluny del que van destacar a l'endemà els mitjans de comunicació, que tant sols van ressaltar uns petits incidents a la plaça Syntagma. Que trist que és veure com es busca la més mínima excusa per tacar el nom del futbol, del Liverpool i dels seus supporters. La realitat senyors meus, és un altre ben diferent.

Parlant amb els atonits aficionats rossoneri presents a la festa, tots ells destacaven la següent afirmació. "Heu perdut i sembla que sou els campions". Efectivament. Som els campions de les aficions.

dissabte, 2 de juny del 2007

Jróñak que Jróñak. Cròniques d'una odissea grega (II)

(Cap. 2) ATENES: El gran diluvi.


La nit de dilluns havia acabat d'una manera apoteòsica. Atenes començava a prendre constància del que li esperava en els propers dies. Però el dimarts despertàvem amb la necessitat de mudar-nos d'hotel. Trobar 7 nits seguides a Atenes havia estat impossible i vam tindre que repartir la nostra estança en 3 hotels diferents. Les dues següents nits ens tocava compartir habitació d'alberg amb uns companys desconeguts. Després de deixar les nostres bosses a l'habitació, vam sortir novament als carrers d'Atenes, on un important número de supporters ja s'havia donat cita.

La capital grega començava a adquirir el color que tots desitjàvem. El vermell. De la Plaça de Syntagma i les seves zones enjardinades, ja penjaven gran quantitat de banderes i els supporters tomaven les escalinates que condueixen de la Plaça al Parlament grec. Els primers càntics del dia es feien sentir a mitja tarda, sota un sol de justícia. Al cel de Grècia, però, alguns núvols amenaçadors feien presagiar que al lluent astre li quedaven ben pocs minuts per protagonitzar la jornada de dimarts. Dit i fet. Cap a les 18:00 hores, les primeres gotes començaven a caure sobre la multitud vermella. Uns, els més prudents, van començar a dirigir-se cap als bars més propers, per tal de refugiar-se de l'aigua. D'altres com nosaltres, optàvem per cobrir-nos amb la nostra pròpia banner que feia les vegades de paraigües. Els més valents, desafiaven als elements i persistien en els seus càntics a les escales de Syntagma. Però de sobte, el que semblava un simple xàfec, com els de dies anteriors, es transformà en un aiguat de dimensions bíbliques. En pocs segons, no va quedar ni un sol supporter en el Syntagma i tots vam córrer a protegir-nos de la cortina d'aigua que ens queia a sobre de la millor manera possible.

Nosaltres dos, vam trobar refugi sota les carpes d'una de les terrasses, on es van produir algun dels fets més destacables de l'aventura grega. Amb una gran dosis d'humor, tothom va començar a cantar el tema principal de la pel·lícula "Dancing in the rain" Posteriorment, i reprenent el fil futbolístic de la cita, es van començar a sentir els habituals càntics d'Anfield. El més adient per a la ocasió era el "We shall not be moved" Amb gran previsió, la gran majoria de supporters, entre ells nosaltres, havíem agafat provisions en forma de llaunes de cervesa per passar l'aiguat sota cobert, amb la qual cosa, els ànims no van afluixar mai. Però la força de l'aigua, era cada cop més intensa i les lones de les carpes van començar a cedir i deixar caure tota l'aigua continguda sobre els desafortunats supporters, en el que va ser una de les situacions més còmiques i divertides de la tarde, evidentment per tots aquells que no van acabar xops. El capítol de les lones va agradar als redmen més "catxondos" i cada cop que algun pobre i despistat vianant passava per sota d'alguna d'elles, bombejaven les lones cap a dalt fent caure una autentica dutxa d'aigua sobre del desafortunat vianant, provocant les rises de tots els presents. No tothom s'ho va prendre be, i algun dels vianants remullats es va encarar amb el bromista supporter, sense que la cosa passes a majors. La broma va finalitzar quan un dels remullats va ser una pobre criatura que va trencar a plorar desconsoladament i el bromista va rebre una forta escridassada de tots els presents.

Per fi la pluja va deixar de caure sobre la capital grega i els scoussers tornaven a prendre la plaça Syntagma re-iniciant novament els càntics i la festa anterior al dia del partit. Els litres d'aigua caiguts, van donar pas, a litres i litres de cervesa, autèntic grial de les jornades gregues. A les zones enjardinades de la plaça un jovenet vestit amb tota l'equipació oficial del club, jugava amb una pilota, tot rebent els ànims dels aficionats amb crits de "Come on Stevie!!" El xaval disfrutava de valent, sentint-se per un dia Steven Gerrard.

L'ambient que es vivia era indescriptible. Com va dir, a l'endemà el bon amic Lover, la nit anterior a una final, és sense cap dubte la millor. La gent està plena de confiança i canta sense cap mena de preocupació sobre el que passarà hores després en un terreny de joc. L'únic que prima aquella nit és fer-se notar i fer-se sentir. Som el Liverpool i ja hem arribat aqui. La ciutat és nostre per unes hores. Paraula de red supporter.

Ja de matinada, decidíem de finalitzar la festa deixant això si, a milers de supporters continuant amb la festa. Tant el Jordito com el que subscriu, dúiem a sobre una "turca" bastant important, però tot i així, vam tindre el suficient coneixement per retirar-nos a descansar. A l'endemà ens esperava tota una final de Champions League i calia estalviar forces i veu per recolzar als lads a l'estadi Olímpic.

Continuarà....