dissabte, 25 d’octubre del 2008

On són els xavals?

Crònica d'una jornada mediatica i festiva a Madrid.



El dia anterior a la nostra partida cap a Madrid, a Barcelona la gent passejava amb màniga curta sota una temperatura agradable i fins i tot fregant la calor pròpia de l'estiu. Les previsions meteorològiques per al dia següent, anunciaven que el panorama canviaria radicalment en qüestió d'hores i que pluja i fred s'apropiarien de tota la península. Les previsions en aquest cas no van fallar. Els rètols informatius de l'AVE (mitjà de transport escollit per a l'ocasió) ja mostraven a mida que avançaven cap al nostre destí unes temperatures que ja baixaven dels 10 graus i la pluja començava a convertir-se en la inoportuna convidada a la festa madrilenya.


Al baixar a l'estació d'Atocha, el primer pas era deixar l'equipatge a la pensió i posteriorment anar a la trobada dels companys reds a la Plaza Mayor, punt de trobada de tota l'afició red desplaçada a la capital espanyola.

A mida que Francesc i jo, els dos expedicionaris barcelonins per a la ocasió ens anaven apropant al punt de trobada, ens sobtava cada cop més la poca animació red que hi havia als carrers. El temps no convidava ni molt menys, però era estrany no creuar-se a una hora com les 12 del migdia amb cap supporter.

A la nostra arribada a la Plaza Mayor, el nostre desencís va ser total. La plaça estava completament buida. La pregunta era: On són els xavals? Per sort, ben ràpidament ens varem trobar amb els primers companys de viatge, que no eren altres que Tgdor, Dulce9Locura, Luis "Jota" i Red. Era la primera vegada que coincidíem tots plegats en persona i les abraçades van ser de les que deixen senyal per tota la vida.

No va haver-hi gaire temps per a les salutacions, donat que ràpidament en veure la presencia dels primers supporters a la plaça, un equip de Telemadrid es va acostar cap a nosaltres per demanar-nos si no ens importava que ens fessin una sèrie de preguntes. Aquí començava el factor mediàtic de la jornada. No seria pas l'últim i les conseqüències de la gravació, seran comentades més endavant. Després de desplegar la nostre banner, Francesc, Luis, Tgdor i Nigel d'Spirit of Shankly que es va sumar a la festa, vàrem deixar el nostre testimoni que recull el vídeo que s'adjunta en l'article. No faré més comentaris. Jutgeu vosaltres mateixos, però si us plau, no sigueu molt cruels amb nosaltres.

Pocs minuts després, quan tot plegat encara comentàvem entre tots la jugada i els comentaris que havíem regalat a la televisió autonòmica madrilenya, apareixia pels porxos de la Plaza Mayor un equip de Liverpool FC TV, encapçalat per la seva bellísima presentadora Claire Rourke. Ràpidament i cavallerosament la vam saludar amb unes intencions ben allunyades de que ens gravés per la Tv del club. Intencions que finalment es van fer realitat i Francesc i un present, vam fer les nostres declaracions en anglès (en el meu cas macarrònic) a la guapa Claire. Després de fer-nos unes fotografies amb el rostre més maco de tota la televisió britànica i emplaçar-nos per a un altre ocasió (que serà ben aviat) Claire va acomiadar-se de nosaltres a la troballa de més supporters que en aquells moments estaven completament desapareguts.

S'apropava l'hora de fer un mos i el nostre gran amfitrió Red, ens va recomanar com no podia ser d'una altre manera tractant-se de la Plaza Mayor, menjar-nos uns "bocatas de calamares". Entre entrepans i "cañejas" vam passar uns dels millors moments del dia, tot escoltant les mil i una aventures i desventures del gran blogger de The Kid Torres. Hi havia moments en que es feia realment difícil poder empassar-se el mos de l'entrepà, degut a les rialles. Moments inoblidables. La pregunta però, continuava sent la mateixa. On són els xavals?

Malauradament, Red ens va haver d'abandonar per motius professionals i ens deixava a la nostre sort en una Plaza Mayor que presentava un aspecte ben diferent del que havíem imaginat. Totalment buida i sense senyals de festa red. Vam decidir donar un vol pels voltants i ben a prop de la plaça vam trobar el Moore's Irish Pub. Des d'aquell moment, epicentre de la festa.

I va ser a partir d'aquell moment, en que tot va començar i un s'adona del poder que té un mitjà com la televisió. Només posar el peu en el pub, els primers crits i salutacions van començar a aparèixer entre els supporters que omplien de gom a gom el local.

Hey tius! Aquí està el tiu de Barcelona que ha sortit per la tele!! Abraçades, salutacions, convits a pintes. Era increïble, per un moment semblava que hagués estat el propi Rafa Benítez qui entrava en el pub. Allà ens vam trobar amb Chris de la branch de Salou acompanyat per David de Bilbao que finalment podia conèixer en persona, després de haver-lo conegut mitjançant el blog de Juan.

Els càntics i les pintes es succeïen una darrera d'un altre. Entre les persones més felices en aquell pub, es trobaven els amics Tgdor, Luis "Jota" i Dulce9Locura, per els quals aquell era el seu primer desplaçament amb l'equip i xalaven de valent amb tot el que els envoltava.

A mida que s'apropava la tarde, els membres de la nostre branch germana de Madrid, s'anaven apropant al pub. Va ser un moment de trobada entre vells amics virtuals que no es coneixien en persona. Les imatges de Juan coneixent finalment a Luis "Jota", Tgdor, Dulce i David, van ser realment emotives.

Mica en mica, els grans representant del moviment Red a la capital, s'anaven apropant al pub i s'unien a la festa. Mode, al que ja vaig conèixer en persona hores abans en una visita professional a Barcelona, finalment va acudir amb el seu fill Alex, que lluïa a l'esquena "Madrid Reds". Posteriorment i esglaonadament van aparèixer Lover, al que no veia des de la final d'Atenes i al que em va emocionar especialment retrobar-me, Neil, Chus, Juanje, i Simon B. Les emocions per saludar-los a tots per primera vegada eren indescriptibles.

Però les emocions per les trobades amb amics que fins aquell moment eren virtuals, van tindre el seu moment culminant, quan en meitat de la bogeria que era el Pub Moore's en aquell moment vaig rebre una trucada del que personalment considero el millor redactor de tots els bloggers de la blogosfera. Aquest no és altre que Pablo. Pablo, acudia a la cita futbolística lluint la samarreta del seu equip de l'ànima, però sota d'ella mostrava orgullós la samarreta del Liverpool. Fidel mostra aquesta de la gran harmonia que regnar durant tota la jornada. Una altre cita que tenia pendent, malauradament i com a amarg contrapunt a l'alegria per trobar-me amb Pablo, va ser la impossibilitat de trobar-me cara a cara amb Fernando. Un sms va servir per comunicar-nos ni que fós per un moment i la nostre trobada, quedarà per un altre ocasió, que esperem sigui ben aviat.

L'hora del partit s'acostava i no sabem ben be perquè.... bé evidentment com a conseqüència de la ingesta desmesurada de pintes, però el cas, és que tots ens vam separar i de moltes de les persones esmentades, ni tant sols ens varem poder acomiadar. El cas és que ja ens trobàvem a l'estadi Vicente Calderón i l'ambient de germanor regnant va ser indescriptible. Les imatges del final del partit amb els aficionats del Atleti cridant Liverpool, Liverpool!! i intercanviant-se records amb els supporters, no s'esborraràn mai de la nostre memòria.













Per no parlar del passadís que formaven innumerables aficionats "colchoneros" a la sortida de l'estadi per aplaudir al contingent red quan abandonava l'estadi. Aplaudiments que evidentment van ser retornats amb admiració.

Abans d'abandonar l'estadi, un nou episodi o diversos episodis, que em van servir per comprovar el poder d'un trasto anomenat televisió. Una vegada ja finalitzat el partit, van ser diversos els aficionats de l'Atlético que es van dirigir cap a mi encuriosits, tot preguntant-me "¿Oye tu eres el catalán del Liverpool, verdad? Te hemos visto por la tele". Increïble.

No podíem deixar Madrid, sense visitar la seu de la nostre branch germana, així que un cop acabat el matx, tots ens vam dirigir cap al Pub Triskel per fer l'ultima pinta. Camí del metro, vaig poder retrobar-me amb el meu company de l'aventura grega Nick, amb el qual em vaig fondre en una forta abraçada. Lamentablement, Nick no ens va poder acompanyar al punt neuràlgic del moviment red a Madrid.

Al Triskel, es va posar el punt i seguit a la nostre darrera aventura red. L'aventura en la que hem disfrutat més i on ens hem pogut trobar com a casa, gràcies a l'insuperable hospitalitat i amabilitat dels nostres germans reds madrilenys. Les hores passades en la seva companyia, perduraran per sempre. Ben aviat, en tindrem una nova per a explicar.


¡¡GRACIAS DE TODO CORAZÓN A TOD@S!!

5 comentaris:

Luis JFT96 ha dit...

Que gran día chaval. Evidentemente no tengo otras experiencias de viajes con las que comparar pero con que todos los viajes fueran la mitad de entretenidos que este ya merecería la pena viajar con el equipo.

"We´ll be coming
We´ll be coming
We´ll be coming down the road
When you hear the noise of the Bill Shankly boys
We´ll be coming down the road"

Vaya temazo. The Kop renovando el repertorio.

Anònim ha dit...

xavi martin QUE ENVIDIA COLLINS YNWA GREAT PARTY

tgdor_ ha dit...

Madre mía...la mejor afició ndel mundo. Gracias Stubbins y Francesc por todo :) SOis geniales.

Jorge-George Olmos ha dit...

Que grande cronica
molan las fotos,todo
Gracias Stubbins por tus palabras en mi blog son cosas que no se olvidan nunca.

Un saludo de un lector asiduo a vuestro blog

FERNANDO SANCHEZ POSTIGO ha dit...

Un abrazo para ti y todos los hinchas del Liverpool. Sois un ejemplo a seguir. Un abrazo.