Jróñak que Jróñak. Cròniques d'una odissea grega (III)

Cap. 3. ATENES: Si s’arriba a guanyar aquella final……

Un tímid raig de llum solar va ser suficient per fer-me tornar a la consciència en l'habitació de l'alberg. Un pudent olor a humanitat, a peus i a alcohol omplia la carregada atmosfera de una habitació compartida per 8 persones. Fent la primera ullada a l'habitació, es podia comprovar que no érem els únics supporters de l'habitació. La primera pregunta que em va vindre a la ment va ser, com collons havia arribat a l'alberg i com vaig ser capaç de pujar al llit superior de la grinyolant llitera. Del llit inferior, un fil de veu em preguntava si havia dormit. era el Jordito que amb una afonia considerable em deia que gairebé no havia pogut aclucar ull. Tot el contrari que jo, que vaig dormir com un tronc. Pel que sembla l'arribada a l'habitació dels companys havia estat acompanyada de bastant escàndol i soroll. Per no parlar de la banda sonora de ronquits d'un supporter irlandès, que va acabar amb els nervis del seu company de llitera que li va fotre una patada per que callés d'una vegada. No ho va aconseguir.

Havia arribat el gran dia i els seus inicis no eren ni molt menys alentadors. Dures martellades esmicolaven el meu cap. Calia treure'm de sobre aquella ressaca i res millor que una dutxa freda i beure una ampolla de litre i mig d'aigua. A sobre, per acabar-ho d'adobar, a primera hora havíem de fer un nou trasllat a un altre alberg, que per sort, no era gaire llunyà.

Una vegada instal·lats en el nou alberg, vam decidir d'apropar-nos a la plaça Syntagma per veure com iniciaven el dia la resta de supporters. A l'arribar, es podia apreciar cares de cansanci entre els aficionats que descansaven en qualsevol punt de la plaça que permetia una postura més o menys còmode per fer una becaina. Els que presentaven un rostre més fresc no paraven de donar caliu a la plaça amb els seus càntics. Era indubtable, que aquests últims, havien acabat d'arribar.

Molt coherentment (cosa estranya entre nosaltres) vam acordar abans d'iniciar el viatge, de que el dia del partit no beuríem més de dos cerveses abans del partit. Havíem fet un gran sacrifici, i no era qüestió de assistir a l'estadi per a que a l'endemà no recordar-nos de res. Ho vam complir. Cosa rara. Després de copsar l'ambient de la plaça Syntagma, vam decidir d'apropar-nos a l'estadi amb molta antelació a la obertura de portes.

El metro ens deixava a peu de l’anella olímpica. L'estadi olímpic està situat en una immensa àrea que engloba varis complexes esportius que van ser seus i escenari dels JJ.OO. d'ara fa tres anys.

Per entrar al recinte, era imprescindible presentar l'entrada que era minuciosament estudiada per els membres de la seguretat amb un lector similar als detectors de bitllets falsificats. Vam accedir sense problemes, després de passar un nou control, aquesta vegada per comprovar el interior de les nostres bosses.

Després de fer un mos i fer una passejada per el impressionant complex esportiu, vam assistir a la disposició de totes les forces policials que s'encarregarien de la seguretat de l'esdeveniment. Una impressionant coreografia de camions replets de anti-avalots, circumdaven l'entrada principal dels supporters reds.

Per fi i després d'aguantar de la millor manera possible els nervis i la impaciència, l'estadi olímpic obria les seves portes. Ràpidament buscàvem la nostra localitat. Primera graderia fila 14, escorats a un corner. La visibilitat del terreny de joc era perfecta. Una vegada situats, vam córrer a penjar la nostra banner en un lloc visible. Aquesta vegada va haver-hi més sort que el dia de la seva estrena a Anfield i la nostra bandera es feia visible al públic. La resta de supporters feia el mateix. Ràpidament de les tanques que separen la grada de la pista, no es podia penjar cap bandera més i els supporters decidien tenyir de vermell tota la curva de la pista d'atletisme. L'aspecte era espectacular.

Els instants previs al partit van transcorrer amb l'habitual intercanvi de càntics entre totes dues aficions. Els reds guanyavem per golejada. Els càntics habituals retronaven en l'Olímpic d'Atenes posant en dubte la consistència del mateix. El YNWA cantat abans de la sortida dels jugadors, novament feia posar-nos la pell de gallina a tots.

Un altre fet destacable fou la duplicitat d'entrades en gran part de la zona en la que ens trobàvem. Els stewards, lluny de posar-hi remei i buscar explicacions, miraven cap a un altre costat i convidaven a la gent a ocupar les escales. En pocs minuts totes les escales estaven repletes de supporters. Una organització lamentable.

Una hora abans de l'inici del partit, rebia la trucada de Lover. El impressionant volum de la megafonia, no ajudava gens per entendre'ns. Casualitats de la vida. Lover i Nick tenien entrades en la mateixa zona que nosaltres, tant sols separats per una desena de files més enrere. La trobada va anar acompanyada de fortes abraçades, com si d'amics de tota la vida es trobessin després de llarg temps sense coincidir. Lover ens comentava que els controls de seguretat s'havien intensificat i que minuts després de la seva entrada a l'estadi, es podien sentir sirenes dels cotxes de la policia que carregaven contra supporters, que pel que sembla disposaven d'entrada legal i no podien accedir a l'estadi, per que ja estava de gom a gom.

No hi havia temps per seguir xerrant amb Lover. El partit estava a punt de començar. Ja tindríem temps per fer-ho al finalitzar el matx. Lamentablement, el desenllaç de la final ja el coneixem tots. El partit va acabar amb derrota, però el que mai va ser derrotat van ser els ànims de tota l’afició red. Ens esperava una llarga nit de celebracions. No d’una victòria, però si de mostrar amb orgull al mon de que som si no la millor una de les
millors aficions del mon. No ho deiem nosaltres. Ho deien els nostres rivals rosoneri.

Amb el xiulet final, arribaven els pitjors moments de la nostre aventura grega. L'objectiu principal del viatge, no s'havia aconseguit i un sentiment de frustració i desencís planava per sobre nostre.

Però ben ràpid, aquest sentiment va desaparèixer. Tota l'afició red, en comptes d'abandonar l'estadi amb el cap cot, va romandre en les seves localitats per presenciar l'entrega del trofeu.

Inicialment, van ser els jugadors reds que recollien l'amarg consol de la medalla del sots-campió, acompanyats per la ovació de tota l'afició red que reconeixia l'esforç realitzat.

Per últim, el Milan, nou campió, recollia el trofeu que acredita a l'equip italià com a nou campió d'Europa. Novament l'afició red premiava amb una sentida ovació al nou rei futbolístic del continent.

Era hora d'abandonar l'estadi. Ens retrobàvem novament amb Nick i Lover i fèiem l'anàlisi del partit. Decidíem de tornar al punt de referència de tots els dies anteriors. L'àgora de la plaça Syntagma. Cap dels quatre ens podíem imaginar el que després passaria.

Era l'hora de fer petar la xerrada entre tots quatre sobre els temes més diversos. La nostra afició pel Liverpool, les nostres feines, punts de vista de mil i un temes. Infinitat de coincidències. Com si ens coneixesim de tota la vida. Jordito es va presentar voluntari per anar a buscar alguna cosa que portar-nos a l'estomac i va arribar amb quatre pites que vam cruspir-nos en un obrir i tancar d'ulls. Especialment agraït a aquesta iniciativa del Jordito, va ser en Nick, que assegurava que el bon amic Jordi, l'havia salvat la existència i que recordaria de per vida aquella pita.

Com no podia ser d'altre manera, al veure a qualsevol tiffosi, ens dirigíem cap a ells per donar-los la felicitació pertinent i parlar sobre el partit. Tots els rossoneri s'estranyaven força de trobar-se amb dos paios de Barcelona i altres dos de Madrid que fosin supporters del Liverpool FC.

Després d'agafar provisions en forma d'unes quantes llaunes de cervesa, decidíem donar un vol per la ciutat per veure com estava l'ambient. Endinsant-nos per el popular barri del Placa, trobàvem a tiffosi del Milan asseguts tranquil·lament en les terrasses fent un cafè, com si es trobessin a la plaça del Duomo un diumenge al matí. Els tiffossi tant sols reaccionaven quan nosaltres mateixos al passar per el seu davant els aplaudíem esportivament com a reconeixement. Els rossoneri, a les hores, trencaven la seva sorprenent passivitat per tornar-nos la ovació.

De sobte sentíem els primer càntics de supporters en un dels carrers. Al dirigir-nos cap allà, vam trobar-nos a supporters i tiffosi agermanats compartint càntics. Com no, ens vam unir a la festa. Festa que duraria fins que el cel d'Atenes començava a aclarir-se amb les primeres llums del dia.

Tot el que va passar aquella nit, va ser increïble. Es fa díficil d'explicar amb paraules. Intercanvi de bufandes, creacions de nous càntics reds emulant als dels tiffosi. I tot en un ambient de perfecta germanor i cordialitat. Molt lluny del que van destacar a l'endemà els mitjans de comunicació, que tant sols van ressaltar uns petits incidents a la plaça Syntagma. Que trist que és veure com es busca la més mínima excusa per tacar el nom del futbol, del Liverpool i dels seus supporters. La realitat senyors meus, és un altre ben diferent.

Parlant amb els atonits aficionats rossoneri presents a la festa, tots ells destacaven la següent afirmació. "Heu perdut i sembla que sou els campions". Efectivament. Som els campions de les aficions.