Jróñak que Jróñak. Cròniques d'una odissea grega (II)

(Cap. 2) ATENES: El gran diluvi.

La nit de dilluns havia acabat d'una manera apoteòsica. Atenes començava a prendre constància del que li esperava en els propers dies. Però el dimarts despertàvem amb la necessitat de mudar-nos d'hotel. Trobar 7 nits seguides a Atenes havia estat impossible i vam tindre que repartir la nostra estança en 3 hotels diferents. Les dues següents nits ens tocava compartir habitació d'alberg amb uns companys desconeguts. Després de deixar les nostres bosses a l'habitació, vam sortir novament als carrers d'Atenes, on un important número de supporters ja s'havia donat cita.

La capital grega començava a adquirir el color que tots desitjàvem. El vermell. De la Plaça de Syntagma i les seves zones enjardinades, ja penjaven gran quantitat de banderes i els supporters tomaven les escalinates que condueixen de la Plaça al Parlament grec. Els primers càntics del dia es feien sentir a mitja tarda, sota un sol de justícia. Al cel de Grècia, però, alguns núvols amenaçadors feien presagiar que al lluent astre li quedaven ben pocs minuts per protagonitzar la jornada de dimarts. Dit i fet. Cap a les 18:00 hores, les primeres gotes començaven a caure sobre la multitud vermella. Uns, els més prudents, van començar a dirigir-se cap als bars més propers, per tal de refugiar-se de l'aigua. D'altres com nosaltres, optàvem per cobrir-nos amb la nostra pròpia banner que feia les vegades de paraigües. Els més valents, desafiaven als elements i persistien en els seus càntics a les escales de Syntagma. Però de sobte, el que semblava un simple xàfec, com els de dies anteriors, es transformà en un aiguat de dimensions bíbliques. En pocs segons, no va quedar ni un sol supporter en el Syntagma i tots vam córrer a protegir-nos de la cortina d'aigua que ens queia a sobre de la millor manera possible.

Nosaltres dos, vam trobar refugi sota les carpes d'una de les terrasses, on es van produir algun dels fets més destacables de l'aventura grega. Amb una gran dosis d'humor, tothom va començar a cantar el tema principal de la pel·lícula "Dancing in the rain" Posteriorment, i reprenent el fil futbolístic de la cita, es van començar a sentir els habituals càntics d'Anfield. El més adient per a la ocasió era el "We shall not be moved" Amb gran previsió, la gran majoria de supporters, entre ells nosaltres, havíem agafat provisions en forma de llaunes de cervesa per passar l'aiguat sota cobert, amb la qual cosa, els ànims no van afluixar mai. Però la força de l'aigua, era cada cop més intensa i les lones de les carpes van començar a cedir i deixar caure tota l'aigua continguda sobre els desafortunats supporters, en el que va ser una de les situacions més còmiques i divertides de la tarde, evidentment per tots aquells que no van acabar xops. El capítol de les lones va agradar als redmen més "catxondos" i cada cop que algun pobre i despistat vianant passava per sota d'alguna d'elles, bombejaven les lones cap a dalt fent caure una autentica dutxa d'aigua sobre del desafortunat vianant, provocant les rises de tots els presents. No tothom s'ho va prendre be, i algun dels vianants remullats es va encarar amb el bromista supporter, sense que la cosa passes a majors. La broma va finalitzar quan un dels remullats va ser una pobre criatura que va trencar a plorar desconsoladament i el bromista va rebre una forta escridassada de tots els presents.

Per fi la pluja va deixar de caure sobre la capital grega i els scoussers tornaven a prendre la plaça Syntagma re-iniciant novament els càntics i la festa anterior al dia del partit. Els litres d'aigua caiguts, van donar pas, a litres i litres de cervesa, autèntic grial de les jornades gregues. A les zones enjardinades de la plaça un jovenet vestit amb tota l'equipació oficial del club, jugava amb una pilota, tot rebent els ànims dels aficionats amb crits de "Come on Stevie!!" El xaval disfrutava de valent, sentint-se per un dia Steven Gerrard.

L'ambient que es vivia era indescriptible. Com va dir, a l'endemà el bon amic Lover, la nit anterior a una final, és sense cap dubte la millor. La gent està plena de confiança i canta sense cap mena de preocupació sobre el que passarà hores després en un terreny de joc. L'únic que prima aquella nit és fer-se notar i fer-se sentir. Som el Liverpool i ja hem arribat aqui. La ciutat és nostre per unes hores. Paraula de red supporter.

Ja de matinada, decidíem de finalitzar la festa deixant això si, a milers de supporters continuant amb la festa. Tant el Jordito com el que subscriu, dúiem a sobre una "turca" bastant important, però tot i així, vam tindre el suficient coneixement per retirar-nos a descansar. A l'endemà ens esperava tota una final de Champions League i calia estalviar forces i veu per recolzar als lads a l'estadi Olímpic.

Continuarà....