Qui cony té les meves entrades??

Un cop decidit el partit, calia saber qui estava disposat a viatjar. Alguns de nosaltres havien de mirar la cartera i els permissos de les dones per poder viatjar. D'altres no s'ho pensaven dos cops. Al final viatjavem el Jordito, el Trompetero, el Cesc, el Papi-Papito, l'Stubbins i un que debutava a Anfield, el Nash.

La sort i la casualitat, aspectes que sempre han estat de la nostra part quan s'ha tractat de viatjar a Liverpool, es posava rapidament al nostre favor. El Jordito, sense esperar-se a la venda general de les entrades, va entrar en el sorteig de les 500 entrades per els usuaris del e-season ticket. PREMI! Dos entrades ja estaven en poder d'el Jordito i el Nash. Faltaven quatre.

Al cap de pocs dies, en Papi-Papito rebia al seu domicili les quatre entrades. Però un altre problema sorgia. El Jordito no rebia les entrades i el mosqueig començava a ser gran. Sospites de que la veïna de sota s'haguès quedat amb el sobre, també sospites sobre els veïns del davant que sospitosament sempre vesteixen de blau i com no, les rapidíssimes gestions de Correos, eren algunes de les posibles opcions a estudiar. Era el dia de marxar i ni senyal de les entrades.

Amb dos hores de retard, l'avió aterraba a l'aeroport John Lennon. No es podia perdre temps. Rapidament cap a Anfield. El Nash, no entenia tanta presa. Però el motiu valia la pena. Hi havien dos entrades per realitzar el Tour per totes les instal.lacions d'Anfield. El Nash amb tant sols uns minuts a Liverpool, ja visitava el museu, el vestidor, els passadisos amb el THIS IS ANFIELD, les banquetes i THE KOP. Tot un somni per a ell. Tots ho sabiem menys el propi Nash. La sorpresa va ser de les grans.
Tot molt maco. Però i les entrades?? El Jordito va explicar a les guixetes el problema, no hi havia problema, es faria un duplicat de les entrades, però s'havien de recollir al dia seguent. A la nit la resta del grup aterrava puntualment a Liverpool, ens allotjavem a l'hotel i encara hi havia temps per fer una pinta abans de marxar cap a la piltra.
A l'endemà hi havia moltes coses a fer. El Jordito en companyia d'en Cesc es dirigien a primera hora a Anfield a recollir les entrades. La resta després d'un típic i contundent esmorçar britànic, anavem de compres a la botiga oficial de Williamson Square a treure fum a les vises. Cues impressionants per imprimir les samarretes, cues per passar per caixa. Tot el matí perdut i ja tant sols quedaven tres hores per començar el partit.

Arribavem a l'estadi. Una gentada esperava l'arribada de l'autocar de l'equip i la policia tenia una feinada important per a que la gent no trenqués el nús de seguretat. Haviem d'arribar al Memorial i haviem de travessar un mar de gent. Un poli fotent uns crits de por per a que la gent es situés cap a dreta i esquerra deixant un passadís al mig, ens va veure amb un ram de flors a la mà i de sobte va canviar radicalment d'actitut i ens va cedir el pas molt amablement. Tot un passadís lliure de gent per a tos sis i arribavem al Memorial.
Silenci sepulcral. Una impressionant filera de rams i corones de flors arribades des de tots els punts de les illes i d'Europa es situaven a peu del Hillsborough Memorial. Allà vam deixar el ram de flors. Un modest però molt significant tribut a les 96 víctimes de l'estadi Hillsborough a Sheffield.





Ja pinta en mà, vam treure el banner i el vam penjar en la tanca de la terrace. Rapidament tothom va treure els seus mobils i càmeres i començava a fer fotos a la banner i van començar a dirigir-se cap a nosaltres per felicitar-nos per la banner i fer petar la xerrada. L'èxit va ser clamorós, ara calia penjar el banner a la grada d'Anfield.
Les entrades eren de l'Anfield Road Stand, però estavem dividits. A quatre de nosaltres ens va tocar a la fila 33 tot just al costat dels seguidors del Wigan. Per la seva part, el Jordito i el Nash tenien una visió privilegiada en fila 5 tot tocant al corner del Centenary Stand.

Sonava el YNWA, impressionant com sempre. Per el Nash era el seu primer YNWA a Anfield i segons va comentar, mai ho oblidarà. I és que el primer YNWA a Anfield, és com el primer petò a una noia, o com la primera vegada que te'n vas amb una noia al.... Ei!! que hi han menors que llegeixen aixó!, bueno ja m'enteneu.
El partit en sí no va ser gaire lluït. L'ambient, com sempre, era espectacular. A prop de la nostra posició, un veterà scouser, no parava de cantar amb una vitalitat increïble i animava a la resta de la grada a cantar les cançons. Al final, el marcador va registrar un triomf de 2-0 per al Liverpool FC, amb dos gols de Kuyt. Per al Trompetero que era la seva tercera visita a Anfield, la victòria red, significava la primera vegada que veia guanyar als reds a casa. Després de dos empats amb el Charlton.

El diumenge es llevava plujós i amb resaca per a aquells que van sortir a fer una copa per la nit de Liverpool. Vam aprofitar el matí per fer unes quantes compres més i cap a l'aeroport que ens havia de portar a Barcelona. Després de passar tots els exhaustius controls de seguretat, decidiem fer un mos al restaurant de l'aeroport. Semblava que l'aventura havia arribat a la seva fi. Ni molt menys.
Els nostres viatges a Liverpool, sempre han estat envoltats de sorpreses. En propers articles de les visites anteriors les comentarem. En aquesta ocasió l'anécdota no la posaria algú relacionat amb el Liverpool FC, però si algú relacionat amb l'altre interés turístic de la ciutat del Mersey. El Rock and Roll.
El cas és que mentre algú es cruspia alguna cosa semblant a un quart de pollastre (hi havien sospites de que es tractava d'una gavina) apareix al restaurant... atenció... el mite, la llegenda viva del Rock and Roll nacional. Senyores i Senyors.... amb tots vostés..... MIKE RIVERS!!! o millor dit MIGUEL RIOS!!! Com Lorca, granadí universal.

Chavales!!?? Tots nosaltres, tret del Nash que es un yogurín, que estem més a prop dels 35, que dels 20, ens vam quedar de pedra. Chavales!!?? Que be que senta que una llegenda viva et digui xaval. Jo en aquells moments em sentia com un crio de 15 anys. QUE GRANDE QUE ERES MIKE!!! GRANDE!!! Malauradament no tenim cap fotografia que reculli la nostra trobada amb el mite granadí. Tampoc li vam demanar, vam ser molt discrets. Aixó si ara rabiem de no haver-ho fet.
Arribavem a Barcelona i el Jordito el primer que fa a l'arribar a casa es mirar la bústia. Ni una sola pista de les entrades. A saber qui cony tindrà les meves entrades??
8 comentaris:
SOLAMENT DIC UNA COSA:
ACOLLONANT ARTICLE STUBBINS
QUIN RIURE I QUINS RECORDS DEL CAP DE SETMANA PASSAT. ENCARA NO HE REBUT LES ENTRADES JE JE
SAPS, CREC QUE LES ENTRADES SON A CASA DE LA CILLA BLACK! ENCARA ENS ESPERA PER ANAR A FER EL TE AMB ELLA.
BUENO NOIS,
US ESPERO A TOTS EL PROPER DIMARTS AL COLLINS I RECORDEU:
" ANFILD IS MAGIC "
WALK ON REDS!!
JORDI.
ja ja, menuda crónica chavales!
Ya era hora de que ganase el equipo con el trompetero presente. Empezaba a sospechar.
GRAN CAP SETMANA PLÉ DE RECORDS,I DE GRANS AMICS,ESPEREN REPETIR L´ANY QUE BÉ, RECORDS A TOTS ,I DELS K NO VAN PODER VENIR, SOBRETOT EL ZAMPA PINTES MAGNERS,
PD.FELICITATS ALBERT STUBBINS PER LA CURRADA K ET VAS FOTRÉ EN LA BANNER,A QUEDAT LA BANNER DE MOLTA QUALITAT.
@ Jordito
Ves a la Cilla i li dius ben clarament:
AQUI QUE COÑO PASA!!??
jejeje.
@ Juan
Si no se ganaba el partido, te juro que proclamamos al Trompetero como persona non-grata en Anfield. jajaja.
@ Papi-papito
Si arriba a vindre Mr.Magners, la que se lia es gorda. jejeje.
Veig que t'ha molat el nick. jajaja.
Lo de la bandera, no te cap mèrit. Tant sols ser una mica d'auto-didàctic amb el Corel i el Photo-shop. Mola mazo nen!!
EL DIMARTS TOTS AL COLLINS, NO EM FALLEU!!!!
Y conociendote seguramente no esplicas las mejores historias, quiero fotos del los 2 con el ramo en la mano. IMPERDONABLE, lo de Miguel Rios como minimo podias cantar " Pock en el ruedo" o "Bienbenidos" la cara de pillao seria para verlo (como la noche de Sergio Makaroff, que mientras firmaba la entrada le pregunte por la Mountain Bike y firmo como " Sergio Mountain" en la entrada de Calamaro)... Es normal que os llame "chavales", nacio el 7 de junio de 1944, asi que tiene 63 años.
SALUT!!!!!!!!!!!
Mekalbakur.
Joer como me gustaría estar en el lugar de el Nash, se le ve con mucha ilusión al chaval, vaya envidia me da, espero que algún día yo tambien pueda cumplir mi sueño, y si es en el viejo Anfield mucho mejor...
GRandisimo relato Stubbins
@ Mekalbakur
Por fortuna para mi, el ramo no posó en mis manos en ningún momento. Vaya, creo recordar. Mariconadas las justas!!
No hombre no. Se hizo por una noble causa. Lo que si es verdad, es que la pinta del Jordito era espectacular. Para verlo. jejeje.
@ Javi.
Amic meu hay que darse prisa eh!! A ver si para el año que viene, montamos una romeria compuesta de gente de los cuatro blogs. Eso estaría muy bien.
Yo me apunto al viaje, lo mas dificil es lo de las entradas, pero no pierdo la esperanza.
WITH HOPE IN YOUR HEART....
Publica un comentari a l'entrada