Qui cony té les meves entrades??

El passat cap de setmana, sis integrants dels BARCELONA REDS, van desplaçar-se cap a Liverpool per presenciar el partit de Premier League entre els reds i el Wigan Athletic. El divendres 20 era el dia de la partida, però el viatge va començar tres messos abans. Calia decidir-se per el partit al que aniriem, mirar dates i rivals. Consultant el calendari, la cosa estava entre el Sheffield Utd i el Wigan. Finalment vam decidir-nos per el mini-derby. El fet de que haviem d'esperar per veure si el Liverpool jugava al final de Carling Cup en la mateixa data que el partit del Sheffield, va fer-nos decantar per anar a veure com Heskey tornava a Anfield defensant un altre samarreta.

Un cop decidit el partit, calia saber qui estava disposat a viatjar. Alguns de nosaltres havien de mirar la cartera i els permissos de les dones per poder viatjar. D'altres no s'ho pensaven dos cops. Al final viatjavem el Jordito, el Trompetero, el Cesc, el Papi-Papito, l'Stubbins i un que debutava a Anfield, el Nash.

Rapidament vam reservar el vol i les dues nits d'hotel, tant sols faltava tindre sort per quan sortisin les entrades a la venda. Però abans, vam decidir que ja era hora després d'haver viatjat a Anfield en quatre o cinc ocasions anteriorment, de fer-ho com cal. Haviem de fer un banner. El disseny era cosa ràpida, el fer-ho un problema. Primer amb els programes d'edició gràfica del qual soc un total neòfit. Després haviem de buscar pressupost i qui ens podia fer la banner. El vam trobar. I per poc el banner no viatja a Anfield, si no és per les presses que li vam donar al proveïdor.

La sort i la casualitat, aspectes que sempre han estat de la nostra part quan s'ha tractat de viatjar a Liverpool, es posava rapidament al nostre favor. El Jordito, sense esperar-se a la venda general de les entrades, va entrar en el sorteig de les 500 entrades per els usuaris del e-season ticket. PREMI! Dos entrades ja estaven en poder d'el Jordito i el Nash. Faltaven quatre.

Mai haviem patit tant per aconseguir entrades. Després de tot un matí trucant a les oficines i rebre un tu-tut-tu-tut com a resposta, la vegada que rebeim resposta humana era per anunciar-nos que les entrades s'havien esgotat. Els ànims estaven per terra. Quatre de nosaltres o es quedaven a Barcelona, 0 s'arriscaven a pagar un elevat preu a la reventa. Però vet aquí que al Papi-papito li dona per consultar el seu mail.... BINGO!! Teniem les quatre entrades confirmades.

Al cap de pocs dies, en Papi-Papito rebia al seu domicili les quatre entrades. Però un altre problema sorgia. El Jordito no rebia les entrades i el mosqueig començava a ser gran. Sospites de que la veïna de sota s'haguès quedat amb el sobre, també sospites sobre els veïns del davant que sospitosament sempre vesteixen de blau i com no, les rapidíssimes gestions de Correos, eren algunes de les posibles opcions a estudiar. Era el dia de marxar i ni senyal de les entrades.

El Jordito i el Nash vam marxar de matí cap a Terra Santa, la resta del grup ho faria a la nit. El motiu era una sorpresa que se li guardava al més jove del grup. El Nash prenia en aquest viatge la seva alternativa com a red supporter i el seu bateig a la catedral d'Anfield. El que no podia ni imaginar era el que l'esperava només arribar a Liverpool.

Amb dos hores de retard, l'avió aterraba a l'aeroport John Lennon. No es podia perdre temps. Rapidament cap a Anfield. El Nash, no entenia tanta presa. Però el motiu valia la pena. Hi havien dos entrades per realitzar el Tour per totes les instal.lacions d'Anfield. El Nash amb tant sols uns minuts a Liverpool, ja visitava el museu, el vestidor, els passadisos amb el THIS IS ANFIELD, les banquetes i THE KOP. Tot un somni per a ell. Tots ho sabiem menys el propi Nash. La sorpresa va ser de les grans.

Tot molt maco. Però i les entrades?? El Jordito va explicar a les guixetes el problema, no hi havia problema, es faria un duplicat de les entrades, però s'havien de recollir al dia seguent. A la nit la resta del grup aterrava puntualment a Liverpool, ens allotjavem a l'hotel i encara hi havia temps per fer una pinta abans de marxar cap a la piltra.

A l'endemà hi havia moltes coses a fer. El Jordito en companyia d'en Cesc es dirigien a primera hora a Anfield a recollir les entrades. La resta després d'un típic i contundent esmorçar britànic, anavem de compres a la botiga oficial de Williamson Square a treure fum a les vises. Cues impressionants per imprimir les samarretes, cues per passar per caixa. Tot el matí perdut i ja tant sols quedaven tres hores per començar el partit.

Aquest viatje va coincidir amb el 18è aniversari de la tràgedia d'Hillsborough. Vam decidir de fer una ofrena floral al Memorial. El Jordito i el Cesc, s'encarregaríen de comprar el ram. Els scousers sel's quedaven mirant amb sorpresa de veure dos paios amb un ram de flors. La pinta era realment còmica. No fare més comentaris al respecte, jijiji. Des de Barcelona, aprofitant que s'apropava la festivitat de Sant Jordi, vam comprar una cinta amb els colors de la senyera catalana per afegir-la al ram. Les poques habilitats en flors i manualitats del grup, van quedar paleses en el vergonyós llaç que li vam fer al ram de flors. Tant se val, el que importa és la intenció.

Arribavem a l'estadi. Una gentada esperava l'arribada de l'autocar de l'equip i la policia tenia una feinada important per a que la gent no trenqués el nús de seguretat. Haviem d'arribar al Memorial i haviem de travessar un mar de gent. Un poli fotent uns crits de por per a que la gent es situés cap a dreta i esquerra deixant un passadís al mig, ens va veure amb un ram de flors a la mà i de sobte va canviar radicalment d'actitut i ens va cedir el pas molt amablement. Tot un passadís lliure de gent per a tos sis i arribavem al Memorial.

Silenci sepulcral. Una impressionant filera de rams i corones de flors arribades des de tots els punts de les illes i d'Europa es situaven a peu del Hillsborough Memorial. Allà vam deixar el ram de flors. Un modest però molt significant tribut a les 96 víctimes de l'estadi Hillsborough a Sheffield.

Era l'hora de fer unes pintes i cantar una miqueta abans d'entrar al camp. Ens dirigiem al The Albert. Imposible com sempre. Ens vam dirigir al The Park i a la seva terrace, aprofitant la tarde primaveral i amb un sol inusualment escalfador per aquelles contrades. Escenari perfecte per uns quants càntics i unes pintes. Tot just a la porta de l'entrada, descobreixo a un seguidor d'esquenes amb una samarreta arlequinada, que extrany. Quan aquest seguidor, es dona la volta, veig l'escut del Centre d'Esports Sabadell. Un altre català a Anfield!!! Era el Rafel, o un dels seus amics, que aquests dies han entrat al blog deixant els seus comentaris i la sorprenent anècdota amb David Johnson, ex-jugador del Liverpool als anys 70. No vam poder xerrar gaire. Tenia molta pressa per anar al wc i tractar d'aconseguir entrades. Per sort, tots hem conegut la seva experiència a Anfield.




Ja pinta en mà, vam treure el banner i el vam penjar en la tanca de la terrace. Rapidament tothom va treure els seus mobils i càmeres i començava a fer fotos a la banner i van començar a dirigir-se cap a nosaltres per felicitar-nos per la banner i fer petar la xerrada. L'èxit va ser clamorós, ara calia penjar el banner a la grada d'Anfield.

Les entrades eren de l'Anfield Road Stand, però estavem dividits. A quatre de nosaltres ens va tocar a la fila 33 tot just al costat dels seguidors del Wigan. Per la seva part, el Jordito i el Nash tenien una visió privilegiada en fila 5 tot tocant al corner del Centenary Stand.

La posició per als primers impedia de penjar la bandera en un lloc visible. Vam decidir de demanar permís a un steward per penjar-la en la barana d'un dels vomitoris. L'steward es va mostrar molt poc simpàtic, nanai. Ens va demanar amb correcció però amb un tó inflexible que ens anessim cap a les nostres localitats. Li vam demanar permís per estar cinc minuts a primera fila mentre sonava el YNWA per desplegar la bandera. Nanai. Cap a dalt. No va poder ser.

Sonava el YNWA, impressionant com sempre. Per el Nash era el seu primer YNWA a Anfield i segons va comentar, mai ho oblidarà. I és que el primer YNWA a Anfield, és com el primer petò a una noia, o com la primera vegada que te'n vas amb una noia al.... Ei!! que hi han menors que llegeixen aixó!, bueno ja m'enteneu.

El partit en sí no va ser gaire lluït. L'ambient, com sempre, era espectacular. A prop de la nostra posició, un veterà scouser, no parava de cantar amb una vitalitat increïble i animava a la resta de la grada a cantar les cançons. Al final, el marcador va registrar un triomf de 2-0 per al Liverpool FC, amb dos gols de Kuyt. Per al Trompetero que era la seva tercera visita a Anfield, la victòria red, significava la primera vegada que veia guanyar als reds a casa. Després de dos empats amb el Charlton.

Sortiem de l'estadi i calia celebrar la victòria fent una pinta al The Albert. Aquesta vegada si. Es podia entrar, encara que amb alguna que altre dificultat. Unes quantes fotos, unes quantes pintes i cap a l'hotel. Ens acomiadavem d'Anfield fins la temporada que ve.

El diumenge es llevava plujós i amb resaca per a aquells que van sortir a fer una copa per la nit de Liverpool. Vam aprofitar el matí per fer unes quantes compres més i cap a l'aeroport que ens havia de portar a Barcelona. Després de passar tots els exhaustius controls de seguretat, decidiem fer un mos al restaurant de l'aeroport. Semblava que l'aventura havia arribat a la seva fi. Ni molt menys.

Els nostres viatges a Liverpool, sempre han estat envoltats de sorpreses. En propers articles de les visites anteriors les comentarem. En aquesta ocasió l'anécdota no la posaria algú relacionat amb el Liverpool FC, però si algú relacionat amb l'altre interés turístic de la ciutat del Mersey. El Rock and Roll.

El cas és que mentre algú es cruspia alguna cosa semblant a un quart de pollastre (hi havien sospites de que es tractava d'una gavina) apareix al restaurant... atenció... el mite, la llegenda viva del Rock and Roll nacional. Senyores i Senyors.... amb tots vostés..... MIKE RIVERS!!! o millor dit MIGUEL RIOS!!! Com Lorca, granadí universal.

El mite, es va quedar estranyat de veure a un tiu a Liverpool amb la samarreta de NUNCA MAIS (Stubbins) i no va poder evitar una cara de sorpresa. La veritat és que vam ser bastants discrets i en un principi no li vam fer cap mena de comentari. El mite va seure unes taules per darrera nostre i quan va acabar de fer un café es dirigia a agafar el seu vol que imaginem el conduia cap a Granada en vol directe des de Liverpool. Al tornar a passar per la nostra posició, l'Stubbins no es va poder estar de llençar-li una salutació "SALUDOS ROCKERO!!!" El mite va girar-se i ens va retornar la salutació amb un "HASTA LUEGO! QUE VAYA MUY BIEN CHAVALES!!"

Chavales!!?? Tots nosaltres, tret del Nash que es un yogurín, que estem més a prop dels 35, que dels 20, ens vam quedar de pedra. Chavales!!?? Que be que senta que una llegenda viva et digui xaval. Jo en aquells moments em sentia com un crio de 15 anys. QUE GRANDE QUE ERES MIKE!!! GRANDE!!! Malauradament no tenim cap fotografia que reculli la nostra trobada amb el mite granadí. Tampoc li vam demanar, vam ser molt discrets. Aixó si ara rabiem de no haver-ho fet.

Arribavem a Barcelona i el Jordito el primer que fa a l'arribar a casa es mirar la bústia. Ni una sola pista de les entrades. A saber qui cony tindrà les meves entrades??