El primer cop a Anfield

Liverpool FC 1 – 0 FC Barcelona (19 – 04– 2001) Semifinals UEFA 00/01

La setmana que ve per aquestes hores, sis dels BARCELONA REDS estaran pels carrers, (be, millor dit pubs), de Liverpool abans d'assistir al partit Liverpool FC - Wigan. Per aquest motiu, iniciem un nou tema al nostre blog. Aquest tema anirà dedicat als viatges que els BARCELONA REDS han fet a Anfield i altres llocs per seguir el Liverpool FC. Com no podia ser d'una altre manera, el primer article explica les aventures i desventures del nostre primer viatge a Liverpool.

Era abril del 2001 i el sorteig de les semifinals de la Copa de la UEFA, va deparar un FC Barcelona - Liverpool FC. Era el Liverpool dels Owen, Mc Allister, Hamman, Heskey, GOD Fowler i un jove Gerrard. El partit d'anada al Camp Nou, va registrar un avorrit 0-0 i tot es decidiria a Anfield. Per l’Stubbins i pel Jordito era el primer partit del Liverpool que veiem en directe. Tota una vida esperant un moment així i... vaja avorriment de partit. Això si. El previ va ser genial cantant i cridant pels voltants del Camp Nou amb els supporters que es sorpreníen al veure que coneixiem la majoria de cançons i no es creien que fossim seguidors reds de Barcelona. Aren’t you Barça Supporters?? No, of course.

Vam decidir viatjar a Liverpool per veure el partit de tornada. Teníem un gran problema. L'única manera d'aconseguir una entrada era viatjant amb la gent del Barça. Tant se val, hi vam anar igualment.

Finalment va arribar aquell 19 d'abril tant esperat. El Jordito i l'Stubbins es van dirigir cap a l'aeroport d'El Prat acompanyats per el taxi d’el nostre bon amic de tota la vida Ramon.

A l'arribar a la terminal, tot eren seguidors culés ataviats amb bufandes, banderes i de més. Nosaltres dúiem una bufanda commemorativa del partit. Meitat Barça, meitat Liverpool. S'havia de passar desapercebut. Sota dels nostres abrics, la samarreta red. No es podia viatjar a Anfield i no dur-la posada. Hagués estat un pecat no fer-ho així.

Entre aquella multitud de 2.000 seguidors culés hi havia un nano que no duia cap mena de distintiu barcelonista. No recordo per que es va apropar cap a nosaltres i ens va preguntar si érem del Liverpool. Es tractava d’el Francesc un supporter red que viatjava a Liverpool amb les mateixes intencions que nosaltres, "animar" al Liverpool FC envoltats de seguidors culés. Acabaven de néixer els BARCELONA REDS.

El viatge en avió va ser prou divertit. Algú va assegurar haver vist des de l'aire el Club Riviera (conegut local de.....) pocs segons després d'enlairar-nos. El viatge va transcórrer entre càntics de l'afició blaugrana i de més conyes. Va arribar l'hora de l'aterratge.

Dono gracies a Deu de poder escriure aquestes línies per que aquell aterratge una mica més i acaba en tragèdia. Ignoro si el Comandant d'aquell maleit avió era Mohammed Atta fent pràctiques abans de cometre l'11-S, però gaire be ens trenquem la crisma en aquell aterratge del dimoni. Ningú havia viscut cosa igual. En comptes d'aterrar suau i gradualment, vam aterrar com un helicòpter, en vertical. Pa havernos matao!!

Posàvem peu a Liverpool. Terra Santa. Com si es tractés del Woytila, fèiem una genuflexió i besàvem el terra que va veure néixer i créixer als Beatles i a la màquina més gran de jugar a futbol.

Liverpool ens rebia amb un fred polar i un vent que tallava en sec. Quedaven 10 hores per l'inici del partit i hi havien moltes activitats a fer. Vam dedicar la primera part del matí a fer ruta per alguns dels llocs de la ciutat de referència Beatle.

La primera visita, The Cavern òbviament. A l'entrar ens va rebre un segureta negre d'unes mides descomunals. Algú, fent conya, assegurava que era en John Barnes jajaja. Un cop dintre del santuari beatle (tot i que no és l'original, és una copia exacta) Havíem de fer-nos la foto a l'escenari. Ningú s'atrevia a pujar a l'escenari fins que dos paios amb la samarreta red ho van fer (veure foto) L'afició blaugrana flipava al veure dos catalans amb la samarreta red.

Després d'unes quantes pintes a The Cavern, bueno, unes quantes dotzenes, ens vam dirigir cap a Anfield. Calia visitar el museu, el Hillsborough Memorial i com no la botiga.

Era tot màgic. No podíem creure estar allà. Tota la vida somniant en un moment així i quan t'hi trobes no t'ho creus. El museu és algo fantàstic. Hi ha tanta història resumida en tants pocs metres quadrats, que els ulls no saben on mirar.

La secció més espectacular és on a les hores hi havien les 4 Copes d'Europa, no podia faltar la foto. Ja queda una mica desfasada. Falta una Copa i qui sap si una altre. Tant de bo sigui així.

Quedaven ja tant sols un parell d'hores per el començament del partit. L'ambient als voltants de l'estadi era impressionant. Un ambient de festa increïble. Tant sols en una part de l'estadi es guardava un silenci gaire be sepulcral. Hillsborough Memorial. Es realment molt difícil de descriure tots els sentiments i sensacions que recorren els pensaments de tothom que s'apropa al memorial. I encara més quan ho visites per primera vegada.

Els supporters s'apropen resen unes oracions davant de la flama d'Hillsborough i donen un petó al marmol. Alguns d'ells no poden reprimir les llàgrimes i trenquen a plorar. Accidentalment vaig topar cara a cara amb un d'aquests supporters que portava els ulls entelats de llàgrimes, al veure'm la meva bufanda meitat culé, meitat red, es va abraçar a mi i em va desitjar que disfrutés del partit "Enjoy the game" amb un gran somriure. Destacar que la directiva del FC Barcelona encapçalada per el seu President a les hores, Joan Gaspart, va fer una ofrena floral al memorial, rebent una sonora ovació de l'afició red. Un gran gest.

Era hora d'entrar al Temple. A Anfield. Si alguna cosa te Anfield és que és dels pocs estadis que queden en peu que encara manté l'arquitectura tant característica dels estadis britànics. Per entrar s'ha de passar per un torno de fusta minúscul que grinyola que fa por.

A l'entrar l'estadi encara estava mig buit. Vam estar com cinc minuts contemplant-lo sense dir-nos ni mu. Es terrible que l'enderroquin d'aquí un parell d'anys. Aquell estadi guarda una mística que fins i tot buit es pot sentir.

Mica en mica les grades començaven a prendre caliu. Fins que de sobte per megafonia s'anuncia que sonarà el You'll Never Walk Alone. I M P R E S I O N A N T. Es indescriptible. Tots tres reds que hi havíem a la grada culé, vam desplegar les nostres bufandes (meitat blau-granes, meitat reds) i vam cantar per primera vegada el YNWA a Anfield. En propers capítols deixarem testimoni d'aquest màgic moment per tots tres. Les nostres visites a Liverpool, sempre han estat envoltades de sorpreses màgiques. I aquesta va ser la primera de moltes.

Començava el partit. L'ambient a les grades d'Anfield era increïble. Després d'aquell partit em visitat Anfield unes quantes vegades més, però l'ambient mai va ser igual al d'aquella nit. Era una d'aquelles nits europees d'Anfield i nosaltres erem testimonis directes d'una nit èpica.

La gent estava volcadíssima amb l'equip. En un moment del partit, Westerveld blocava una pilota penjada a l'àrea i servia ràpidament al lateral dret, crec recordar que era Carragher. Es va sentir un COME ON!!!! a la grada que feia por. Personalment recordo un soroll com si es tractessin de finestres que es tancaven de cop, que no sabia d'on venia, fins que ho vaig descobrir. Eren les cadires d'Anfield, que al ser plegables, al posar-se la gent dreta es plegaven i picaven amb el respatller. Aquell so, juntament amb els crits dels supporters fan realment molt respecte. Una atmosfera increïble.

Aquell partit es va guanyar amb un gol de Gary Mc Allister de penal (veure foto) Ha estat l’únic gol del Liverpool que no he cantat efusivament a la meva vida. Tots tres ens vam abraçar disimuladament. No era questió de cridar l’atenció. El Liverpool FC jugaria i guanyaria la final amb el Deportivo Alavès a Dortmund.

A la grada dels seguidors visitants, tant sols hi havien tres paios que tenien un somriure a la cara. De sobte, The Kop va començar a cantar increïblement Barça, Barça!! Els seguidors barcelonistes van respondre amb crits de Liverpool, Liverpool!! Des de la grada superior d’Anfield Stand es llençaven bufandes del Liverpool per intercanviar-les per les dels seguidors culés. Un final sensacional.

Tornàvem a Barcelona, amb la classificació a la butxaca i amb un grapat de sensacions irrepetibles i que desitjo que tothom que llegeixi aquest article pugui captar. Anfield és únic. A agafar l'avió de tornada, tots tres sabíem que era la primera vegada, que estavem a Anfield, però teníem la total seguretat que no seria l'ultima.