dissabte, 13 de febrer de 2010

Un dia en el Derby de derbies.

Liverpool vivia la passada setmana el seu derbi. Reds contra Blues. Liverpool contra Everton. El derbi més gran que es pot viure a Anglaterra. No ho diem nosaltres, que també ho afirmem. Era el comentari que es podia llegir al book que Easyjet proporciona a tots els seus passatgers, amb una breu referència a totes les ciutats que tenen com a destí algún dels avions de la companyia britànica de low-cost. Entre tots dos clubs, sumen un total de 27 títols de lliga, 12 FA Cups i més d'una decena de títols europeus. Es sense dubte, la ciutat anglesa que ostenta més honours entre els seus clubs residents.

La ciutat dels Beatles ens rebia amb una temperatura freda però soportable. De seguida ens adonaríem de quina manera el partit de l'endemà era la constant tertúlia entre els ciutadans liverpudlians. Per arribar al nostre hotel, vam decidir prescindir de l'autobús que en línia regular, uneix l'aeroport John Lennon amb el centre de la ciutat. Decidiem agafar un taxi, per fer més ràpid el nostre chek-in al hotel de la zona de l'Albert Dock.

El taxista, ràpidament fa la pregunta de rigor, després de donar-nos la benvinguda al seu taxi i preguntar-nos destinació. D'on sou? Al escoltar la nostra resposta i el nom de Barcelona, el taxista no deixa de llençar lloances amb el seu accent scouse, cap a la nostre ciutat. Es el denominador comú, cada cop que trepitjem Liverpool. Seguidament la pregunta que tots esperàvem. Sou aquí per el partit de demà? A la nostre resposta afirmativa, el taxista circulant a una velocitat més que raonable que denotaba que el trajecte el coneixia a la perfecció, fa la pregunta del milió. Sou de l'Everton o del Liverpool? Liverpool supporters, of course! és la nostre resposta. El taxista somriu i ens diu... I'm Evertonian.

Are you Bluenose? Ja és mala sort! Anar a topar amb un supporter de l'Everton en el primer contacte amb un autòcton. Ràpidament ens posem a xerrar a sobre del partit de l'endemà. Les baixes d'un i altre equips i els pronòstics per cadascuna de les parts, ben clars. Victòria. Arteta és un dels fils conductors de la conversa. El jugador basc sembla perfectament recuperat de les seves molesties, segons el taxista evertonian. El més curiós de tot, referent al jugador basc, va ser el temps que li va portar deduïr al taxista de qui li parlavem. No reconeixia la nostre dicció del cognom Arteta. Vam haver-li de dir que es tractava del jugador espanyol de l'Everton per a que s'adonés realment de qui li parlavem. Aaaaah!!! Areda!!! amb un scouse del més tancat. Magnífic poder escoltar novament aquesta variant dialectica, que amb tant orgull defensen les gents de Liverpool.

Arribàvem a la nostra destinació i ens acomiadavem del taxista, deixant-li la tornada com a pròpina. Sense dubte, la xerrada durant el trajecte bé ho mereixia. Bona gent el taxista. Era hora de reunir-nos amb la resta de la expedició que ja havia viatjat per el dematí i fer correr les primeres pintes abans d'anar a dormir un xic.


El dia del partit es llevaba amb un sol esplendorós i lluent. La sensació des de la nostre habitació, era que fins i tot feia calor. Només feia falta sortir al carrer per desmentir aquesta percepció. A les zones on el sol no hi tocava, el fred era força important. Després d'un copiós esmorçar britànic, possiblement aquella sería el nostre darrer àpat de la jornada, ens dirigiem de bon matí cap a Anfield, perfectament uniformats amb simbologia Red.

A l'arribada al mític estadi i abans de començar a fer rondes de pintes en els pubs colindants, era necessari com fem en totes les nostres visites, fer ofrena floral i rendir homenatje als 96 supporters morts a la tragèdia d'Hillsborough. Com sempre, el silenci en els exteriors de l'estadi al gol d'Anfield Road, és sepulcral i respectuós. José Manuel, gran aficionat al Joventut de Badalona, deixava una bufanda del club badaloní com a mostra de respecte de les gents del basquetbol.

Després dels deures i obligacions, tocava anar a impregnar-se de l'ambient de derbi als pubs. El cert és que potser la hora programada per al partit (les 12:45 hora local) feia que l'ambient no fos l'esperat. Les pintes corrien una darrera l'altre entre els supporters, però ni de bon tros es vivia l'ambient que tothom esperava de càntics i animació. Tampoc hi havia gaire presència de supporters Evertonians. Ni en la ciutat, ni en els voltants d'Anfield es podia veure un gran número d'aficionats de Goodison. Alguns d'ells, ben pocs, compartíen pintes i conversa en el pub amicablement amb altres supporters reds, sense cap mena de problema.

Dintre del Harry King vam coincidir amb els nostres germans de Madrid Reds, Simon, Carol, Neil i en especial Paul al qui sense coneixe'l abans, vam demanar-li que ens treiés una fotografia i es va presentar com a supporter madrileny, davant la nostre sorpresa.

Era hora d'anar cap al camp i començar a gaudir de debó del derbi de derbis. Les nostres localitats estaven dividides entre el Centenary Stand, el Main Stand i la part inferior d'aquesta grada, el Paddock Enclossure. Per els Reds barcelonins que van optar per el lateral més antic d'Anfield, els va tocar estar ben a prop dels supporters Blues, que en un número d'uns 2000, ja feia estona que animaven als seus. Entre els Evertonians hi circulava una pancarta on es podia llegir "Arribar al vostre estadi m'ha costat una passejada de 10 minuts. A vosaltres us ha costat agafar un avió i fer-vos 10.000 Kms" En clara al·lusió a la globalitat del club Red.

Saltaven els jugadors al terreny de joc. La cercania de les nostres posicions al mateix, permetía comprabar en el rostre dels protagonistes, que més que jugadors, aquell migdia éren gladiadors i tots tenien ben present el que el partit estava a punt de deparar. El You'll Never Walk Alone començava a sonar i era rebut amb xiulets per part de l'afició Toffee que ràpidament éren aplacats per una unió de 43.000 goles que feien d'Anfield la coral més preciossa que es pugui imaginar.


Des d'el primer minut de partit, es podia sentir la tensió. A la grada i al camp. Al terreny de joc, cops de colze, cops de peu i contínues picabaralles entre els jugadors. A la grada, càntics i crist d'ànim. Desde el sector Toffee, un grup de supporters bluenose, increpava molt desafortunadament a l'afició local amb crits de "Murderers!, Murderers!". Els red supporters no responíen a una provocació de molt mal gust. I tant sols uns quants, s'eixecaven dels seus seients per dirigint-se cap a l'Anfield Stand amb el seu dit index assenyalant el cap, fer indicació del poc sentit comú de la desafortunada acció.

El partit estaba calentet i els jugadors hi contribuíen de forma evident en el terreny de joc. Pur derby. Als 25 minuts de partit arribaría la jugada més polèmica de la tarda. L'expulsió de Kirgyakos per una entrada compartida amb Felaini per la lluita d'una pilota dividida. L'escàncol era majúscul. Les escridaçades des de les grades cap a la colegiat irreprodïbles. Des de la nostra posició, es podia veure l'enuig de Rafa Benítez i Sammy Lee amb el colegiat. Rafa també rebia la seva ració de càntics ofensius per part del sector visitant, que el comparava amb un gras cambrer espanyol. The Kop responia amb tot un clàssic dels darrers anys. Tell yer ma, yer ma, To wipe away all your tears, No trophies for 15 years...Tell yer ma yer ma




La inferioritat numérica no feia mimbar el ritme dels Reds i la segona meitat s'iniciava amb els de Benítez totalment volcats sobre la porteria de Tim Howard. Cada córner guanyat per els nostres era rebut a la grada amb uns crits d'ànim espectaculars. En un d'aquests corners arribaria la jugada del gol. Ningú a la nostra zona va poder veure qui havia estat l'autor del gol. Tant sols vam veure que la piloteta estava dintre de la porteria i la bogeria es desfermava. No us expliquem més d'aquest episodi. Tenim la sort d'haver-lo enregistrat, gràcies a la bona intuició de José Manuel.

Després de les abraçades amb tot el qui teníem al voltant, arribava l'hora de preguntar per l'autoría del gol. Who scored? La resposta que trobavem entre els companys supporters era sempre la mateixa. I don't know. I que importava? ja estàvem per davant en el marcador.

Amb el xiulet final tornaríen les abraçades amb els supporters del voltant. S'havia guanyat un derby d'una intensitat i polèmica com feia anys que no es recordava. I amb un jugador menys. Els herois Reds éren acomiadats per Anfield amb una gran ovació i l'entonació del You'll Never Walk Alone, amb les bufandes a l'aire i aquesta vegada dirigides cap al sector de supporters visitants que emprenía amb el cap cot el camí de tornada de deu minuts cap a casa seva.

A nosaltres la tornada cap a casa ens costaría molt més que els deu minuts que li costava als Evertonians. Però encara teníem una nit per endavant a la ciutat dels Beatles per celebrar la victòria. A la ciutat, que aquest any s'ha tenyit de Red per les dues victories en els dos derbis. THE CITIY IS OURS!!!

4 comentaris:

Jaume21 ha dit...

Hola! Jo sóc de l'Espanyol però de la Premier, el Liverpool és el meu preferit, es més, al meu bloc, a la esquerra hi ha escrit el You'll Never Walk Alone. Nomès vull dir que si algún dia t'aburreixes et pots passar pel meu bloc i comentar qualsevol cosa, quan pugui, em pasaré pel Barcelona Reds. Salutacions de Pasión Irracional!

http://pasion-irracional.blogspot.com/

El_Acertijo ha dit...

Amigo, me hago seguidor de tu blog. Si te parece hacete seguidor del mio y nos mantenemos en contacto. Un Abrazo.

CALIGULA ha dit...

Hola Stubbins tanto tiempo para encontrarme con maravilloso post!!!

Esto es un blogger!!!

Abrazo porteño.

Anònim ha dit...

M'he perdut el genollo...

Rosa of The Kop