diumenge, 26 de juliol de 2009

Kenny Dalglish, el Rei d'Anfield (2ª Part)

La coronació a Anfield.

El mes d'agost de 1977, Kenny Dalglish aterrava a Anfield per formar part d'un dels equips més llegendaris no tant sols de la pròpia història del club, sinó que també, en un dels equips que ja havia marcat època dintre del futbol britànic. Aquell Liverpool de Bob Paisley, era el vigent campió de Lliga i de la Copa d'Europa i en les seves files, hi figuraven noms tant mítics com Ray Clemence, Steve Heighway, Emilyn Hughes o en aquells moments la gran figura Kevin Keegan.

Precissament la marxa de Keegan a l'Hamburg SV alemany, va ser el principal motiu per a que Bob Paisley apostés per Kenny Dalglish per suplir la baixa de l'hàbil davanter anglés. Després de desemborsar 440.000 lliures al Celtic de Glasgow, record absolut de l'època per un traspàs, Dalglish es trobava a una afició Red contrariada i dubtosa de que el jugador escocés pogués suplir a l'amo i senyor del gol d'Anfield en les darreres set temporades.

Dalglish, ben rapidament faria esvaïr els dubtes. El debut amb la samarreta red es produía el 13 d'agost de 1977 a l'estadi de Wembley per a la disputa de la Charity Shield davant del Manchester United. Partit que finalitzaria amb empat a zero gols, compartint d'aquesta manera tots dos clubs el títol. Dalglish ja lluiria des d'aquell mateix dia el número 7 a l'esquena que el seu predecessor Kevin Keegan, va convertir en mític. El primer gol de Dalglish com a red, es produiría una setmana després quan va marcar el gol del Liverpool en l'empat a 1 gols davant del Middlesbrough. Tres dies després, Dalglish debutava a Anfield marcant un gol enfront del Newcastle United. Per si faltava poc per esvaïr dubtes, el Liverpool aconseguiría la Supercopa d'Europa davant del Hamburg SV de Keegan amb una golejada històrica per 6-0 a Anfield, amb hat-trick de Terry McDermott i gol inclós del jugador escocés.

La primera temporada de Kenny Dalglish al Liverpool, no es va poder saldar amb una repetició del títol de lliga, que va aconseguir el Nottingham Forest, però si que l'equip de Bob Paisley repetiria la glòria europea portant per segona vegada la Copa d'Europa a Anfield, gràcies a un gol de pura clase de Dalglish al Club Brugges belga en final disputada al vell Wembley ple fins la bandera amb 92.000 persones.




El primer any de Kenny Dalglish al Liverpool es saldaria amb 31 gols en 62 partits. Aquella mateixa temporada arribaria Graeme Souness compatriota de Dalglish i co-protagonista de la nova era del Liverpool FC. Una Copa d'Europa i Supercopa d'Europa, seríen els títols aconseguits pels Reds aquella temporada, però els d'Anfield es quedaven amb el mal regust de haver quedat segons a la lliga. Mal regust que Dalglish es treuría una temporada després al aconseguir el primer títol de lliga com a jugador red i que repetiría una temporada després.

La temporada 1980/81, va ser la confirmació de que aquell Liverpool gloriós amb jugadors llegendaris, havia tancat un cicle. Havent acabat cinqué a la taula, el Liverpool encara va coronar-se com a Campió d'Europa en la final del Parc dels Prínceps de París, davant del Real Madrid, amb el llegendari gol del no menys llegendari Allan Kennedy. Era evident, que l'equip calia rejuvenir-se i ho va fer mica en mica amb l'arribada de jugadors com Ronnie Whelan, Steve Nicol, Bruce Grobelaar i un jove jugador galés que es convertiría en el principal soci atacant de Kenny Dalglish. Ian Rush.

D'aquesta manera la temporada 1981/82, el Liverpool tornava a conquerir el títol de lliga amb un trident atacant composat per Dalglish - McDermott - Ian Rush que va aconseguir la esfereidora suma de 72 gols. A la temporada següent, el Liverpool repetia títol de lliga amb un triomf aclaparador al que va sumar la Copa de la Lliga. Kenny Dalglish seria anomenat Jugador de l'any. El fútbol britànic es rendia a la màgia de la cama esquerra de Dalglish i la seva visió única de conducció e interpretació del joc.

La temporada 1983/84, seria una de les més grans en la historia del Liverpool FC. Amb Joe Fagan com a màxim responsable tècnic i amb les arribades de Paul Walsh, Gary Gillespie o John Wark, el club d'Anfield renovava campionat de lliga i sumaria la seva quarta Copa d'Europa en la final de Roma, on els penals van portar novament el títol al Mersey amb els imborrables balls de Grobelaar sota els pals i el darrer gol en la tanda de penals d'Allan Kennedy.

Però si triomfant fou la temporada 83/84, tot el contrari va ser la temporada següent. El Liverpool veia com el seu veï Everton aconseguia el títol de lliga de forma clara i els reds tant sols podien aspirar al sots-campionat. Però sense cap mena de dubte, el pitjor tràngol que va haver de passar el club i Kenny Dalglish particularment va ser la nit del 29 de maig del 1985 on a l'estadi Heysel de Brusel·les es vivia una de les nits més tristes del futbol mundial. 39 aficionats morien a les grades de l'estadi de la capital belga les hores prèvies a la disputa del partit entre Liverpool FC i Juventus de Turín. Per tal de calmar els ànims entre totes dues aficions, els dos capitans Dalglish i Scirea es dirigíen al públic desconeixen totalment el que havia succeït a les grades.

En aquell partit que mai es va haver de disputar, la Juventus de Turín s'imposava per 1-0 al aprofitar un inexistent penal a tres metres de distància de l'àrea red comés sobre el davanter polonès Boniek. Michel Platini transformava la pena màxima.

Aquell mateix dia, Joe Fagan feia pública la seva renúncia a la banqueta del Liverpool, deixant pas a Kenny Dalglish que amb 34 anys es convertia en jugador-entrenador del club d'Anfield. Els títols i la glòria esperaven a la llegenda en els propers anys, tot combinant magistralment la banqueta i el terreny de joc.

Fonts: Wikipedia - Lfchistory.net