Quan el Collins es converteix en Anfield.

Diuen del Michael Collins Irish Pub, que és una petita part d'Irlanda a Barcelona. Realment així és. Els seus antics i vetustos mobles de fusta, la seva decoració amb múltiples objectes domèstics que envejaria el col·leccionista d'antiguitats més pulcre i l'entranyable tracte dels seus empleats, en gran part procedents de la llunyana Irlanda, transporten al seu visitant en la mateixa Temple Street de Dublín.

Però tot aquest idíl·lic ambient, es trenca el dia en què hi ha partit del Liverpool. Aquell dia, la petita part d'Irlanda, es transforma en un petit Anfield. En un Mini-Kop, com ens agrada dir-nos. Els visitants que per primera vegada acudeixen al Collins a assaborir una pinta i a xerrar amb les seves amistats, de sobte descobreixen que el pub es comença a omplir de tipus amb samarretes vermelles que nerviosos comencen a "prendre" les taules més properes a la pantalla de plasma que presideix la sala principal del pub, en espera que en aquesta (a la pantalla em refereixo) apareguin els xavals de Rafa per donar inici a un nou partit.

Aquest dimecres, es va repetir l'escena amb major accentuació si cap. Era partit de semifinals de la Champions i a la cita pocs van faltar. La importància del partit va fer que a la trobada s'afegissin amics seguidors d'altres equips. FC Barcelona i Espanyol van deixar per un dia de ser els clubs estimats per a molts perquè el receptor d'aquesta estima fos per unes hores el Liverpool FC.

A una hora perquè es donés inici a l'encontre, el pub ja havia estat engalanat amb les banners amb els colors del Liverpool FC. James en companyia dels seus fills David i Maika i de Spitfire, un bon amic periquito que s'estrenava en aquestes aventures, s'havien encarregat d'això. Presidint la sala, al lloc sempre reservat per a ella, la banner dels BARCELONA REDS era el focus d'atenció per a molts visitants que no dubtaven de fer-se una fotografia amb nostre afectuosament anomenat per nosaltres "el trapo". Quants quilòmetres i quantes ciutats amb nosaltres ha fet aquest estendard, autèntic orgull de la branch. I els que li queden....

A poc a poc, van anar acudint tots els BARCELONA REDS. Papi, Edu, Xavi M., Xavi R., Cesc, Longui, El Xuri, Jordi G., Jorge, Jordito, Marc i Carla, Jordi (Trompetero), Gareth, el que subscriu i altres que pels motius més variats, no van poder acudir. Aquesta vegada, es va comptar amb el suport incondicional d'amics que van voler conèixer en primera persona l'ambient al més pur estil Liverpool way, que es crea en el Collins. La nit no els va defraudar en absolut.

El partit encara no s'havia iniciat i ja eren molts els minuts en què els fonaments del pub tremolaven davant dels decibels dels nostres càntics. No va faltar la interpretació completa del You'll Never Walk Alone, abans que els 22 protagonistes de l'encontre saltessin a la gespa. La clientela del pub, va acabar rendint-se a l'atmosfera creada i ràpidament es van posar del costat del Liverpool. Era molt emocionant veure com els nostres càntics eren seguits amb les palmes compassades dels atònits clients que es divertien com a nens del que esdevenia en el pub.

El partit anava transcorrent i la primera gran ovació se la va emportar Jamie Carragher en tallar impecablement un atac de Drogba. L'acció del vicecapità, ràpidament va ser compensada amb el càntic dedicat al de Bootle. "We all dream of a team of Carraghers..... " que va ser cantada des del "Number one is Carragher... " fins al "Number twenty-three is Carragher" no sense algun lapsus a l'hora de cantar els números, que van fer riure a tots els assistents. Era evident que la cervesa començava a causar els seus efectes.

El gol inicial de Drogba, va gelar per breus segons els ànims. Va ser llavors quan tan sols s'escoltaven els crits d'alegria de John, cambrer del pub, bon amic i supporter del Chelsea, que aquell dia deslliurava i que en el nostre costat amb la seva samarra blava, seguia les evolucions del partit en clara minoria. Els Reds, ràpidament reaccionem i els càntics a favor del Liverpool van tornar.

La primera part va finalitzar amb l'1-0 per als blues. Era hora d'anar a la barra a per avituallament en forma de pintes. A les rotllanes de tertúlia, n'hi havia escèptics i n'hi havia optimistes que creien encara en la victòria. La segona part va començar i el Liverpool, posava tot de la seva part per remuntar el vol. Va ser llavors quan va arribar el gol de Fernando Torres.

Aquest va ser el moment en què es va desbordar per complet la bogeria. El gol va ser rebut amb un YYYYEEEEEESSSSS!!!! Com pocs s'han escoltat al pub. Les abraçades, els esgarips, les pintes pel terra, tots nosaltres pujats a les taules amb el rostre totalment exorcitzat i els primers acords de la cançó de Torres sortint de les nostres goles. FERNANDO TORRES, LIVERPOOL'S NUMBER NINE!!!! Era la bogeria.

El partit va seguir el seu desenvolupament fins a l'arribada de la pròrroga. En finalitzar el partit en els seus 90 minuts reglamentaris, es va tornar a entonar un ensordidor YNWA que va ser aplaudit per tot el pub, que cada vegada se sorprenia més. El verb adequat és flipar.

El primer temps de la pròrroga concloïa amb el 3-1 al marcador que posava les coses molt complicades per als nois de Rafa. John, el blue supporter, era llavors el tipus més feliç del pub. Però li va tocar patir... i de valent.

El partit s'apropava al seu final i va ser llavors, quan es va viure el moment més màgic de la nit. Quan qualsevol altra afició romandria callada i lliurada al seu destí, novament va sorgir l'entonació del YNWA en la seva versió completa per fer més amè l'amarg glop. Va ser en meitat de la tornada, com si d'una petició a Bill Shankly que és als cels es tractés, quan Babel va deixar anar la seva canonada que posava el 3-2 al marcador i el Collins novament embogia, en espera d'un miracle. No va ser possible. En sonar el xiulet, tornaven les bufandes al vent i una altra vegada tornava a sonar el YNWA, per acomiadar els jugadors. Era l'hora de felicitar a John per el triomf del seu equip.

Va ser llavors quan els visitants del pub, s'apropaven a nosaltres per mostrar les seves felicitacions i expressar la seva sorpresa per l'experiència viscuda. Fotos, més pintes i més càntics fins a ja entrada la matinada, acomiadarien una jornada, que lluny de ser amarga, es va convertir en una manifestació d'orgull de pertànyer a una família anomenada Liverpool FC.

Diumenge juguen els reds. Tornarem a repetir.

El YNWA que es va cantar al half time (gentilessa d'Spitfire)