La fossa dei Rosso (Crònica del viatge a Milan)

Cap a finals de l'any passat, el sorteig dels vuitens de final de la Champions deparava un Liverpool FC - Inter prou atractiu com per encetar una nova aventura seguint a l'equip arreu. La simple idea de visitar un estadi com San Siro, feia gairebé obligada la visita a la capital de la Llombardia per tal de seguir les evolucions del partit i com no, la festa prèvia pels carrers de Milano amb la resta de supporters desplaçats. Dit i fet. Tres dels membres dels BARCELONA REDS emprendrien el viatge cap a terres italianes.

Després de fer la reserva de vol i hotel sense cap mena de problema, vindria la búsqueda de les tres entrades per el partit. En un principi, comptaven amb les gestions de la red branch de Salou, a la qual, ens hem afiliat. Males noticies provenien des de terres tarragonines. La gran demanda d'entrades per part dels supporters, feia impossible aconseguir les entrades per la via del club. Calia buscar entrades a través del club italià.

Al posar-nos mans a l'obra, vam trobar-nos amb l'anunci en la web de l'Inter de que les entrades estaven totalment exhaurides. "Biglietti esaurita" un missatge desalentador, però que ni molt menys va frenar-nos en les nostres intencions de viatjar. Des de sempre havíem vist partits a San Siro del Milan o be de l'Inter, i ni molt menys l'estadi s'havia omplert mai. Però en aquesta ocasió, no hi comptàvem amb un petit detall. La celebració del centenari del club neri-azzurri.

Tant era. El dimarts de bon matí posàvem rumb cap a Milan. El primer objectiu era clar. Aconseguir entrades. Per fer-ho calia visitar la entitat bancaria gestora de la posada en venda de les entrades per els partits de l'Inter. Al mateix aeroport vàrem trobar una oficina. Al entrar i preguntar per les entrades, ens vam contestar que tot el paper estava exhaurit. Havíem d'anar a les guixetes del propi estadi per trobar alguna entrada i en cas negatiu, acudir a la revenda.

Després d'abandonar el metro i amb l'ajut d'un plànol i d'una llarga caminata d'uns vint minuts, arribàvem a l'estadi de San Siro. Les seves grades i torres es mostraven majestuoses davant nostre. Però no era moment per a la contemplació i si per a l'acció. Les nostres il·lusions de trobar una entrada s'exhaurien quan a les guixetes es podia llegir ben clarament, SOLD OUT.

Només quedava una opció. La revenda. Entrades hi havien i bastants en el black market. La oferta era gairebé continua per part dels revenedors locals. Finalment vam decidir-nos per negociar amb un d'ells. Es tractava d'un aficionat jove que no lluïa cap mena de distintiu futbolístic. La seva aparença però era la d'un ultra. Estava clar que si ens fèiem passar per supporters, el preu de la entrada seria molt més elevat i no cal dir, que pot ser la nostra integritat física perillaria. Així que ens vam fer passar per seguidors del Barcelona. El revenedor, coneixia perfectament l'actualitat culé i després de xerrar una bona estona arribava l'hora de la negociació.

Les nostres condicions eren clares. Exigíem una localitat lliure d'ultres. El revenedor ens va aconseguir una localitat de gol 2a graderia a la zona de la Fossa dei Leoni, els seguidors ultres del Milan, però que en els partits disputats per l'Inter és ocupada per seguidors més pacífics del club neri-azzurri. Després d'arribar a un acord en el preu (no el direm) Ens va facilitar les entrades. El fet de que el revenedor, ens mostrés l'entrada amb tota mena d'indicacions, ens va fer pensar que la entrada era perfectament legal. Tot i que, fins que no vam passar per el torn, no ens vam treure del cap la possibilitat de que fos falsa. No ho va ser. Un plaer fer negocis amb gent "seriosa".

La busqueda de les tres entrades, ens havia portat a gastar tot el matí. Així que després de deixar els nostres equipatges en l'hotel i fer un mos ben ràpid, arribava l'hora de trobar-nos amb la resta de supporters a la Plaça del Duomo.

Al arribar-hi l'ambient era bastant tranquil. Los chavales com anomenen nosaltres als nostres companys supporters, compartien la plaça sense cap mena de problema amb els tiffosi de l'Inter. La cervesa començava a córrer a dojo, així que els primers càntics no es van fer esperar. El càntic més corejat fou sense dubte, la cançó dedicada a Fernando Torres. Si algú tenia algun dubte sobre quin és en aquest moment el jugador més idolatrat per la afició del Liverpool FC, fent una passejada per el Duomo aquella tarde, se li treurien tots els dubtes.

Al poc temps d'arribar vam rebre la visita d'un supporter que ens recordava del nostre darrer viatge a Porto. Se'ns va apropar al crit de Barcelona!!!, va ser un moment molt il·lusionant. Era el moment de desplegar la nostre bandera El Trapo, com l'anomenem nosaltres. No sabem per que, però quan ho fem, ràpidament tothom s'apropa amb les seves càmeres i vol fer-se una fotografia amb la nostre banner. De seguida es va apropar un altre supporter que al veure la paraula Barcelona ens va dir que ell era de Bulgaria i el seu idol, com no, Stoichkov.

No seria l'únic supporter present a Milan d'una nacionalitat no britànica. Supporters de Suïssa, Canadà i la French Branch, entre d'altres eren presents a Itàlia per donar suport a Rafa i als jugadors.

La festa cada cop era més grossa. Els càntics de los chavales, cada cop retronaven amb més força sobre el cor de la ciutat milanesa. Especial dimensió cobraven els càntics del You'll Never Walk Alone i The fields of Anfield Road, que amb la grandiositat i acústica de la plaça feien posar els cabells de punta per la seva musicalitat. Ni a l'Scala de Milan, ben propera al Duomo, s'havien sentit millors cordes vocals.

L'hora del partit s'acostava, i calia abandonar la plaça per enfilar el camí cap a San Siro. La darrera imatge que ens queda de la plaça del Duomo, era la de una plaça totalment guanyada per la ombra de la tarde, però amb unes parets de la catedral milanesa encara banyades per els darrers rajos solars del dia.

Decidíem anar cap a l'estadi amb tramvia. Un bon grup de supporters ens acompanyava. Al arribar l'antiquat vehicle, tothom es va enfilar al seu interior (algú va pagar??) Allà dintre no hi cabia ni una agulla, així que el conductor emprenia el camí cap a l'estadi. Va ser el moment més divertit de l'aventura italiana. Durant tot el camí, los chavales no van parar de cantar les cançons típiques de suport a l'equip. En especial la cançó dedicada a "El Niño" que era acompanyada per salts i cops a les parets del tramvia. Era una bogeria, divertida i inofensiva però una bogeria.

El cas és que no sabem ben be perquè, ens van fer abandonar el tramvia (no seria d'estranyar que s'averiés com a conseqüència dels nostres salts) i ens vam fer baixar d'ell per entrar en un bus, al qual jo no recordo haver pagat el bitllet (algú ho va fer??) El cas és que pocs minuts després arribàvem a les portes de l'estadi de San Siro i el moment de la veritat de la nostre aventura arribava.

Tots tres trèiem de les nostres carteres els cartonet que ens donava dret a entrar en el recinte i l'apuntàvem cap el lector de barres dels tornos. Una llum verda s'encenia i el torno cedia al nostre pas. Les entrades eren perfectament legals.

Al arribar a les nostres localitats, l'espectacle de les grades de l'estadi era descomunal. San Siro te ben guanyat el seu títol de catedral futbolística mundial. La nostre ubicació era la que el revenedor ens havia anunciat. La Fossa dei Leoni. Sota nostre els 8.000 supporters desplaçats a Milan.

A mida que s'apropava l'hora del partit, l'ambient anava pujant en intensitat. Els crits de suport dels tiffosi sonaven d'una manera increïble i típicament italiana. L'himne del centenari de l'Inter era rebut amb un tifo no gaire espectacular per part dels seguidors locals. Els actes protocol·laris, donarien lloc a l'inici del partit, desenllaç del qual tots coneixeu. Victòria pels reds.

A mida que el partit s'apropava al seu final, tant sols els càntics dels supporters es deixaven escoltar a San Siro. I de quina manera! Si els càntics locals eren espectaculars, el YNWA sonava com una música celestial a San Siro.

Al final del partit, els tiffosi italians saludaven als supporters reds amb una tronadora ovació com a reconeixement a la superioritat en el terreny de joc i al bon i esportiu comportament que l'afició red va tindre durant tot el dia a la capital de la Llombardia. Los chavales responien a aquesta ovació amb crits d'Inter, Inter!! Magnífic final, que posa de relleu la descomunal diferencia entre les aficions de Milan o Inter sobre aficions com la Roma.

Al abandonar l'estadi decidíem fer una ultima cervesa i un mos abans d'anar a dormir. Com a mostra de gratitud a l'afició local, vam decidir de compar-nos una bufanda de l'Inter en una de les botigues de memorabilia del club que quedarà com a record material de la nostre visita a un veritable temple del futbol mundial.

Milàn ha estat la penúltima aventura. Quina serà la següent?

NOTA: Fent click a les fotografies, les podreu veure ampliades.