Aquell Liverpool - Inter del 65.

LIVERPOOL FC 3-1 Internazionale (Anfield, 4/5/1965)

A poc més de 24 hores d’un nou duel vital per les aspiracions del Liverpool FC aquest exercici, es bo fer una mica de memòria i realitzar un viatge en el temps per tal de recordar un dels partits que va marcar època i va quedar en el record d’infinitat de Kopites. De ben segur, els supporters més veterans recordaràn aquell partit de semifinals de la Copa d’Europa i segurament es referiran a ell com el millor partit disputat per el Liverpool a Anfield en competició europea en la seva historia. El contrincant del Liverpool entrenat a les hores per Bill Shankly, no era altre que el mateix protagonista que demà. L’Internazionale de Milano.

Aquella temporada, el Liverpool debutava en competició continental de la mà de Bill Shankly que tot just començava a forjar la seva llegenda al front del club. El Liverpool FC arribava a les semifinals de la màxima competició europea, després de deixar en el camí al FRAM de Reijkiavic islandès, a l'Anderlecht belga i al Colònia alemany, amb anècdotes per a la història en les dues ultimes eliminatòries. I és que l'enfrontament contra els belgues passarà a la historia red, per tractar-se de l'origen de la indumentària totalment vermella, mentre que la eliminatòria contra els alemanys, serà recordada per decidir qui passava de ronda amb el sorteig d'un llançament d'una moneda a l'aire (al segon intent!! el primer la moneda va quedar verticalment atrapada en el fang), després de que els dos partits de la eliminatòria i el de desempat a Rotterdam acabessin en empat.

Amb aquests precedents, el Liverpool de Bill Shankly arribava a semifinals de la Copa d'Europa per veure's les cares amb l'Inter de Milan d'un altre mite mundial de les banquetes. Helenio Herrera. Shankly i HH, dos personatges que han passat a la història del futbol mundial, per els seus mètodes revolucionaris d'entrenaments i d'entendre aquest esport. Hi que fins i tot assegura que més que entrenadors, es tractaven de dos grans psicòlegs que sabien treure dels seus jugadors el màxim de les seves prestacions.

En aquells dies, enfrontar-se a l'Inter de Milan, significava enfrontar-se amb l'actual campió d'Europa i a l'equip que dies abans havia aconseguit el títol oficiós de Campió del món al vèncer a l'Independiente d'Avellaneda argentí. Per si faltava poc, aquella temporada la final de la Copa d'Europa es disputaria a San Siro. Però tampoc el Liverpool es quedava al darrera en qüestió de títols. Precisament 3 dies abans de la disputa del partit d'Anfield, els homes de Bill Shankly havien conquerit la seva primera FA Cup al vèncer al Leeds Utd. al vell Wembley. Per tant el partit es presentava amb uns precedents que feien del mateix un dels partits més interessants de l'època.

El partit el van presenciar un total de 54.082 espectadors a les grades d'Anfield sota un ambient d'autèntica festa per els actes de celebració del primer títol de FA Cup de la historia per el club red. L'ambient i l'atmosfera de les grades, va impressionar als experimentats homes de Helenio Herrera. Jugadors de la classe de Fachetti, Mazzola o Luis Suarez es van fer petits per l'empenta dels jugadors red i d'un Anfield que recolzava com mai. D'aquesta manera, els homes de Shankly es posaven ben ràpid al davant en el marcador. Al minut 5 de partit, Ian Callaghan feia seva la banda dreta del camp i efectuava una precisa centrada que Roger Hunt s'encarregava de rematar implacablement per batre per primera vegada al porter italià Sarti. El deliri arribava a un Anfield que bramava de joia al veure com el millor equip del mon, demanava clemència.

El campió italià estava totalment perdut en el terreny de joc, però com acostuma a passar quan algun equip s'enfronta a un equip italià, aquests van saber aprofitar l'única errada del rival. Deu minuts abans d'arribar al descans, Ron Yeats perdia una pilota al mig del camp i l'Inter transformava en gol una contra perfecta de la mà de Mazzola. Amb res, l'Inter aconseguia empatar el partit. L'etern oportunisme italià feia acte de presència a la gespa d'Anfield.

Però els homes de Shankly ni molt menys es van vindre a baix. I és que esperonats per una grada totalment entregada, el conjunt red tornaria a posar-se en avantatge en el marcador i amb una jugada estratègica ben italiana. Al minut 55 Ian Callaghan guanyava l'esquena al catenaccio nero-azzurro al treure ràpidament una falta a la frontal de l'àrea, presentant-se tot sol davant del porter italià. Callaghan no fallaria i tornava a posar per davant al Liverpool FC.

Amb avantatge novament en el marcador, el conjunt d’Anfield no va deixar de buscar el gol en cap moment. L'atac i gol red, no va estar exempt d'ensurts per part dels italians, que ben be podien haver aconseguit el gol de l'empat fins en dues ocasions. Però va ser en el minut 75 quan Ian St. John aprofitava una serie de rebots dintre de l'àrea italiana per posar en el marcador el 3-1 definitiu que feia perillar els ciments d'un Anfield que vivia la seva primera nit de joia europea.

El Liverpool de Bill Shankly que feia dos anys es trobava jugant la segona divisió anglesa, feia trontollar a tota l'Europa futbolística amb una autèntica gesta que no trobaria el premi de la classificació per a la final al perdre per 3-0 al partit de tornada a San Siro en un partit i en unes jornades previes al mateix que ben poc tenen que veure amb l'esportivitat i el desenvolupament normal d’un partit. Però això és un altre historia.

LIVERPOOL FC:
Lawrence, Lawler, Moran, Strong, Yeats, Stevenson, Callaghan, Hunt, St. John, Smith i Thompson.

INTERNAZIONALE FC:
Sarti, Burnich, Fachetti, Tagnin, Guarneri, Picchi, Jair, Mazzola, Piero, Luis Suarez i Corso.

FONT: lfchistory