Liverpool FC 1-2 Milan AC. AMB EL CAP BEN ALT.

No va poder ser. La historia no es va poder repetir, malgrat que el camí cap a Atenes portava els mateixos condicionants per a que el capità Steven Gerrard aixequés la sisena Copa d'Europa del club i segona en el seu currículum particular. L'eterna efectivitat italiana es va imposar al millor joc i millor predisposició red. El primer gol rossoneri quan es complia el minut 45 del primer temps i la forma en la que es va produir, va posar les coses molt difícils per als de Benítez, que malgrat les adversitats van oferir sempre una imatge d'equip lluitador i no van perdre mai la cara al partit. Per al red supporter queda el consol i l'orgull d'haver caigut amb el cap ben alt. A aquest equip encara li queden moltes nits de glòria i de satisfaccions per als seus aficionats. L'himne del club, cantat com mai a Atenes ho diu ben clar. Al final de la tempesta, hi ha un cel daurat...

FORMACIÓ:

Reina, Finnan (Arbeloa, 88), Agger, Carragher, Riise, Pennant, Mascherano (Crouch, 78), Alonso, Zenden (Kewell, 59), Gerrard i Kuyt

Realment resulta difícil escriure la crònica i efectuar l'anàlisi d'un partit al que has assistit vivint-lo amb una tensió pròpia de l'esdeveniment en qüestió. I encara més, quan el temps transcorreix a una velocitat endimoniada. I és que cada cop que se li donava una ullada al marcador de l'estadi Olímpic d'Atenes, ja havien transcorregut un mínim de deu minuts.

De principi l'alineació presentada per Rafa Benítez era l'esperada. Tant sols existia el dubte de si Rafa jugaria amb dos davanters nats com Kuyt i Crouch, o be, ho faria amb un sol davanter centre i la inclusió de Gerrard com a mitja-punta i dos mig-campistes actuant darrera de la posició del capità. Finalment el tècnic madrileny es va decantar per la aquesta segona opció.

De bon principi es va veure un Liverpool molt concentrat i ficat en el partit. Gerrard es va posar a l'equip a les esquenes i era qui "tirava del carro" dels reds, secundat per un gran Xabi Alonso, excel·lent en la conducció. Una vegada més, el gran capità no va fallar en un partit important.

L'atac dels de Benítez provenia per les bandes on Pennant demostrava una vegada més que ha estat un dels jugadors més en forma en el últim terç de la temporada. A l'altre banda un sempre voluntariós Zenden es mostrava novament molt desencertat en la seva lluita amb el lateral milanista Oddo.

Mentrestant en defensa, totes les accions ofensives rossoneri acabaven en les mans d'un encertat Reina que blocava totes les pilotes que venien per alt i un xut a porta del brasiler Kaká.

La primera gran oportunitat dels reds va provindre d'un colocadísim xut de Xabi Alonso des de fora de l'àrea que va sortir fregant el pal de la porteria defensada per Dida. Minuts després era el noruec Riise qui provava fortuna novament amb un xut llunyà que no representava cap perill per al conjunt d'Ancelotti.

El Liverpool era el clar dominador del partit i intentava estrenar el marcador. La historia, però, es tornava a repetir i era el Milan qui en el darrer minut de la primera part, perforava la porteria de Reina.

Un escrupolós Fandel Herbert, xiulava una falta a la frontal de l'àrea del conjunt de Benítez. Pirlo era l'encarregat d'executar el llançament que un cop superat la barrera tocava en la mà enganxada al cos del davanter milanista Pippo Inzaghi, desviant desafortunadament la trajectòria de la pilota.

En dècimes de segon, Reina veia com un xut al qual arribava amb molta facilitat, es desplaçava cap a la seva dreta fent inútil el seu vol cap a l'altre banda.

Gol psicològic en el minut anterior a que Herbert indiqués el camí dels vestidors. Els supporters reds, després del xoc inicial del gol, reaccionaven amb contundència i feien callar amb el YNWA els càntics de satisfacció de la "curva rossoneri".

Restaven 45 minuts. La imatge de l'equip havia estat prou bona i l'optimisme era clar entre la Red Army. Durant el descans els càntics no van cessar gairebé ni un sol moment.

Tot just quan els jugadors reingressaven novament en el terreny de joc, Tots els supporters reds, entonàvem novament el YNWA. La pell es posava de gallina en els braços dels redmen que alçàvem les nostres bufandes al cel d'Atenes i ens deixàvem la gola una vegada més, tot invocant als deus de l'Olimp, una nova i èpica gesta.

La clara superioritat del conjunt red era clara, però no es veia reflexada en el marcador. Calia retocar l'alineació. La nula efectivitat de Zenden era claríssima i s'havia de posar tota la carn a les graelles. Els supporters reclamàvem la presència d'una de les grans sorpreses del final de temporada. Kewell. Els càntics en favor de l'australià eren cada cop més contundents i Benítez feia el canvi. L'ingrés de l'aussie era celebrat per tots els supporters. Malauradament, Kewell no va poder aportar gran cosa al joc.

El Liverpool posava setge una vegada darrera un altre sobre la porteria de Dida. Gerrard en un esprint amb un defensor milanista xutava a porta i el porter brasiler blocava sense aparent dificultat el xut del capità. Posteriorment era Riise qui feia que Dida refuses a corner un potentísim xut del noruec.

Però tot va ser en va. Al minut 84 una passada a l'espai de Kaká cap a Inzaghi era aprofitada per el davanter italià per marcar el segon gol que enfonsava gairebé per complet totes les esperances red de remuntar el marcador.

Quedaven 6 minuts per acabar el partit. En aquests sis minuts, La fe roja feia que no parés ni un sol moment de escoltar-se el YNWA.

El miracle va estar apunt de produir-se quan Kuyt retallava diferencies 5 minuts després amb un certer cop de cap. La fe creixia i el miracle prenia cos.

Una increïble decisió arbitral que tant sols va donar 3 minuts de prolongació, quan objectivament havien de ser un mínim de 5 minuts, donades les tres substitucions per equip (ja són els tres minuts) i les continues aturades del joc per atendre a lesionats, no van donar temps a res més.

El Milan es prenia la revenja esportiva i sanava les ferides sagnants d'ara fa dos anys a Istambul. Maldini aixecava una nova Copa d'Europa en el que és un dels historials esportius més envejables, sinó el que més, de tot l'univers futbolístic.

En la banda red, les cares lògiques de l'amargor de la derrota. El bon treball no havia fructificat en victòria aquesta vegada. El derrotat recollia la medalla del sots-campió, flanquejat per el passadís de l'equip vencedor en un gest d'esportivitat i de reconeixement.

La Red Army reconeixia amb aplaudiments cap als jugadors l'esforç realitzat. Els jugadors emprenien a les hores la volta per agrair el suport dels supporters. Des de la nostra posició a les primeres files d'un dels corners, vam poder veure a un Xabi Alonso amb el rostre totalment desencaixat. Era un dels jugadors que més va sentir la derrota.

PUNTUACIONS:

Gerrard: 5 Punts.

Xabi Alonso: 3 Punts

Pennant: 1 Punt.

Per als supporters desplaçats cap a Atenes, quedava una llarga nit que lluny de ser amarga, va resultar tot el contrari. Les cares d'incredulitat dels tiffosi italians al veure la festa de la Red Army per els carrers d'Atenes ho deien tot. Si un extraterrestre s'hagués passejat per Atenes aquella nit, hagués jurat que el Liverpool havia guanyat la sisena.

Lamentablement va ser tot el contrari i el Liverpool FC haurà d'esperar fins a la propera final a Moscou per afegir una nova Copa d'Europa al seu triomfal palmarès.

Les imatges i els records d'aquella nit allargada fins a la sortida del sol a la capital grega, disten molt de la repercussió que ha tingut en els mitjans de comunicació que tant sols van destacar alguns incidents aïllats entre els quatre brètols de torn de totes dues aficions.

Realment lamentable que es destaquin fets aïllats de violència, per sobre de l'ambient de germanor, festa i total esportivitat entre totes dues aficions. Per sort per als aficionats al futbol, aquella nit van haver-hi quatre testimonis presencials d'aquelles celebracions. Nick, Lover, Jordito i el que suscriu, testificaràn en defensa de la gent del futbol.

Però tot això i la totalitat de l'aventura grega, serà degudament explicada en un proper article.