Smicer penja les botes.

Vladimir Smicer, un dels herois de la nit del 25 de maig a Istambul, ha anunciat la seva retirada del futbol als 36 anys. El fins ahir jugador de l'Slavia de Praga, feia public l'anunci ahir dilluns al·legant la seva incapacitat de donar el 100% en els terrenys de joc a causa d'uns problemes en el seu genoll. Smicer no abandona el futbol del tot i formarà part del cos directiu de la Federació Txeca de fútbol.

"Vladi" va iniciar la seva carrera futbolística a l'Slavia de Praga. El veritable salt internacional el va fer durant la Eurocopa de l'any 1996 on va formar part d'aquella sel·lecció txeca que va arribar a la final de Wembley perdent amb Alemanya. Smicer fitxaría a les hores per el Lens francés on durant els tres anys de la seva estada, va aconsegir el títol de lliga.

La temporada 1999/2000, Smicer signava per el Liverpool FC per substituir la baixa de Steve McMamanaman que deixava Anfield per signar per el Real Madrid CF. Amb els Reds, Smicer va ser present en la triomfant revifada en forma de títols impulsada inicialment per Gerard Houllier i posteriorment continuada per Rafa Benítez. 2 Carling Cups, 1 FA Cup, 1 Charity Shield, 1 Supercopa d'Europa, 1 Copa de la Uefa i per suposat, la Champions League del 2005, on va ser clau al aconseguir el segon gol de la històrica remuntada amb un xut de cama dreta que va superar tot un bosc de cames i al porter milanista Dida.

Al finalitzar la temporada 2004/05, Smicer abandonava Anfield amb 121 partits disputats i 10 gols aconseguits, per tornar a França per enrolar-se en les files del Girondins de Bordeaux, amb el qual aconseguiría una Copa de la lliga. Al 2007 tornaría al Slavia de Praga, el seu club original.

Com a jugador internacional, Smicer te la curiositat de que va disputar un partit internacional amb la desapareguda Txecoslovàquia. Amb la partició del país, Smicer disputaría un total de 86 partits internacionals amb la República Txeca aconseguint 27 gols.

GRÀCIES I BONA SORT VLADI!!!

Kenny Dalglish, el Rei d'Anfield (3ª Part)

Jugador a les banquetes, entrenador a la gespa.

Kenny Dalglish prenia amb 34 anys el relleu de Joe Fagan a la banqueta del Liverpool FC, després de perdre la final d'Heysel davant la Juventus de Turín. Amb una edat que ja començava a ser respectable, Dalglish faria les funcions de jugador entrenador. El pas del temps era evident i el seu estat de forma ja no era el de temporades anteriors, però el geni escocès, encara guardava la intel·ligència i la qualitat que el va portar a ser un dels jugadors més emblemàtics en les dècades dels 70 i dels 80.

Amb la seva sapiència acumulada durant tants anys sobre el terreny de joc aplicada a les banquetes i les seves innates habilitats aplicades en el mateix terreny de joc, Kenny Dalglish s'estrenaría la temporada 1985-86 amb un rotund èxit com a entrenador-jugador del Liverpool FC, aconseguint el primer doblet (lliga i FA Cup) en la història del club d'Anfield.

Fins un total de 31 partits (21 d'ells de lliga) disputaría aquella temporada, aconseguint un total de 7 gols. Entre ells, el gol a Stamford Bridge davant del Chelsea que donaría el títol de lliga amb dos punts d'avantatge sobre el màxim rival ciutadà, l'Everton d'Howard Kendall. El títol de la FA Cup, s'aconseguiría una setmana després al vell estadi de Wembley al véncer precissament a l'Everton per 3 gols a 1, amb dos gols de Ian Rush i un de Craig Johnston, en la que va ser la primera final de la història entre els dos arxi-rivals veïns del Merseyside.

La temporada següent però, no va ser l'exitosa que s'esperava i el Liverpool cedia aquesta vegada el campionat de lliga a l'Everton, mentre que perdia la final de la Copa de la Lliga davant de l'Arsenal. A la FA Cup, el Liverpool de Dalglish era eliminat en el partit de replay de la tercera ronda per un sorprenent 3 - 0 davant del Luton Town.

La següent temporada, el Liverpool es desprenia dels serveis d'Ian Rush que era fitxat per 3,2 milions de lliures per la Juventus de Turín. Per tal de suplir al golejador galés, Dalglish confiava amb el fitxatge d'un jove provinent de l'Oxford anomenat John Aldridge. A part del jugador irlandès, aquella temporada arribaríen al Liverpool 3 jugadors que marcaríen una nova època en el club red. John Barnes, fitxtat al Watford. Ray Houghton fitxat de l'Oxford i Peter Beardsley fitxat al Newcastle per 1,9 milions de lliures. Fitxatge record de l'època.

Va ser l'arribada de l'hàbil extrem anglès, el que va fer que Kenny Dalglish abandonés de manera ja definitiva els terrenys de joc, per centrar-se en la direcció des de les banquetes. Els fitxatges d'aquella temporada, ràpidament van donar els seus fruits. La temporada 1987-88 va veure com el Liverpool era inbatut durant 37 partits consecutius, fet que el va portar a aconseguir el títol de lliga quatre jornades abans d'arribar a la darrera jornada del campionat. Aquell Liverpool imbatible però, va ser derrotat a la final de la FA Cup amb una sorpresa majúscula per el Wimbledon per 1-0, havent fallat John Aldridge un penal que el porter Dave Beasant va saber aturar, en el que era el primer penal fallat en una final de FA Cup a Wembley.

La temporada 1988-89, vindria marcada per la tràgica tarda del 15 d'abril de 1989 on a l'estadi Hillsborough de Sheffield, 96 supporters del Liverpool perdíen la vida, abans de l'inici de la semifinal de la FA Cup entre l'equip de Dalglish i el Nottingham Forest. Aquell tràgic fet, marcaría les vides de molts supporters del Liverpool i Kenny Dalglish no sería una excepció. La llegenda escocesa va ser present en gran part dels actes funeraris en homenatge a les víctimes, arribant a acudir en fins a quatre funerals per dia.

Aquella temporada, es tancaría esportivament parlant, amb el títol de FA Cup aconseguit després de véncer a Wembley a l'Everton a la prórroga per 3 gols a 2 amb un darrer gol de Ian Rush que tornava a Anfield després de la infructuosa aventura italiana. Per la seva banda, el títol de lliga s'escaparía en el darrer segon, a consequència d'un gol de Michael Thomas en el darrer partit de lliga on al Liverpool l'era suficient amb ser derrotat per un sol gol davant de l'aspirant Arsenal.

A la temporada següent, el Liverpool aconseguia el tercer títol de lliga sota el mandat de Kenny Dalglish, amb nou punts de diferència sobre el sots-campió, Aston Villa. Aquesta mateixa temporada, seria la darrera vegada que Kenny Dalglish es vestia de curt i sortia a un terreny de joc. Va ser un 1 de maig de 1990 al darrer partit de lliga davant del Derby County. Dalglish substituiria al minut 71 a Jan Molby. Aquell any, rebria el seu tercer premi com a Manager de l'any. Es fins a data d'avui, el darrer títol de lliga conquerit per el Liverpool FC.

La temporada 1990/91, seria la darrera sota el comandament de Kenny Dalglish. De fet, Dalglish ni tant sols va acabar la temporada, víctima d'una crisis d'ansietat. El seu darrer partit a la banqueta va ser èpic. Liverpool i Everton s'enfrontaven el 20 de febrer del 1991 a Goodison Park en el replay de la 5ª ronda de la FA Cup. El resultat final va ser 4-4 després d'una emocionant prórroga. Dos dies després, Kenny Dalglish anunciava la seva renuncia irrevocable.

Tal i com va explicar en la seva auto-biogràfia, Dalglish era incapaç de continuar en el càrrec després de la tragedia d'Hillsborough. El Manager escocès va estar a punt d'abandonar la nau red, una vegada conclosa la temporada 1989/90. Sense forces per seguir endavant i segons les seves pròpies paraules, sense la força i la seguretat suficients per pendre decisions, Dalglish renunciava al seu càrrec i a gairebé una vida dedicada al Liverpool FC. 8 lligues, 3 FA Cups, 4 Copes de la lliga, 9 Charity Shield, 3 Copes d'Europa i 1 Supercopa d'Europa, és el brillant legat que Kenny Dalglish deixava a les vitrines d'Anfield.

No acabaría aquí l'aventura de Kenny Dalglish a les banquetes. A l'octubre del mateix any, vuit mesos després d'abandonar Anfield, Dalglish prenia el càrrec de manager al Blackburn Rovers, en aquells moments a la segona divisió anglesa. Sota el comandament de l'escocés, el club de Lancashire firmaría les fulles més brillants de la seva història amb l'ascens a Premier 35 anys després de no ser present i el títol de lliga la temporada 1994/95. Aquell Blackburn Rovers comptaria amb una fantàstica dupla atacant amb Alan Shearer i Chris Sutton, tots dos signats sota el comandament de Dalglish.

A mitjans de la tempora 1996/97, Kenny Dalglish signaria per el Newcastle United on prendria el relleu de Kevin Keegan. Curiosament, el mateix jugador al que Dalglish substituiría a la seva arribada a Anfield. Amb el conjunt Geordie, tant sols aconseguiría un sots-campionat de lliga i FA Cup.

A l'inici de la temporada 1998/99, Dalglish signaría contracte com a Director tècnic del seu club de formació, el Celtic de Glasgow. John Barnes faria les funcions d'entrenador, però va ser cesat del seu càrrec la temporada següent, agafant les regnes de la banqueta del club catòlic Kenny Dalglish. Amb el Celtic aconseguiría tant sols la Copa de la Lliga escocesa de la temporada 1999/2000, temporada en la que el Celtic acabaría segon en la lliga.

Set anys després de la seva darrera experiència com a Manager. Kenny Dalglish acceptava l'oferta del Liverpool FC, com a assistent en la direcció de l'Academia de Joves valors del Liverpool.

Aquesta ha estat en 3 capítols, la vida i obra d'una de les llegendes més grans que ha donat el Liverpool FC. L'etern número 7 d'Anfield. Kenny "King" Dalglish.

1ª Part: Els inicis al Celtic de Glasgow i la Selecció Escocesa.
2ª Part: La coronació a Anfield.

Fonts: Wikipedia, LFChistory.net

Kenny Dalglish, el Rei d'Anfield (2ª Part)

La coronació a Anfield.

El mes d'agost de 1977, Kenny Dalglish aterrava a Anfield per formar part d'un dels equips més llegendaris no tant sols de la pròpia història del club, sinó que també, en un dels equips que ja havia marcat època dintre del futbol britànic. Aquell Liverpool de Bob Paisley, era el vigent campió de Lliga i de la Copa d'Europa i en les seves files, hi figuraven noms tant mítics com Ray Clemence, Steve Heighway, Emilyn Hughes o en aquells moments la gran figura Kevin Keegan.

Precissament la marxa de Keegan a l'Hamburg SV alemany, va ser el principal motiu per a que Bob Paisley apostés per Kenny Dalglish per suplir la baixa de l'hàbil davanter anglés. Després de desemborsar 440.000 lliures al Celtic de Glasgow, record absolut de l'època per un traspàs, Dalglish es trobava a una afició Red contrariada i dubtosa de que el jugador escocés pogués suplir a l'amo i senyor del gol d'Anfield en les darreres set temporades.

Dalglish, ben rapidament faria esvaïr els dubtes. El debut amb la samarreta red es produía el 13 d'agost de 1977 a l'estadi de Wembley per a la disputa de la Charity Shield davant del Manchester United. Partit que finalitzaria amb empat a zero gols, compartint d'aquesta manera tots dos clubs el títol. Dalglish ja lluiria des d'aquell mateix dia el número 7 a l'esquena que el seu predecessor Kevin Keegan, va convertir en mític. El primer gol de Dalglish com a red, es produiría una setmana després quan va marcar el gol del Liverpool en l'empat a 1 gols davant del Middlesbrough. Tres dies després, Dalglish debutava a Anfield marcant un gol enfront del Newcastle United. Per si faltava poc per esvaïr dubtes, el Liverpool aconseguiría la Supercopa d'Europa davant del Hamburg SV de Keegan amb una golejada històrica per 6-0 a Anfield, amb hat-trick de Terry McDermott i gol inclós del jugador escocés.

La primera temporada de Kenny Dalglish al Liverpool, no es va poder saldar amb una repetició del títol de lliga, que va aconseguir el Nottingham Forest, però si que l'equip de Bob Paisley repetiria la glòria europea portant per segona vegada la Copa d'Europa a Anfield, gràcies a un gol de pura clase de Dalglish al Club Brugges belga en final disputada al vell Wembley ple fins la bandera amb 92.000 persones.

El primer any de Kenny Dalglish al Liverpool es saldaria amb 31 gols en 62 partits. Aquella mateixa temporada arribaria Graeme Souness compatriota de Dalglish i co-protagonista de la nova era del Liverpool FC. Una Copa d'Europa i Supercopa d'Europa, seríen els títols aconseguits pels Reds aquella temporada, però els d'Anfield es quedaven amb el mal regust de haver quedat segons a la lliga. Mal regust que Dalglish es treuría una temporada després al aconseguir el primer títol de lliga com a jugador red i que repetiría una temporada després.

La temporada 1980/81, va ser la confirmació de que aquell Liverpool gloriós amb jugadors llegendaris, havia tancat un cicle. Havent acabat cinqué a la taula, el Liverpool encara va coronar-se com a Campió d'Europa en la final del Parc dels Prínceps de París, davant del Real Madrid, amb el llegendari gol del no menys llegendari Allan Kennedy. Era evident, que l'equip calia rejuvenir-se i ho va fer mica en mica amb l'arribada de jugadors com Ronnie Whelan, Steve Nicol, Bruce Grobelaar i un jove jugador galés que es convertiría en el principal soci atacant de Kenny Dalglish. Ian Rush.

D'aquesta manera la temporada 1981/82, el Liverpool tornava a conquerir el títol de lliga amb un trident atacant composat per Dalglish - McDermott - Ian Rush que va aconseguir la esfereidora suma de 72 gols. A la temporada següent, el Liverpool repetia títol de lliga amb un triomf aclaparador al que va sumar la Copa de la Lliga. Kenny Dalglish seria anomenat Jugador de l'any. El fútbol britànic es rendia a la màgia de la cama esquerra de Dalglish i la seva visió única de conducció e interpretació del joc.

La temporada 1983/84, seria una de les més grans en la historia del Liverpool FC. Amb Joe Fagan com a màxim responsable tècnic i amb les arribades de Paul Walsh, Gary Gillespie o John Wark, el club d'Anfield renovava campionat de lliga i sumaria la seva quarta Copa d'Europa en la final de Roma, on els penals van portar novament el títol al Mersey amb els imborrables balls de Grobelaar sota els pals i el darrer gol en la tanda de penals d'Allan Kennedy.

Però si triomfant fou la temporada 83/84, tot el contrari va ser la temporada següent. El Liverpool veia com el seu veï Everton aconseguia el títol de lliga de forma clara i els reds tant sols podien aspirar al sots-campionat. Però sense cap mena de dubte, el pitjor tràngol que va haver de passar el club i Kenny Dalglish particularment va ser la nit del 29 de maig del 1985 on a l'estadi Heysel de Brusel·les es vivia una de les nits més tristes del futbol mundial. 39 aficionats morien a les grades de l'estadi de la capital belga les hores prèvies a la disputa del partit entre Liverpool FC i Juventus de Turín. Per tal de calmar els ànims entre totes dues aficions, els dos capitans Dalglish i Scirea es dirigíen al públic desconeixen totalment el que havia succeït a les grades.

En aquell partit que mai es va haver de disputar, la Juventus de Turín s'imposava per 1-0 al aprofitar un inexistent penal a tres metres de distància de l'àrea red comés sobre el davanter polonès Boniek. Michel Platini transformava la pena màxima.

Aquell mateix dia, Joe Fagan feia pública la seva renúncia a la banqueta del Liverpool, deixant pas a Kenny Dalglish que amb 34 anys es convertia en jugador-entrenador del club d'Anfield. Els títols i la glòria esperaven a la llegenda en els propers anys, tot combinant magistralment la banqueta i el terreny de joc.

Fonts: Wikipedia - Lfchistory.net

Kenny Dalglish, el Rei d'Anfield. (1ª Part)

Els inicis al Celtic de Glasgow i la selecció escocesa.

Kenneth Mathieson Dalglish, va nèixer el 4 de març de 1951 a Dalmarnock a l'est de Glasgow (Escòcia). Fill de pare enginyer, de ben jove la familia Dalglish es va mudar al districte de Milton, al nord de la capital escocesa, ben a prop de l'Ibrox Park, estadi del Glasgow Rangers FC, fet per el qual el jove Kenny va sentir inicialment simpatíes cap al club protestant.

Els primers pasos futbolístics de Kenny Dalglish van ser ben curiosament com a porter en equips escolars de Glasgow, encara que de seguida situaría la seva posició en el camp en les zones més ofensives, aconseguint èxits a nivell local i escolar. Aquests èxits el portaríen a realitzar diverses proves en el West Ham United londinenc i també en el Liverpool, proves que no van sortir cap efecte positiu.

Curiosament seria el Celtic de Glasgow, etern rival del Rangers, qui en la persona del seu legengari Manager Jock Stein, es fixaria en el jove Dalglish. Stein enviaría a casa de la família Dalglish el seu assistent més fidel Sean Fallon. Compta la llegenda que Kenny Dalglish al sentir que Fallon estava a la porta de casa seva, parlant amb el seu pare, va còrrer ràpidament cap a la seva habitació per arrencar tots els posters i material del Rangers que penjaven de la paret. Al maig de 1967, Kenny Dalglish signaria pels Hoops.

La temporada 1968/69 debutaría com a jugador del Celtic en un partit de la Copa de la lliga escocesa. Però no seria fins la temporada 1971/72, la temporada següent a la consecució del títol de Campió d'Europa del Celtic davant de l'Inter de Milan a Lisboa, que Kenny Dalglish formaria part plenament activa del primer equip del Celtic. Aquella mateixa temporada, Dalglish deixaria la seva emprempta entre l'afició catòlica al marca 6 gols en la victòria del Celtic per 2-7 enfront del Kilmarnock en un partit homenatge al jugador local Frank Beattie.

La temporada 1971/72 Dalglish aconseguiria el seu primer títol de lliga i Copa escocesa, aconseguint 23 gols en 49 partits. La temporada següent, encara tindria registres més positius amb 41 gols en 53 partits, repetint títol de lliga, encara que el Celtic va perdre la Copa i Copa de la lliga. La temporada 1973/74, el Celtic a les ordres de l'etern Jock Stein i amb Dalglish com a figura més rutilant, aconseguiria el triplet de títols escocesos.

La personalitat de Kenny Dalglish en el vestidor i el terreny de joc, el va portar a convertir-se en el Capità del Celtic la temporada 1975/76, tot i que el braçalet de capità en el seu braç no va comportar gaires èxits a Dalglish ni al club. Aquella temporada el Celtic no aconseguiria cap títol, després de 12 anys consecutius sumant almenys un trofeu a les seves vitrines. L'accident de cotxe de Jock Stein va fer que el manager dels Hoops es perdès gran part de la temporada, afectant de manera clara l'estat anímic del planter.

Els èxits amb el Celtic i sobre tot les seves actuacions en el terreny de joc i els seus registres golejadors, obriríen les portes de la selecció escocesa. El debut amb la Tartan Army es produiría un 10 de novembre del 1971 en un partit de qualificació per a l'Eurocopa del 1972 davant de Bèlgica. El primer gol com a internacional arribaria tot just un any després al batre la porteria de Dinamarca al mític Hampden Park en partit de qualificació per el Mundial 1974 d'Alemanya.

Fins un total de tres Mundials disputaría Kenny Dalglish. Alemanya'74, Argentina'78 i Espanya'82. En cap dels munidals disputats, Escòcia i Dalglish superaríen la primera ronda, encara que Dalglish i entre d'altres un altre llegenda Red com Graeme Souness, deixaríen partits per a l'història plens d'èpica com la victòria davant d'Holanda per 3-2 del Mundial d'Argentina, on Dalglish aconseguiría un dels gols. Amb la selecció, Dalglish disputaria un total de 102 partits, aconseguint 30 gols. En l'actualitat record absolut del futbol escocés.

Després de 269 partits amb el Celtic aconseguint un total de 167 gols, el 10 d'agost de 1977, Kenny Dalglish feia pública la seva marxa cap al Liverpool FC de Bob Paisley, en aquells moments actual Campió d'Europa. El fitxatge comportaría un record absolut de l'època al fer-se efectiu després del pagament de 440.000 lliures del club d'Anfield cap al club de Glasgow.

La marxa de Dalglish, no seria gens ben rebuda entre l'afició catòlica. Fins al punt que en el retorn de Dalglish al Celtic Park en l'agost de 1978 per disputar un partit de tribut al manager Jock Stein, va ser increpat i escridaçat per gran part de la parròquia local que el va considerar com a un traïdor.

Tampoc seríen fàcils els seus inicis a Anfield. Ho veurem en el proper capítol dedicat al llegendari número 7 del Liverpool FC.

Fonts: Wikipedia

El retorn de "King Kenny"

Si hi ha una figura en el Liverpool FC que estigui a l'alçada de Bill Shankly, aquesta és sense cap mena de dubte la figura de Kenny Dalglish. El mític jugador i entrenador escocés, ha estat noticia les darreres setmanes per la seva incorporació a l'aparell tècnic i executiu del club d'Anfield d'on va sortir un 22 de febrer de l'any 1991.

Dalglish, formarà part del consell directiu i assessor de la Youth Academy del club, a la recerca de joves talents per al primer equip, així com realitzar funcions d'ambaixador del club arreu. Precissament ahir a Thailandia es va estrenar en aquesta nova faceta al efectuar un clínic amb joves jugadors locals.

El retorn de Kenny Dalglish al Liverpool FC, ben mereix una sèrie d'articles que permetin recordar qui va ser i que va aconseguir un dels mites més grans que ha donat la història del club. Durant els propers dies repassarem doncs els inicis de Kenny Dalglish al Celtic de Glasgow, l'arribada al Liverpool i la seva exitosa carrera com a manager.

OOOOH SAMI, SAMI!!!!!

Anfield viurà demà un dia especial. El darrer partit de la temporada, sempre comporta la tristor per el final del rictus setmanal d'acudir cada quinze dies a Anfield per presenciar les evolucions dels jugadors sobre el terreny de joc. Però també el darrer partit de la temporada comporta cada any acomiadar a algun jugador que la temporada següent ja no defensarà la samarreta red per un motiu o altre.

Per el proper curs futbolístic, una de les baixes segures serà Sami Hyypia. El defensa finés ja va anunciar fa unes setmanes la seva marxa del club d'Anfield on ha militat des de la temporada 1999/2000, per passar a formar part del planter del Bayer Leverkusen 04 alemany.

Deu anys que en els que Hyypia ha aconseguit 1 Copa d'Europa, 1 Copa UEFA, 2 Supercopes d'Europa, 2 FA Cups, 2 Community Shields i 2 Carling Cups. Però per sobre de tot, el que ha aconseguit Sami Hyypia durant la seva estada a Anfield, ha estat la estima i el respecte de tots els supporters que han vist en ell a un jugador compromès al 100 % amb el club i la seva filosofia.

Per el record quedaràn la seva magnífica voleia a la sortida d'un corner que va permetre obrir el marcador en els quarts de final de la Champions League del 2005 enfront la Juventus. O l'alçament de la Copa de la UEFA del 2001 a Dortmund actuant com a Capità de l'equip conjuntament amb Robbie Fowler.

Demà viurem una jornada realment emotiva. Marxa un dels grans.

Gràcies Sami.

Després de 10 anys defensant la samarreta red, Sami Hyypia dirà adéu a Anfield i als Red supporters una vegada acabi la present temporada per iniciar una nova aventura professional a la Bundesliga alemanya a les files del Bayer Leverkusen 04, l'equip de l'aspirina. L'edat i l'arribada de joves jugadors amb talent com Agger i Skrtel, obliguen com és llei de vida a buscar un nou destí si encara es vol seguir gaudint de minuts de joc.

Jugador finès que complirà 36 anys el proper mes d'octubre, Hyypia va arribar a les files del Liverpool la temporada 1999/2000 de la mà de Gerard Houllier, provinent del Willem II de Tilburg, equip de la primera divisió holandesa. Central de gran presència i col·locació, rapidament va afiançar-se en l'eix defensiu red, compartint parella de centrals inicialment amb el suïs Stephane Henchoz per posteriorment fer-ho amb Jamie Carragher. La seva personalitat va fer que ben aviat es convertís en un dels referents del planter, rebent fins i tot el braçalet de capità compartint honors amb Jamie Redknapp i fins i tot Robbie Fowler.

Testimoni i protagonista directe dels èxits moderns del club en aquests primers anys del segle XXI, Hyypia deixa un palmarès envejable al que tant sols li queda el títol de Premier League al que encara opta a dia d'avui. El central de Porvoo ha disputat fins a la data un total de 463 partits amb el Liverpool, aconseguint un total de 35 gols. El més recordat per tothom és el que va obrir la compta golejadora enfront de la Juventus de Torino en els quarts de final anada de la Champions League del 2005, trofeu que setmanes després Hyypia afegiria als seus triomfs com a jugador red.

Però per sobre de tot, Sami deixa un enorme i profund record entre tots els supporters que durant deu anys han gaudit de la seva categoria professional i humana. Hyypia ha sabut en els darrers anys aceptar el rol de quart central del planter sense cap mena de queixa pública i ens atreviriem a afirmar que tampoc privada.

Per tot això i més, cal que reconeguem a Sami Hyypia com a una veritable llegenda que ens deixarà el proper 24 de maig en el darrer partit de la temporada a Anfield contra el Tottenham.

GRACIES I BONA SORT SAMI!!!

Cap de setmana de llegenda.

Assistir a la inauguració d'una nova official branch del Liverpool FC a Espanya, és ja de per si mateix un acte que omple d'orgull a qualsevol supporter que hagi viscut en les seves pròpies carns, les dificultats en la creació d'una penya oficial i comprovar d'aquesta manera, que allò que representa el Liverpool FC, s'estén i es consolida en el nostre país. Si a més de l'acte institucional en si, aquest ve acompanyat per un partit protagonitzat per velles llegendes del club i la possibilitat de compartir taula i estovalles en un posterior sopar, amb els quals antany van ser autèntiques estrelles del futbol europeu, i a dia d'avui veritables mites, la cita cobra el caràcter d'ineludible.

Així ho van entendre dos de les official branches del club de recent creació en el nostre país, Barcelona i Madrid Reds, que es van citar el passat cap de setmana en la localitat alacantina de Torrevella, per a acompanyar als Costa Blanca Reds en la posada en escena, de la nova branch del Liverpool FC. La branch va ser l'organitzadora conjuntament amb el FC Torrevella de l'esdeveniment socio-futbolístic del cap de setmana.

El partit de futbol es va disputar en l'estadi Vicente García de Torrevella, seu habitual del club organitzador i va enfrontar al Liverpool Legends FC i a un combinat d'antics jugadors del FC Torrevella. Entre els reds, destacaven noms com Jimmy Case, Jason McAteer, John Wark o Gary Gillespie. Lamentablement, per problemes meteorològics a Liverpool, la gran estrella del combinat de llegendes, Alan Kennedy, no va arribar a temps per a disputar el partit, encara que si va assistir al posterior sopar de germanor.

El partit va transcórrer entre l'habitual ambient de festa i cordialitat en els partits d'aquestes característiques. Des d'un dels fons, Barcelona i Madrid Reds, no van deixar d'entonar els càntics habituals, com si d'un partit oficial dels de Benítez es tractés, davant la sorpresa del públic local. El resultat final, va reflectir un empat a 2 i Bob Bolder, porter del Legends, va ser nomenat "Man of the Match" gràcies a les seves encertades intervencions.

Al partit li va seguir el sopar de gal·la, on els membres de les branches i jugadors van compartir taula, records i experiències entorn del club de Anfield. A la taula compartida pels membres de Barcelona i Madrid Reds desplaçats a Torrevella, li va ser assignada la companyia de Jason McAteer, lateral dret red d'inicis dels 90, que ens va delectar amb la seva presència i va accedir amb summa amabilitat a fer-se fotografies i a la signatura d'autògrafs amb tots els assistents.

A l'entreacte, les branches barcelonines i madrilenyes, van fer acte de lliurament d'un obsequi als Costa Blanca Reds com a record de la visita i del naixement de la branch, que va ser rebuda amb enormes mostres de gratitud per la branch amfitriona.

Posteriorment, Alan Kennedy i Jason McAteer van prendre la paraula per a delectar als presents amb les seves vivències com jugadors Reds. Especialment emocionant va ser escoltar a Alan Kennedy la seva versió personal del gol al Reial Madrid en la final de Copa d'Europa de l'any 1981 i el cinquè penal transformat en la final de l'any 1984 davant la Roma, que li han convertit per dret propi en mite i llegenda del Liverpool FC.

AL final de l'esdeveniment i ja de manera més informal, tots els assistents van poder xerrar animadament amb les llegendes. Destacant particularment a Alan Kennedy per la seva immensa elegància com persona, i a Michael Thomas i Bob Bolder per la seva simpatia i extroversió. Amb Michael Thomas vam acabar abraçats i saltant tots plegats cantant la cançó de Luis Garcia.

Una aventura per no oblidar mai, d'autèntica llegenda.

Albert Stubbins: L'autèntic 5è Beatle.

Parlar d'Albert Stubbins, és fer-ho no tant sols d'una llegenda de la història del Liverpool FC, sinó que també, es fer-ho d'un personatge que va traspassar la barrera de l'àmbit esportiu i futbolístic, per passar a ser de manera involuntària e indirecta, tota una personalitat en la cultura popular, gràcies a una portada discogràfica. LA PORTADA.

Albert Stubbins va néixer el 13 de juliol del 1919 en la localitat anglesa de Wallsend. Com molts altres futbolistes de la seva època, la disputa bèl·lica de la Segona Guerra Mundial, va interrompre una carrera futbolística que podria haver estat llegendària i podria haver marcat una fita en els anals de la història del futbol. Com a mostra, queda per a les estadístiques que durant el periòde en el que va durar el conflicte bèl·lic va marcar 199 gols en 237 partits. Amb uns registres com els citats no és dificil creure que Stubbins es convertí en un dels personatges més populars de l'època de post-guerra. Com a futbolista professional va defensar els colors del Sunderland i del Newcastle United, equip del qual fou fitxat per el Liverpool FC el setembre del 1949, a l'edat de 27 anys, per a les hores una xifra rècord per al club de 12.500 GBP.

El seu fitxatge per el club d'Anfield, va estar envoltat d'una anècdota realment curiosa. El jugador en aquells moments del Newcastle Utd. era pretès per tots dos clubs de la ciutat del Mersey. Stubbins tenia seriosos dubtes sobre quina de les dues opcions escollir. Red or Blue. Finalment es decidí per el vermell, però d'una manera prou inversemblant. Tal i com el propi Stubbins explicava, una tarde en la que va acudir a un cinema, va aparèixer en la pantalla un missatge de que si algú el veia, que el fes dirigir cap a les oficines del club blanc-i-negre. Al arribar, els directius del Newcastle li van explicar que emissaris del Liverpool FC i de l'Everton s'havien presentat per tractar de fitxar-lo. Stubbins tenia el dubte de a qui rebre primer i va decidir-ho a sorts llençant una moneda a l'aire. Cara Liverpool, creu Everton. El destí va voler que fos cara, i així doncs, el davanter es reuniria primerament amb el club d'Anfield. Stubbins va quedar tant encantant de la trobada que va decidir fitxar per el Liverpool FC, sense escoltar a la representació toffe.

En la primera temporada com a davanter red va aconseguir el títol de lliga per el club d'Anfield després de vint-i-quatre anys sense aconseguir-ho, a més, de convertir-se en el màxim golejador del campionat compartint honors amb l'altre davanter red Jack Balmer, tots dos amb 24 gols. En la següent temporada defensant el liverbird al seu pit, Stubbins repetiria els mateixos registres golejadors, tot i que el Liverpool FC no va poder repetir títol. En aquella època Stubbins compartia vestidor amb un altre llegenda red, que a les hores servia al club com a jugador. Joe Fagan. En la temporada 1948/49, el davanter va entrar en un conflicte disciplinari amb els directius del club, pel fet que el jugador volia tornar al seu Nord-Est natal, o be, entrenar-se prop de la seva localitat natal, petició a la que els directius del club es van negar rotundament. Tot i així, el jugador es va sortir amb la seva a mitges, donat que a les continues lesions, el jugador passava llargues temporades prop de la seva llar. Aquella temporada, Stubbins tant sols jugaria 18 partits, aconseguint set gols.

Malgrat les seves continues disputes amb la directiva, Stubbins mai va perdre el seu compromís amb el club i els supporters. Així doncs la temporada 49/50, Stubbins tornaria a aconseguir uns bons registres golejadors amb 11 dianes en 35 partits, formant part de l'equip que va perdre la final de la FA Cup a Wembley enfront de l'Arsenal. Stubbins jugaria tres temporades més amb el Liverpool FC, però ja amb uns registres més discrets. La seva darrera aparició amb la samarreta vermella fou el 3 de gener de 1953 en un partit enfront de l'Stoke City. Victima de les constants lesions, Stubbins va optar per la retirada el mateix any. Fins aquell dia, Stubbins va disputar un total de 159 partits de lliga com a Red, marcant la demolidora xifra de 75 gols. Com a internacional anglès tant sols disputà un partit defensant la samarreta dels tres lleons. Després de la seva retirada, Albert Stubbins va erigir-se en un afamat periodista esportiu, tenint una breu etapa com a entrenador en l'equip dels New York Americans de la lliga americana.

Albert Stubbins morí el 28 de desembre del 2002 a l'edat de 82 anys.

MEMBRE D'HONOR DEL "SGT. PEPPER'S LONELY HEARTS CLUB BAND"

Com dèiem al principi del post, la vida i obra d'Stubbins no tant sols es limita a l'àmbit esportiu. El davanter del Liverpool dels anys 40 passaria a la història del pop sense voler-ho. Un jove anomenat John Lennon en tindria la culpa allà per 1967.

Aquell any, The Beatles gestaven el que es convertiria segons molts en el millor disc de la història del Rock and Roll. Disc que era acompanyat, (aquesta vegada si que la opinió és unànime) per la portada més mítica i imitada de la història. El disc del "Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band". La portada obra del director artístic Robert Fraser i del dissenyador gràfic Peter Blake, reunia a un total de 60 personatges, que van marcar la infància dels quatre Beatles. Entre ells, Albert Stubbins per petició i insistència del propi John Lennon. A continuació detallo el fragment del llibre "Anthology" (pàg. 248) on Neil Aspinall, assessor personal dels Beatles explicava com el davanter centre del Liverpool, va ser inclòs en la PORTADA.

Neil Aspinall: "Recordo que estava en l'estudi y tots preguntaven, A qui voleu en la banda?. Va haver-hi un munt de suggerencies curioses. John no parava d'anomenar i parlar d'Albert Stubbins, però ningú no tenia molt clar de qui era. Era el davanter centre del Liverpool FC".

Torna un dels nostres

Demà és un d'aquells partits especials per la seva emotivitat, que habitualment viu Anfield. Demà el Liverpool FC rep la visita de l'equip gal·lès del Cardiff City FC en partit de quarta ronda de Carling Cup. Fins aquí tot normal, de no ser per la visita com a membre dels Bluebirds d'una llegenda red que torna gairebé mig any després a trepitjar per darrer cop la gespa d'Anfield, encara que en aquesta ocasió ho farà defensant uns colors que no serà l'habitual red que ha lluit amb orgull en dues etapes anteriors de la seva vida profesional. Demà torna el fill pròdig. Demà torna Robbie "God" Fowler.

Possiblement aquella tarde de maig, Fowler pensava que seria la darrera vegada que disputaria com a jugador professional un partit a Anfield, doncs no. El capriciós destí ha volgut que el sorteig deparès l'enfrontament entre tots dos clubs en lluita per una plaça per a la següent ronda del trofeu. A la llegenda red l'acompanyaràn altres jugadors de gran reputació en la Premier League com ara l'ex-jugador de l'Atlético de Madrid, Jimmy Floyd Hasselbaink o el veterà Trevor Sinclair. Els gal·lesos han apostat per l'experiència per tractar de donar el salt a la Premier League, tot i que les coses no han començat del tot be per els Bluebirds, que es troben en la part baixa de la taula de la Championship, la segona divisió anglesa. Demà doncs és un bon moment per que Benítez provi davant la teòrica inferioritat de l'oponent, a jugadors que no estant gaudint de minuts suficients en aquest inici de competició.

TORRES I ALONSO ES RESSENTEN DE LES SEVES LESIONS.

El partit de diumenge passat davant de l'Arsenal, va comportar com a pitjor noticia (a banda del resultat), les recaigudes sofertes per Xabi Alonso i Fernando Torres que tot i iniciar el partit com a titulars, cap d'ells va poder finalitzar el partit i van haver de ser substituïts.

El temps previst de baixa per el madrileny serà de dues setmanes, tot i que les primeres previsions parlaven del doble, mentre que al jugador basc li serà realitzat en el dia de demà una darrera revisió del seu peu, tot i que les previsions més pesimistes parlen de que no estarà disponible fins les festes nadalenques.

Daniel Agger, que porta prop de dos mesos sense competir per una lesió en el seu peu semblant a la d'Alonso, sembla que podrà retornar als entrenaments en dues setmanes.

D'altre banda, Javier Mascherano que també va patir molèsties diumenge, ja es troba entrenant amb la resta dels seus companys.

La marxa d'un heroi

Jerzy Dudek, l'heroi d'Ataturk ha posat rumb cap a Madrid per lluitar per la titularitat de la porteria del Bernabéu amb Iker Casillas. El porter internacional polonès arribarà al club de La Castellana amb la carta de llibertat després que el club i el mateix jugador van decidir a final de la temporada passada la no continuïtat d'aquest últim sota la disciplina red.

Equips com el Real Betis i el seu antic equip, el Feyenoord de Rotterdam holandès, així com alguns equips més de la Premier, s'havien interessat per el internacional polonès, però la trucada del Real Madrid, va fer que Dudek no s'ho pensés dos cops a l'hora de fitxar per un dels clubs de més categoria mundial, malgrat saber que optar a la titularitat serà un difícil repte quan al davant està un indiscutible Iker Casillas.

Dudek va arribar al Liverpool FC l'any 2001 de la mà de Gerard Houllier procedent del Feyenoord, per ocupar la porteria que fins a les hores ocupava el porter holandes Sander Westerveld.

Les actuacions de Dudek sota els pals d'Anfield, han estat sempre caracteritzades per la irregularitat. Dudek era capaç de realitzar les aturades més inversemblants, per després efectuar incomprensibles accions, que no poques vegades han costat més d'un ensurt en forma de gol.

La mostra més inequívoca del seu rendiment la trobem la nit del 25 de maig del 2005 en l'estadi Ataturk d'Istambul. Durant la primera part, Dudek va tocar tres pilotes, tant sols per recollir-les del fons de la xarxa. Després de la èpica reacció de l'equip al empatar el matx i forçar la pròrroga, es va veure al millor Dudek. A falta de pocs minuts per a que els equips decidissin el campió des d'el punt de penal, Dudek va treure una mà miraculosa, a un xut a boca de canó de Shevchenko, donant mostres d'un reflexes dignes d'un felí.

A la tanda de penals, els desconcertants moviments sota els pals del porter polonès van descol·locar totalment als jugadors italians, tal i com Bruce Grobelaar va fer en un altre èpica final decidida en els penals a Roma l'any 1984. Dudek es convertia en l'heroi d'aquella final quan en el darrer penal, aturava amb el seu peu dret un centrat xut de l'ucrainès Shevchenko. La cinquena Copa d'Europa volava cap a Anfield.

Bona sort Jerzy.

Presentacions a parells.

Un pletòric Rafa Benítez ha estat amfitrió en la matinal d'avui de les presentacions de les dues darreres incorporacions al vestidor del Liverpool FC.

Ryan Babel i Yossi Benayoun s'han enfundat la samarreta red per primera vegada i han posat per els mitjans gràfics a la grada d'Anfield, després de haver realitzat una roda de premsa en les mateixes oficines del club.

El jove davanter holandes de 20 anys ha signat un contracte de 5 anys de durada i l'Ajax d'Amsterdam, antic club del jugador, rebrà a canvi una xifra al voltant dels 18 milions d'Euros.

El nou flamant fitxatge ha declarat que va decidir fitxar per el Liverpool en el moment en que va tindre una conversació telefònica des d'Aruba amb el tècnic madrileny. Per la seva banda, Benítez ha dit del jugador que seguia els seus progressos des de que va veure'l en un partit amistós que enfrontava a l'Ajax contra el Barcelona ara fa quatre anys.

Babel és un rapidissim i habilidós davanter que pot actuar com a extrem per banda esquerra. tot i ser esquerrà, el internacional holandes, també te un magnífic tracte de la pilota amb la seva cama dreta. La seva principal virtut, és sens dubte, l'habilitat per desequilibrar les defenses contraries amb un canvi de ritme explosiu i regats secs.

Pel que fa a Benayoun, Benítez ha comentat d'ell que pot actuar com a jugador de banda, o be, com a segon davanter. El propi tècnic ha fet la comparació de que el jugador israelià realitzarà una funció semblant a la de Luis Garcia.

OFERTA DE RENOVACIÓ PER FINNAN.

El jugador irlandès del Liverpool FC Steve Finnan, ha rebut per part del club una oferta de renovació per dues temporades amb possibilitat d'una més. Finnan de 31 anys d'edat amb tota possibilitat signarà la renovació del seu contracte la propera setmana.

AVENTURA AUSTRALIANA.

Robbie "God" Fowler, jugador de la temporada passada, segons els visitants del blog, ha decidit fitxar per el Sidney FC de la lliga australiana, després de denegar varies ofertes com les del Cardiff City galès, o be, la del Port Vale. Bona sort llegenda!!

LUIS GARCIA, "El octavo pasajero"

En baixar del taxi que em traslladà del centre de la ciutat a l'aeroport, em vaig adonar que definitivament les baixes temperatures sofertes durant els passats dies, havien desaparegut. Un radiant sol brillava en un cel tacat per algun que altre núvol. Fins i tot l'abric feia nosa. Res que veure amb les temperatures polars i les nevades caigudes en els darrers dies. Després de pagar-li la carrera al taxista, em dirigeixo cap al mostrador de la companyia aèria per fer el check-in. Tot correcte, el vol sortirà segons la seva hora prevista, tot just encara queda mitja hora per embarcar. Dono mitja volta al mostrador amb la meva maleta de rodes i de sobte em criden per el meu nom, però amb un inconfusible accent. "Luís!". Res semblant al típic "Louis" o "Lewis" tant comú entre la gent britànica.

Aixeco la vista per localitzar d'on provenia aquella crida i em trobo amb set paios amb unes cares que descrivien sorpresa, escepticisme i un somriure de complicitat. Em dirigeixo cap els set tius i els saludo un per un. Em diuen que són de Barcelona, que havien vingut a Liverpool a veure el partit d'ahir contra el Charlton Athletic. Que malgrat ser de Barcelona, tant sols donen suport al Liverpool i que no era, ni de bon tros, el primer cop que viatjaven a Anfield. Realment els crec. Les seves indumentàries no deixen lloc al dubte. Tots ells llueixen bufandes, samarretes o gorres del club. Se'ls veu bona gent, em comprometo a fer-nos unes fotografies per immortalitzar l'esdeveniment i a signar-lis les entrades del partit d'ahir. Continuem parlant de tot una mica. En el camí que ens dirigeix per la pista de l'aeroport cap a l'avió, els 7 supporters catalans em comenten que estan lluitant per crear una penya del Liverpool FC a Barcelona, però que de moment, encara no són la suficient gent. Els hi llenço un cable. Els comento que uns bons amics meus que disposen d'un bar a Badalona, podrien estar interessats en ser membres de la penya. Els tius acullen la noticia amb alegria.

Realment no m'havia trobat mai amb un col·lectiu d'aquestes característiques. Son realment peculiars. Però no menteixen quan diuen que son supporters del Liverpool des de fa anys i anys i no tant sols des de la meva arribada i dels demés jugadors i tècnics espanyols al club. Tenen uns coneixements de la historia i obra i miracles dels jugadors francament increïbles.

Els set nous amics, són molt respectuosos amb mi durant el vol i em deixen fer una becaina i escoltar el meu mp3 tranquil·lament. Quan l'avió aterra a Barcelona, novament tots ells s'apropen a mi per acomiadar-se i desitjar-me sort per els futurs partits. Sobre tot per al compromís més immediat que és el Benfica als vuitens de final de la Champions. D'entre els set companys de vol, hi destaca un que segons diu és escocès, però que viu a Barcelona des de fa molt de temps. Em comenta que fins i tot sap parlar català. Per demostar-ho, s'atreveix amb el difícil refrany de "Setze jutges d'un jutjat, mengen fetge d'un penjat" Increïble! La seva pronunciació és molt millor que la d'un casteller de Valls, però amb la gràcia d'escoltar-ho amb un lleu accent de les Midlands. Vaja colla!

-- + --

El text que heu llegit, tracta de reflexar el que va passar pel cap de Luis Garcia, el dia que es va trobar a l'aeroport de Liverpool amb el Trompetero, Stubbins, Cesc, Papi-Papito, Eddi "Puyol", XaviKop i Mr. Magners, en el vol de tornada cap a Barcelona, després de presenciar un Liverpool FC contra el Charlton Athletic que va concloure amb empat a 0-0 i després d'una forta nevada.

El nostre desig, hagués estat redactar-ho en unes altres circumstàncies i no pas fer-ho amb el sentiment de comiat i tristor que ens queda a tots. En la tarde d'avui, Luis Garcia ha estat presentat en l'estadi Vicente Calderón com a nou jugador de l'Atlético de Madrid, fent d'aquesta manera oficial, el que primer havia estat un rumor i que amb el pas dels dies, s'anava convertint en un fet que s'ha materialitzat aquest migdia.

A Luis Garcia, volem agrair-li la seva entrega i notable rendiment en aquests inesborrables tres anys que ha defensat la samarreta red, on no és gens agosarat afirmar que s'ha guanyat un lloc en la història del club.

Les seves espectaculars i decisives aportacions en aquella heroica conquesta de la Champions League de l'any 2005, quedaran per sempre en el record de tots els supporters. El recital al Bay-Arena de Leverkusen. El segon gol a la Juventus de Torí en un impressionant xut des de fora de l'àrea en la eliminatòria de quarts de final. El seu gol a Anfield, o el gol que mai va ser segons qui, al Chelsea en la semifinal de la Champions 2005.

O aquell gol decisiu a Old Trafford en la semifinal de FA Cup davant del Chelsea novament, que classificava a la final que posteriorment es guanyaria davant del West Ham Utd.

No és casualitat doncs, que The Kop li dediquès un càntic. No tots els jugadors poden gaudir d'aquest honor. The Kop mai s'equivoca i reconeix perfectament qui és mereixedor d'aquesta immortalitat. Per que ser protagonista d'un càntic interpretat per tot Anfield, és sinònim de convertir-se en immortal.

Però per sobre de tot als BARCELONA REDS, ens queda el record d'aquella tarda a l'aeroport John Lennon de Liverpool, on vam tindre la sort de conèixer a la persona i no al personatge. Un tiu amable i senzill, al que li agradava escoltar les nostres aventures seguint l'equip a arreu i reia les nostres pocasoltades. Per no parlar de l'última anècdota que va arribar-nos, quan un oferent de dues entrades per la final de la Champions a Atenes, es va posar en contacte amb nosaltres, per que el propi Luis li va comentar de la existència d'aquest blog i que possiblement estàvem interessats en aconseguir entrades. A dia d'avui encara ens freguem els ulls.

Gràcies a aquell que sempre beu sangria.

Gràcies a aquell que va vindre del Barça per dur-nos goig i gloria.

Gràcies a aquell que fa un metre i mig (Una miqueta més)

Gràcies a aquell que el seu futbol és celestial...

....I que malauradament se'ns han endut lluny.

BONA SORT AMIC!!!

Tommy Smith hospitalitzat

La llegenda red dels anys 60 i 70 Tommy Smith, va patir ahir un atac de cor, motiu per el qual, fou ingressat en un hospital de la capital del Mersey, sense que per ara corri perill la seva vida.

Tommy Smith de 62 anys d'edat i nascut a Liverpool, va arribar al club d'Anfield l'any 60 de la mà de Bill Shankly, que el va fer debutar dos anys després. La seva trajectòria com a jugador red, es prollongà fins l'any 1978, defensant la samarreta amb el liverbird al pit en 637 ocasions i marcant 48 gols.

Smith, protagonista absolut d'el renaixement del club als anys 60, en companyia de noms com Shankly, Callaghan o Hughes, va aconseguir un impressionant palmarès que inclou entre d'altres, una Copa d'Europa, 4 Lligues i 2 FA Cups, a més de ser anomenat Membre de l'Imperi Britànic (MBE) a l'any 1978.

La enorme fortalesa física d'Smith, que li va valdre rebre el sobrenom de "The Anfield Iron" (l'acer d'Anfield), serà ben segurament suficient per tal de superar aquest mal tràngol.

Bill Shankly va dir d'ell: "Ell mai va ser un noi, va nèixer fet un home"

Desitjem una ràpida recuperació per a la llegenda red.

GOD-bye

La temporada s'acaba. El proper diumenge The Albert i The Park presentaràn un aspecte desèrtic. Ben poques pintes s'ompliran de cervesa per pal·liar la set dels supporters. A les rodalies d'Anfield, cap venedor de bufandes i banderes cantarà en veu alta els preus dels seus articles als aficionats. Cap tros de fish ni cap chip seran posades a fregir a les paelles ni cap estomac reclamarà afamat una ració d'aquest poc saludable àpat. Demà és l'últim partit a Anfield de la temporada.

Quan s'arriba a aquest partit amb tot decidit, l'ambient no és el mateix. La melancolia s'apropia dels supporters que saben que deixen la seva localitat fins al proper mes d'agost. Demà diumenge, la melancolia serà doble. GOD trepitjara per darrera vegada la verda gespa d'Anfield.

45.000 supporters es posaran en peu en la tarde de demà diumenge en el moment que una tableta electrònica marqui que el jugador a substituir, és aquell que llueix a l'esquena el dorsal número 9. Atronadors i sincers aplaudiments i càntics de lloança acompanyaran l'amarg trajecte de GOD camí dels vestidors d'Anfield per últim cop.Dilluns al matí, una samarreta vermella amb el 9 a l'esquena i el nom de Fowler ja no penjarà del penja-robes del modest i històric vestidor d'Anfield.

ROBBIE FOWLER LEGEND.

BILL SHANKLY. He made the people happy (III)

Bill Shankly no ha estat ni de bon tros l'entrenador més guardonat de la història del Liverpool FC. Però indubtablement, si que va ser l'autentic responsable de fer variar una dinàmica que fins a la seva arribada es trobava en plena decadència, (malgrat haver conquistat 5 títols de lliga fins a les hores), a convertir-se en un autèntic referent futbolístic arreu del món.

Però Shankly, no tant sols va assolir un gran èxit professional. El principal èxit va ser impregnar a tot un club de futbol i a tota una afició la seva gran vitalitat i determinació. Pràcticament 33 anys després d'abandonar voluntàriament el club i 26 anys després de la seva mort, la gran personalitat de Shankly reviu partit darrera partit en totes les cantonades d'Anfield i en tots els cors i ànimes dels supporters.

Quan Bill Shankly arriba a Anfield, es troba un panorama desolador. Unes instal.lacions paupèrrimes i en un estat ruïnós i un grup de jugadors que si fa no fa, estaven en les mateixes condicions tractant de sobreviure en la Second Division. Per no parlar també d'una desencantada afició que feia 12 anys que no vivia la glòria d'un títol i si la pena de continues derrotes. Però Shankly de seguida es va adonar que el principal actiu d'aquell intent de club de futbol, radicava en el seu conjunt de tècnics interins. Les figures de Bob Paysley i Joe Fagan, van ser el seu principal recolzament desde bon principi.

L’EQUIP DELS 60.

Molt pacientment i mica en mica, Shankly i el seu equip de tècnics van començar a gestar el que seria un equip de futbol que faria història no tant sols per la consecució de títols, sinó també, per els seus innovadors mètodes de joc i de treball.

Shankly de bon inici va posar en pràctica en els entrenaments els clàssics partidets 5 contra 5 en el que tantes vegades va participar a la seva vila natal de Glenbuck, i el seu mètode del "Pass and Move" (passa-la i mou-te), el resultat va ser un futbol espectacular, vistós i ofensiu com mai s'havia vist abans a les illes. Anfield de seguida va recuperar entrades de 40.000 persones per partit i el segon any d'estada de Shankly com a responsable de la banqueta del Liverpool, l'equip aconseguia l'enyorat ascens a First Division.

Homes com Ron Yeats i Ian St. John, jugadors que Shankly va desitjar fitxar en la seva etapa al Huddersfield i que va recomanar personalment el fitxatge pels reds, units a l'olfacte golejador de Roger Hunt, que va aconseguir la galàctica xifra de 41 gols aquella temporada, van ser els protagonistes de la primera gesta de Shankly a l'entitat d'Anfield.

El primer esglaó s'havia pujat. La permanència en First División la temporada següent era el gran objectiu. Per aconseguir-lo el Liverpool es va reforçar amb el porter Tommy Lawrence i el central Tommy Smith, jugador aquest que es convertiria en l'autèntic Tòtem de l'equip i referent generacional. L'objectiu es va complir amb escreix. El Liverpool acabà aquella temporada en una còmoda 8ª posició. Tant sols i va haver un petit problema. L'Everton, el rival i veí de la ciutat conquerí el títol de lliga aquella temporada.

Amb Shankly de tècnic al Liverpool renaixia una rivalitat amb el club veí que ja de per si havia estat de sempre duríssima. Aquesta rivalitat, ha donat frases sortides de la boca de Bill Shankly, que han passat a la història del futbol universal.

"Si l'Everton entrenes en el jardí de casa meva, correria les cortines per no veure-l's"

"La ciutat de Liverpool compta amb dos grans equips, El Liverpool i el Liverpool reserves"

“Quan no tinc res a fer em dedico a mirar a la part baixa de la taula a veure on és l’Everton”

Llenguatge clar i directe. Llenguatge de carrer. El missatge va calar molt ràpid entre l'aficionat del Liverpool. Ràpidament Shankly es convertía en l'autèntic Capità de la Red Army. L'home per el qual una multitud es desvivia. I tot això ho va guanyar Shankly amb la seva sinceritat i honestedat. Res de grans "perfomances" mediàtiques. No. Shankly era un Kopite més. Shankly era un dels nostres.

La temporada següent, seria la de la confirmació. Shankly havia format un gran nucli de jugadors amb els Yeats, St.John, Hunt, etc. que havien arribat dos anys abans per fer pujar de categoria el Liverpool. Dos anys després en la temporada 1963/64, el Liverpool aconseguia brillantment el seu 6è títol de lliga.

El Liverpool aconseguía treure el trofeu de les mans al seu màxim rival que el va conquerir l'any anterior. I no tant sols el trofeu. El Liverpool aconseguia arravatar la supremacia popular a l'Everton. La rivalitat entre els reds i els blues arribava a les hores, a les seves màximes cotes. Rivalitat que traspasava fronteres i de la que tot el món futbolístic començava a tindre coneixement. Aquell any 64, quatre nois de Liverpool conqueríen el món amb les seves cançons. Liverpool havia posat el seu nom en el mapa-mundi.

Shankly, home obsessionat com pocs en el seu treball, no deixava escapar ni un sol detall. Uns vestidors de l'equip local de molta humilitat, deixant el vestidor més gran per a l’equip visitant. Vestidor visitant que disposava dels penja-robes a una alçada considerable per intimidar ja des d'els vestidors al rival que pensaven que els jugadors locals eren autentics gegants. Una sortida del túnel de vestidors cap al camp on es podia llegir en un cartell "This is Anfield" com a anunci del que esperava al baixar aquelles escales. Per al jugador visitant sortir d'aquell túnel de vestidors llegint aquell missatge, amb tota una multitud de persones cantant i animant al Liverpool, era intimidador. Tot això avui dia, encara perdura. Tot va ser idea de Shankly.

La temporada següent, el Liverpool cedia el títol de lliga al Manchester Utd. pero novament assaboria la mel del triomf. La temporada 1964/65 els homes de Shankly conquerien el primer títol de FA Cup per al Liverpool en final disputada a Wembley davant del Leeds United per 2-1.

Els reds, com a campions de lliga, participaven per primera vegada en una de les competicions de les quals, es convertiria en autentic clàssic. La Copa d’Europa. Aquella edició, els homes de Shankly arribaven a semifinals caient derrotats per el Milan A.C. en una polèmica eliminatòria.

D’aquella edició de la Copa d’Europa, quedaria per a la historia el naixement de la actual indumentària del Liverpool. Novament i com no podia ser d’una altre manera, Shankly va ser el responsable. El Liverpool fins a les hores vestia amb samarreta vermella i pantalons i mitges blanques. Un dia abans d’un partit de Copa d’Europa davant del campió belga Anderlecht, Shankly va entrar als vestidors amb uns pantalons vermells i mitges vermelles. Shankly va ordenar a Ron Yeats que es poses aquelles mitges i aquells pantalons acompanyant a la samarreta habitual. Shankly va embogir. Segons ell, Yeats semblava un gegant i el color vermell donava una imatge de poder que faria tremolar als rivals. Així naixia un nou icona del club d’Anfield, la seva indumentària.

En tant sols 3 anys, Shankly i el Liverpool havien aconseguit 1 títol de lliga, 1 FA Cup i arribar a unes semifinals de Copa d'Europa donant una excel·lent imatge en el continent.
La temporada següent continuarien els èxits. Novament es conqueria el títol de lliga i per primera vegada el club arribava a una final europea. Seria al Hampdem Park de Glasgow. El Liverpool lamentablement perdia la final de l’antiga Recopa d'Europa davant del Borussia Dortmund alemany.

Aquell cicle gloriós, però, arribava a la seva fi. Shankly probablement portat per la seva complerta confiança cap al seus homes, no va renovar l'equip com hages degut i l'equip envellia any darrera any. L’equip dels 60 havia arribat a la seva fi. El punt d'inflexió que va determinar el final d'aquell equip va ser la eliminació en 1/4 de final de la FA Cup de la temporada 1969/70 davant d'un modestísim Watford. L'equip de Vicarage Road, va superar de totes totes a l'equip de Shankly guanyant-lo per 1-0. Era el final de l'equip dels 60

L’EQUIP DELS 70.

Pràcticament no va haver-hi transició, no va haver un pas esglaonat entre un equip i un altre. Tant sols l'arribada d'un fitxatge que passaria a l'historia del conjunt red. Es tractava d'Emilyn Hughes. Aquest juntament amb Ian Callaghan, Chris Lawleer i Tommy Smith que capitanejava al grup, van ser els únics que van continuar en l'equip. Amb ells un jove Phil Thompson, que donava les seves primeres passes dins del professionalisme i els fitxatges de dos joves prometedors, Ray Clemence a la porteria i l’extrem irlandes Steve Heighway. Aquest equip arribava a la final de la FA Cup de la temporada 1970/71, perdent amb l'Arsenal a Wembley per 2-1.

A inicis de la temporada 1971/72, arribava un altre fitxatge per a la historia del Liverpool i que es convertiria en ídol del Kop. Kevin Keegan debutava amb el Liverpool davant del Nottingham Forest marcant el seu primer gol quan tant sols feia 8 minuts que era al camp. Keegan era el davanter habilidós que es compenetrava perfectament amb el seu company de línia que era radicalment diferent a ell. John Benjamin Toshack. Aquesta davantera va tindre un rendiment espectacular i es convertí en el tàndem més perillós d'Europa. Aquella temporada, el Liverpool va perdre la lliga en la darrera jornada en favor del Derby County. Els reds necessitaven la victòria a Highbury davant de l'Arsenal i el partit va acabar amb 0-0.

La següent temporada va ser exitosa. L'equip guanyava la tercera lliga de l'era Shankly i el primer trofeu continental arribava a Anfield. La Copa de la UEFA es guanyava en final disputada a doble partit al Borussia Moenchengladbach alemany per un resultat global de 3-2. Era l'inici d'una llarga llista d'èxits europeus. El joc que desplegava aquell equip meravellava a tota Europa amb un toc precís de pilota i una velocitat de moviments espectacular.

No seria el darrer èxit del grup de Shankly. La temporada 1973/74, es guanyava per segona vegada a l'historia del club la FA Cup davant del Newcastle United per un contundent 3-0 a Wembley.

En 14 temporades i mitja, Bill Shankly havia conquerit 3 títols de lliga, 2 FA Cup, 1 Copa de la UEFA, 3 Charity Shields, 1 Sots-campionat de lliga, 1 Sots-campionat de FA Cup, 1 Sots-campionat de la Recopa d'Europa i un ascens a First Division. Un rècord de 609 partits jugats per 319 victories, 152 empats per 138 derrotes.

Era el moment de la retirada.

LA RETIRADA I LA MORT DE SHANKLY.

Una tarde de Juliol de 1974, Shankly anunciava que deixava les banquetes per dedicar més temps a la seva família. Segons el propi Shankly va ser una de les decisions més dures de la seva vida. Shankly però, deixava el Liverpool en molt bones mans. Les mans del seu col.laborador principal en tots aquells anys de treball, les mans de Bob Paysley. Els èxits van continuar.

El 29 de setembre de 1981 moria a Liverpool a l'edat de 68 anys Bill Shankly, víctima d'un atac de cor. La noticia va caure com una gerra d'aigua freda a tota la ciutat i per extensió a tots els aficionats del futbol. Anfield va retre un sentit homenatge cap a l'home que guià els designis de la nau red durant 14 anys, estenent una grandiosa pancarta al Kop durant el primer partit que es jugava a Anfield després de la seva mort, on es podia llegir "Shankly lives Forever" Shankly viu per sempre.

Aquell any 1981 va ser fatídic per a tots els ciutadans de Liverpool. La matinada del 8 de desembre de 1981 moria assassinat a Nova York, John Lennon. Liverpool es quedava en poc menys de 3 mesos sense dues de les seves personalitats més rellevants al llarg de la seva historia.

L'esperit de Shankly perdura encara a dia d'avui en cada centímetre de l'estadi d'Anfield. La seva personalitat és inesborrable del record dels supporters existeixi o no en un futur Anfield. Una estàtua de bronze recorda la figura de Shankly tot just davant del Kop. En ella tant sols hi figura una inscripció.

BILL SHANKLY
HE MADE THE PEOPLE HAPPY.

BILL SHANKLY. He made the people happy (II)

En el segon capítol dedicat a la vida i obra de Bill Shankly, repassarem els seus inicis com a entrenador després de retirar-se d'una carrera com a jugador interrompuda per la 2ª Guerra Mundial, fins a la seva arribada al Liverpool FC el desembre de 1959. Durant aquest període, observarem com la vitalitat i la determinació de Shankly, va fer revifar a clubs que deambulaven per les divisions més modestes del futbol anglès i com va descobrir a joves talents que en futur es convertiríen en autentics mites.

Bill Shankly era del pensament que encara podia oferir moltes coses al futbol que per motius extra-esportius no havia pogut oferir com a jugador. Aquest raonament va fer que ràpidament Shankly es convertís en entrenador de futbol. La primera oportunitat en aquesta nova aventura se la va brindar un dels clubs on Shanks va militar com a jugador.El Carlisle United.

CARLISLE UNITED (Març 1949 – Juny 1951)

El club que va veure jugar a shankly durant una temporada a inicis dels anys 30 i on el seu oncle formava part de la directiva, va ser la primera experiència com a tècnic de Bill Shankly. El Carlisle Utd. en aquells moments estava immers en la 3rd Division i la seva situació geogràfica en el nord d'Anglaterra feia que molts jugadors es pensessin dues vegades a l'hora de fitxar per el club. Però el que semblava un greu inconvenient, Shankly ho va transformar en una gran aventatge. El tècnic no parava de motivar als seus jugadors mentalitzant-los de que per a la resta dels equips fer un llarg desplaçament a les terres del nord per carreteres en mal estat significava que arribaven al partit ja cansats del viatge i aixó era una gran avantatge per el conjunt local. Shankly amb aquesta mentalització va aconseguir que el camp del Carlisle es convertís en un autentic fortí.

Els mètodes de treball i de mentalització de Shankly aviat van impressionar als aficionats. Aquests aficionats també hi jugaven un paper molt important. Bill Shankly va fer entendre als aficionats que el futbol era una bona oportunitat per reclamar ajudes per a la regió i fer sentir les seves necessitats a la resta del país. Aviat les graderies de l'estadi es van omplir.

En la seva primera temporada complerta amb el Carlisle, el club va aconseguir una còmoda 9a plaça. Va ser la temporada 1950/51 quan el Carlisle Utd. va fregar l'ascens després d'aconseguir la 3a posició en el campionat de lliga. Però va ser a la FA Cup on el Carlisle va donar la gran sorpresa al forçar un partit de desempat amb l'Arsenal després d'un impressionant 0-0 a Highbury. Desavinences amb la directiva van fer que Shankly abandonés el Carlisle per fitxar per el Grimsby.

GRIMSBY TOWN (Juny 1951 – Desembre 1953)

El Grimsby Town va tindre una fallida molt important en un període molt curt de temps que el va fer caure de la 1a Divisió a la 3a en tant sols tres temporades. Shankly es va trobar un club amb un vestidor amb la moral per el terra i un club amb uns aficionats que donaven l’esquena al seu equip. Els directius del Grimsby van encertar al fitxar a Shankly per fer canviar aquesta situació.

Ràpidament Shankly va posar els seus pioners mètodes de treball en pràctica i després d'uns inicis irregulars, l'equip va aconseguir 36 punts sobre 40 possibles en les darreres 20 jornades, cosa que va fer que, el Grimsby fregués l'ascens a 2a divisió.

La següent temporada era esperada amb molt optimisme per jugadors i aficionats que van començar a omplir l'estadi amb grans entrades per a una 3ª divisió. Però aquest optimisme ràpidament es va esvair. Un planter massa veterà i la negativa de la directiva a rejovenir-lo amb nous fitxatges va fer que Shankly abandonés el Grimsby Town a meitat de la temporada 1952/53.

WORKINGTON (Gener 1954 – Desembre 1955)

Bill Shankly va donar un pas enrere en la seva trajectòria com a entrenador quan va deixar un equip històric i amb gran recolzament popular com el Grimsby Town, per el Workington. Però Shankly va afrontar la seva nova aventura amb el gran entusiasme que sempre el va caracteritzar en vida.

El principal problema que Shankly es va trobar a la seva arribada al Workington, va ser que, l'equip de rugby de la ciutat, compartia el terreny de joc amb l'equip de futbol. El terreny de joc era propietat del club de futbol, però l'arrendament al conjunt de rugby, reportava uns importants ingressos per al club de l'esfèrica.

El Workington venia d’estar a punt de perdre la categoria en les dues darreres temporades. Shankly agafa l'equip a meitat de temporada i a la finalització d'aquesta el Workington acaba 6 punts per sobre de les posicions de descens en una meritòria 8ª posició.

La temporada següent es va caracteritzar per la falta d'enteniment entre Shankly i la directiva. Al desembre de 1955 al rebre una oferta del seu antic company en el Preston North End, Andy Beattie, per entrenar els reserves del Huddersfield Town, no s'ho va pensar i va deixar el Workington.

HUDDERSFIELD TOWN (Desembre 1955 – Novembre 1959)

Shankly va entrar en el Huddersfield Town per fer-se càrrec de l'equip reserva, mentre el seu antic company Andy Beattie era el màxim responsable del primer equip. Curiosament, la trajectòria de l'equip de reserves era inversament proporcional a la del primer equip. Mentre Shankly triomfava amb les seves joves promeses, el primer equip s'enfonsava cada cop més en el fons de la classificació fins perdre la categòria i baixar a 2a divisió.

Aquesta situació va portar a la directiva a fer fora a Beattie i a ascendir al primer equip a Shankly. El novembre de 1956, el tècnic escocès va agafar el comandament del Huddersfield i no s'ho va pensar dos cops a l'hora de donar protagonisme a moltes de les joves promeses que entrenava a l'equip de reserves. Una data ha quedat per a la història del futbol britànic fou el 24 de desembre de 1956. Bill Shankly feia debutar en la 2a divisió a un nen de 16 anys anomenat Denis Law, que en el futur es convertiria en un dels mites més grans del futbol de les illes.

La constant venta per part de la directiva de tots els joves talents que destacaven i la falta de jugadors de qualitat per reemplaçar-los, va fer que Bill Shankly comencés a perdre la paciència.

El mes de novembre de 1959, T. Williams, President del Liverpool FC, es posava en contacte amb Bill Shankly. El primer de desembre, Shankly signava el seu contracte que el vinculava amb l'entitat d'Anfield.

La llegenda tant sols havia fet que començar.

BILL SHANKLY, He made the people happy.

Amb Bill Shankly iniciem una sèrie de posts dedicats a les grans llegendes red. Com no podia ser d'una altre manera, l'honor d'inaugurar aquesta sèrie recau en l'home que va canviar el signe de la història per al club d'Anfield. En tres capítols analitzarem la immortal figura del tècnic escocès, la seva trajectòria com a jugador, la seva trajectòria com a manager i el seu inesborrable pas per el Liverpool FC, on va deixar un autentica empremta no tant sols per al club, sinó que també, per a la historia del futbol universal.

UNS ORIGENS MODESTOS.

Bill Shankly va néixer un 2 de setembre de 1913 a Glenbuck, localitat escocesa de la regió de Ayrshire, en el sí d'una família obrera. Shankly va ser el vuitè fill d'un total de deu germans 5 barons i 5 noies. Les condicions de vida a aquesta regió escocesa eren realment dures i la gran majoria de les famílies vivien del treball en les mines. Ben aviat el jove Bill va dedicar-se juntament amb el seu pare i la resta dels seus germans barons al dur treball de la mineria. Aquestes dures condicions van anar modelant el caràcter i la filosofia de Shankly, que sempre es va mostrar com una persona propera a la gent més modesta i molt simpatitzant de les idees socialistes.

John Shankly, pare de Bill i cap de família, va inculcar als seus fills la passió per l'esport. Mr. Shankly era un reconegut atleta de curses de mitja distància. Els seus fills, però, no van demostrar gran passió per l'atletisme i es van decantar per la pràctica del futbol. De fet, tots cinc germans van arribar a ser jugadors professionals tant a Anglaterra o be a Escòcia. Bob Shankly, va arribar a fer campió del Campionat escocès al Dundee en l'any 1962, actuant com a manager.

A Glenbuck, existí una autèntica passió per l'esport i en particular per el futbol. Fins a 50 jugadors natius de Glenbuck van arribar a professionals en menys de 50 anys per a un poblet que no arribava als 1.000 habitants. I és que per als habitants d'aquesta localitat en els inicis del segle XX, el futbol era la via d'escap per a tota una setmana de dur treball a la mina. Durant els messos d’estiu, era habitual veure nombrosos grups de joves practican futbol al carrer en uns partidets de 5 contra 5, modalitat que anys després Bill Shankly traslladaría amb èxit als entrenaments del Liverpool FC amb el clàssic mètode del “Pass and Move”

GLENBUCK CHERRYPICKERS I CRONBERRY EGLINTON, ELS SEUS PRIMERS CLUBS.

Inicialment el club era conegut com Glenbuck Athletic, i era un club amb força renom durant aquells anys de la primera meitat del segle XX. Els seus jugadors es caracteritzaven, per que van ser els precursors de realitzar un joc col.lectiu en una època on hi primaven les individualitats.

El Cronberry Eglinton era un altre dels grans clubs de la regió. Segons diu la llegenda, doncs no existeix cap dada que ho reculli, el Cronberry va estar un total de 10 anys (del 1904 al 1914), sense perdre un sol partit al seu camp. Bill va ingressar en el club l'any 1931 on va destacar per sobre de tots els seus companys. Els caça-talents de l'època, ben ràpid es van fixar amb el jove Bill i el van repescar per a jugar en clubs de major importància.

Lamentablement per el Glenbuck i el Cronberry, i per molts altres clubs de l'època, la recessió dels anys 30 i la posterior 2ª Guerra Mundial, van fer que un gran número d'aquests històrics clubs pioners del futbol mundial, desapareguessin.

CARLISLE UNITED (1932-33)

El Carlisle Utd. va ser la primera gran oportunitat per al jove Bill de convertir-se en jugador professional. Shankly va arribar al club, de la mà del seu oncle que formava part de la directiva. Shankly va desestimar una oferta més interessant del Preston North End, club que era a les hores un autèntic clàssic de les illes. El Preston North End, va ser el campió de les 2 primeres edicions de la lliga anglesa. Bill va preferir iniciar la seva carrera en un club més modest i d'una divisió inferior per assentar-se en el difícil mon del professionalisme.

PRESTON NORTH END (1933-1949)

La gran temporada amb el Carlisle Utd, no va passar desapercebuda per els tècnics del Preston North End i ràpidament van adquirir els serveis de Bill Shankly. El seu fitxatge va costar 500 Lliures i Bill se'n dugué 10 per la signatura.

Bill va començar jugant a l'equip de reserves, però ben aviat es va convertir en un dels jugadors predilectes de l'afició per la seva actitud encoratjadora i el seu compromís. D'aquesta manera, Bill Shankly va ajudar al Preston a aconseguir l'ascens a primera divisió anglesa aquella mateixa temporada.

Però el primer gran èxit per a Shankly i el Preston North End, no arribaria fins a 3 anys després quan van aconseguir la classificació per a disputar la final de FA Cup de la temporada 36/37 a Wembley davant del Sunderland. Lamentablement per als interessos del Preston i Shankly, el Sunderland va guanyar aquella final al imposar-se per un clar 3-1.

L'any següent va ser de gran record per Bill Shankly. Va ser la temporada on va aconseguir el seu primer gol com a professional. Curiositats del destí. El primer gol el va marcar contra el Liverpool i per més gran inri, va ser a Anfield!!. Aquella mateixa temporada el Preston North End aconseguia resarcir-se de la derrota de l'any anterior en la final de FA Cup, guanyant aquesta vegada al Huddersfield en la final a Wembley per 1-0.

LA 2ª GUERRA MUNDIAL

L'any 1939, Shankly compta amb 26 anys i una prometedora carrera futbolística per endavant en un dels clubs més poderosos d'aquells temps. Però l'esclat de la 2ª Guerra Mundial, va truncar totes aquestes esperances. Durant els 7 anys que va durar el conflicte, tota competició futbolística es va aturar. Les competicions es van reprendre a la finalització de la Guerra que va acabar amb la victoria dels aliats. L'any 1946 es reprenen les competicions. Shankly compta amb 33 anys i és considerat un veterà davant les noves generacions de futbolistes. Shankly ho veu clar i comença a dedicar-se a ajudar en els entrenaments dels juvenils del Preston. D'aquesta manera posava fi a la seva carrera com a jugador. Els seus millors dies estaven per arribar.

7 VEGADES INTERNACIONAL PER ESCÒCIA.

Shankly era un dels jugadors escocesos de més renom de l'època i els seus èxits amb el Preston North End, no van passar desapercebuts per al seleccionador escocès. Fins a 7 vegades Bill Shankly es va enfundar la samarreta blau marí per defensar Escòcia.

El seu debut va ser el mes d'Abril de 1938 a l'estadi de Wembley i davant del principal i històric rival dels escocesos, Anglaterra. Escòcia va guanyar en aquesta ocasió per un solitari gol al mític Wembley.

Al seu debut el van seguir 4 internacionalitats més abans de l'inici de la 2ª Guerra Mundial. Shankly va participar en els compromisos internacionals davant d'Irlanda, Gal.les, Hongria i novament Anglaterra.

Durant la Guerra, Bill Shankly va participar en un partit amistós davant dels anglesos. El partit es va disputar al Hampden Park de Glasgow davant de 78.000 espectadors. Una autèntica multitud per a l'època. Escòcia va caure derrotada per 3-1.

Al maig de 1942, Shankly disputava el que seria el seu darrer partit com a internacional escocès. Novament Anglaterra es creuava en el camí. Escòcia va guanyar per 4-5 i Shankly col.laborava a l'espectacular guarisme del marcador amb un gol antològic des de 40 metres.

En el proper capítol, tractarem els primers passos de Bill Shankly com a entrenador i la seva arribada a Anfield. Santuari on es va forjar la llegenda.