Ticket to ride.

Amb menys dificultats que els jugadors i cos tècnic del Liverpool, una vegada més els BARCELONA REDS emprenem viatje i aventura per donar suport a l'equip. Aquesta vegada, igual que l'any passat, toca visitar el Vicente Calderón per enfrontar-nos a l'Atlético de Madrid. Un duel com sempre marcat pel retorn de Fernando Torres a casa seva i que tal i com va succeïr l'any passat (en duel de Champions League) no es podrà produïr donada la baixa per lessió del golejador Red de Fuenlabrada.

Aquest migdia partía l'expedició red de Liverpool en tren fins a París on faràn nit per demà traslladar-se amb ferrocarril cap a Bordeaux on s'espera agafar un avió que pugui esquivar el núvol de cendra que cobreix gran part d'Europa i presentar-se a l'aeroport de Barajas. Tota una odissea.

Amb l'esperança que el trànsit aeri estigui plenament restablert de les inclemències produïdes per l'erupció del volcà islandès de nom irreproduïble, ens presentarem a Madrid per passar una jornada de festa amb els nostres germans de Madrid Reds i la resta de supporters que es puguin traslladar des de les illes. De tot plegat, us tindrem degudament informats durant el proper cap de setmana.

Un dia en el Derby de derbies.

Liverpool vivia la passada setmana el seu derbi. Reds contra Blues. Liverpool contra Everton. El derbi més gran que es pot viure a Anglaterra. No ho diem nosaltres, que també ho afirmem. Era el comentari que es podia llegir al book que Easyjet proporciona a tots els seus passatgers, amb una breu referència a totes les ciutats que tenen com a destí algún dels avions de la companyia britànica de low-cost. Entre tots dos clubs, sumen un total de 27 títols de lliga, 12 FA Cups i més d'una decena de títols europeus. Es sense dubte, la ciutat anglesa que ostenta més honours entre els seus clubs residents.

La ciutat dels Beatles ens rebia amb una temperatura freda però soportable. De seguida ens adonaríem de quina manera el partit de l'endemà era la constant tertúlia entre els ciutadans liverpudlians. Per arribar al nostre hotel, vam decidir prescindir de l'autobús que en línia regular, uneix l'aeroport John Lennon amb el centre de la ciutat. Decidiem agafar un taxi, per fer més ràpid el nostre chek-in al hotel de la zona de l'Albert Dock.

El taxista, ràpidament fa la pregunta de rigor, després de donar-nos la benvinguda al seu taxi i preguntar-nos destinació. D'on sou? Al escoltar la nostra resposta i el nom de Barcelona, el taxista no deixa de llençar lloances amb el seu accent scouse, cap a la nostre ciutat. Es el denominador comú, cada cop que trepitjem Liverpool. Seguidament la pregunta que tots esperàvem. Sou aquí per el partit de demà? A la nostre resposta afirmativa, el taxista circulant a una velocitat més que raonable que denotaba que el trajecte el coneixia a la perfecció, fa la pregunta del milió. Sou de l'Everton o del Liverpool? Liverpool supporters, of course! és la nostre resposta. El taxista somriu i ens diu... I'm Evertonian.

Are you Bluenose? Ja és mala sort! Anar a topar amb un supporter de l'Everton en el primer contacte amb un autòcton. Ràpidament ens posem a xerrar a sobre del partit de l'endemà. Les baixes d'un i altre equips i els pronòstics per cadascuna de les parts, ben clars. Victòria. Arteta és un dels fils conductors de la conversa. El jugador basc sembla perfectament recuperat de les seves molesties, segons el taxista evertonian. El més curiós de tot, referent al jugador basc, va ser el temps que li va portar deduïr al taxista de qui li parlavem. No reconeixia la nostre dicció del cognom Arteta. Vam haver-li de dir que es tractava del jugador espanyol de l'Everton per a que s'adonés realment de qui li parlavem. Aaaaah!!! Areda!!! amb un scouse del més tancat. Magnífic poder escoltar novament aquesta variant dialectica, que amb tant orgull defensen les gents de Liverpool.

Arribàvem a la nostra destinació i ens acomiadavem del taxista, deixant-li la tornada com a pròpina. Sense dubte, la xerrada durant el trajecte bé ho mereixia. Bona gent el taxista. Era hora de reunir-nos amb la resta de la expedició que ja havia viatjat per el dematí i fer correr les primeres pintes abans d'anar a dormir un xic.

El dia del partit es llevaba amb un sol esplendorós i lluent. La sensació des de la nostre habitació, era que fins i tot feia calor. Només feia falta sortir al carrer per desmentir aquesta percepció. A les zones on el sol no hi tocava, el fred era força important. Després d'un copiós esmorçar britànic, possiblement aquella sería el nostre darrer àpat de la jornada, ens dirigiem de bon matí cap a Anfield, perfectament uniformats amb simbologia Red.

A l'arribada al mític estadi i abans de començar a fer rondes de pintes en els pubs colindants, era necessari com fem en totes les nostres visites, fer ofrena floral i rendir homenatje als 96 supporters morts a la tragèdia d'Hillsborough. Com sempre, el silenci en els exteriors de l'estadi al gol d'Anfield Road, és sepulcral i respectuós. José Manuel, gran aficionat al Joventut de Badalona, deixava una bufanda del club badaloní com a mostra de respecte de les gents del basquetbol.

Després dels deures i obligacions, tocava anar a impregnar-se de l'ambient de derbi als pubs. El cert és que potser la hora programada per al partit (les 12:45 hora local) feia que l'ambient no fos l'esperat. Les pintes corrien una darrera l'altre entre els supporters, però ni de bon tros es vivia l'ambient que tothom esperava de càntics i animació. Tampoc hi havia gaire presència de supporters Evertonians. Ni en la ciutat, ni en els voltants d'Anfield es podia veure un gran número d'aficionats de Goodison. Alguns d'ells, ben pocs, compartíen pintes i conversa en el pub amicablement amb altres supporters reds, sense cap mena de problema.

Dintre del Harry King vam coincidir amb els nostres germans de Madrid Reds, Simon, Carol, Neil i en especial Paul al qui sense coneixe'l abans, vam demanar-li que ens treiés una fotografia i es va presentar com a supporter madrileny, davant la nostre sorpresa.

Era hora d'anar cap al camp i començar a gaudir de debó del derbi de derbis. Les nostres localitats estaven dividides entre el Centenary Stand, el Main Stand i la part inferior d'aquesta grada, el Paddock Enclossure. Per els Reds barcelonins que van optar per el lateral més antic d'Anfield, els va tocar estar ben a prop dels supporters Blues, que en un número d'uns 2000, ja feia estona que animaven als seus. Entre els Evertonians hi circulava una pancarta on es podia llegir "Arribar al vostre estadi m'ha costat una passejada de 10 minuts. A vosaltres us ha costat agafar un avió i fer-vos 10.000 Kms" En clara al·lusió a la globalitat del club Red.

Saltaven els jugadors al terreny de joc. La cercania de les nostres posicions al mateix, permetía comprabar en el rostre dels protagonistes, que més que jugadors, aquell migdia éren gladiadors i tots tenien ben present el que el partit estava a punt de deparar. El You'll Never Walk Alone començava a sonar i era rebut amb xiulets per part de l'afició Toffee que ràpidament éren aplacats per una unió de 43.000 goles que feien d'Anfield la coral més preciossa que es pugui imaginar.

Des d'el primer minut de partit, es podia sentir la tensió. A la grada i al camp. Al terreny de joc, cops de colze, cops de peu i contínues picabaralles entre els jugadors. A la grada, càntics i crist d'ànim. Desde el sector Toffee, un grup de supporters bluenose, increpava molt desafortunadament a l'afició local amb crits de "Murderers!, Murderers!". Els red supporters no responíen a una provocació de molt mal gust. I tant sols uns quants, s'eixecaven dels seus seients per dirigint-se cap a l'Anfield Stand amb el seu dit index assenyalant el cap, fer indicació del poc sentit comú de la desafortunada acció.

El partit estaba calentet i els jugadors hi contribuíen de forma evident en el terreny de joc. Pur derby. Als 25 minuts de partit arribaría la jugada més polèmica de la tarda. L'expulsió de Kirgyakos per una entrada compartida amb Felaini per la lluita d'una pilota dividida. L'escàncol era majúscul. Les escridaçades des de les grades cap a la colegiat irreprodïbles. Des de la nostra posició, es podia veure l'enuig de Rafa Benítez i Sammy Lee amb el colegiat. Rafa també rebia la seva ració de càntics ofensius per part del sector visitant, que el comparava amb un gras cambrer espanyol. The Kop responia amb tot un clàssic dels darrers anys. Tell yer ma, yer ma, To wipe away all your tears, No trophies for 15 years...Tell yer ma yer ma

La inferioritat numérica no feia mimbar el ritme dels Reds i la segona meitat s'iniciava amb els de Benítez totalment volcats sobre la porteria de Tim Howard. Cada córner guanyat per els nostres era rebut a la grada amb uns crits d'ànim espectaculars. En un d'aquests corners arribaria la jugada del gol. Ningú a la nostra zona va poder veure qui havia estat l'autor del gol. Tant sols vam veure que la piloteta estava dintre de la porteria i la bogeria es desfermava. No us expliquem més d'aquest episodi. Tenim la sort d'haver-lo enregistrat, gràcies a la bona intuició de José Manuel.

Després de les abraçades amb tot el qui teníem al voltant, arribava l'hora de preguntar per l'autoría del gol. Who scored? La resposta que trobavem entre els companys supporters era sempre la mateixa. I don't know. I que importava? ja estàvem per davant en el marcador.

Amb el xiulet final tornaríen les abraçades amb els supporters del voltant. S'havia guanyat un derby d'una intensitat i polèmica com feia anys que no es recordava. I amb un jugador menys. Els herois Reds éren acomiadats per Anfield amb una gran ovació i l'entonació del You'll Never Walk Alone, amb les bufandes a l'aire i aquesta vegada dirigides cap al sector de supporters visitants que emprenía amb el cap cot el camí de tornada de deu minuts cap a casa seva.

A nosaltres la tornada cap a casa ens costaría molt més que els deu minuts que li costava als Evertonians. Però encara teníem una nit per endavant a la ciutat dels Beatles per celebrar la victòria. A la ciutat, que aquest any s'ha tenyit de Red per les dues victories en els dos derbis. THE CITIY IS OURS!!!

Serem al derby.

El derby del Merseyside ja és aquí. Una nova edició del duel entre Reds i Blues ja és servida i BARCELONA REDS hi serà present per primer cop vivint en directe les evolucions del xoc de màxima rivalitat ciutadana.

Un total de 8 membres de la branch, viatjaràn demà cap a la capital del Mersey per començar a viure des de divendres a la nit, l'ambient d'un dels partits més esperats per tot supporter durant l'any.

Partit que arriba en un moment de magnífica ratxa esportiva per a tots dos clubs. Especialment per als Toffees que han recuperat en els darrers partits el camí de la victòria amb un Tim Cahill fent gols amb facilitat i la recuperació i tornada als terrenys de joc del jugador basc Mikel Arteta, absent durant tota la campanya.

Pel conjunt Red, Benítez no podrà comptar amb el concurs de Fernando Torres, ni Yossi Benayoun, però espera seguir mantenint el bon olfacte golejador del sempre lluitador Dirk Kuyt. Pels d'Anfield es vital seguir sumant punts per continuar lluitant per la quarta plaça, a la qual, Tottenham, Manchester City i Aston Villa, estàn oposant una ferotge lluita.

Durant la propera setmana doncs, us anirem oferint tot el material audiovisual que anem recopilant durant tot el cap de setmana, per tal de fer-vos arribar de la manera més realista possible, tot alló que envolta a un dels partits de més trascendència a nivell futbolístic mundial. No us ho perdeu!

El tackle de Gerrard.

Com es va comentar en el post anterior, tres integrants de BARCELONA REDS, van seguir les evolucions del partit Liverpool - Burnley del passat 12 de setembre, des de la primera fila de The Kop. Dels quatre gols que es van poder cantar aquella tarda, dos d'ells (tots dos obra de Yossi Benayoun) es van aconseguir tot just davant de la grada més popular del fútbol mundial.

Malauradament, no vàrem poder aconseguir imatges pròpies de cap dels gols. Però que el partit va oferir bones accions i entre elles us oferim un sensacional tackle d'Steven Gerrard sobre la línea de fons, en lluita amb un contrari per evitar que la pilota sortís.

La força amb la que arriba el 8 del Liverpool a la posició ocupada per els supporters barcelonins, poc després que The Kop cantés la nova cançó dedicada a Steven Gerrard (Robin Hood de Disney), queda ben palesa en les imatges. Edu no va poder evitar animar al d'Huyton amb un castís "Bien Gerrard!!"

L'entrada a The Kop.

Us oferim avui un video grabat des de els budells del vell Anfield. Es tracta de la visió que van tindre el "Xuri", el "Lupo" i Edu de la seva entrada a la mítica grada de The Kop per situar-se a la primera fila, tenint al davant seu, tant sols la verda gespa i els vint-i-dos jugadors.

Unes imatges que donen una lleugera idea, de com es veuen els partits a Anfield des d'una posició realment privilegiada, reservada per a la quitxalla red. Vella tradició liverpudlian que es va perdre en el moment en que la grada va canviar de grada de peu a ser grada de seient, però que els BARCELONA REDS van voler seguir complint, cedint aquests seients als integrans més joves de la expedició que fa tot just un mes enrera, vivien en directe el Liverpool - Burnley. Tot i que les criatures ja són prou crescudetes.

Així es viu el YNWA a The Kop.

El passat cap de setmana, una nodrida representació de les branches de Barcelona i Madrid van ser presents a Anfield per recolçar a l'equip d'Anfield en la victòria per 4 gols a 0 sobre el Burnley. Vuit dels quinze supporters que viatjaven des de Barcelona, van viure el partit des de The Kop, la grada més mítica del no menys mític estadi d'Anfield. Les emocions i l'ambient que es viuen en The Kop, són indescritibles, sobre tot quan s'ha d'entonar les notes i lletres del You'll Never Walk Alone.

Per a que us feu una idea de les sensacions que es viuen, aqui us adjuntem el vídeo d'un dels rituals més clàssics del futbol mundial. El You'll Never Walk Alone, des de The Kop. Que ho disfruteu.

Preguem disculpeu la nostre poca capacitat interpretativa per al bello canto.

El miracle de North John St.

El passat cap de setmana, les branches oficials del Liverpool FC de Barcelona i Madrid i gran part de la comunitat virtual red (bloggers de Liverpool - Madrid i The Kid Torres), es reuníen per primer cop al Merseyside per seguir un partit del Liverpool FC en directe a Anfield. La importància de l'esdeveniment i el tractar-se del primer cop que tots plegats es trobaven a Liverpool, feia que la celebració tingués un fi de festa sonat.

Tothom d'una manera o altre es va posar a treballar per tal de contactar primordialment amb els jugadors i membres de l'staff tècnic espanyols. Els magnífics contactes i ja podríem dir que gaire bé amistats que uneixen a alguns dels membres de branches i blogs, van fer possible que personalitats com Rafa Benítez, la seva elegant dona Montse, Pepe Reina, Paco de Miguel, Félix Fernández Ledesma, Eduardo Parra o Iván Parra, es personessin al Restaurant La Viña de Liverpool, on es celebraría el sopar de germanor entre tots el membres de l'expedició red.

El comportament de tots els convidats va ser meravellós. Rafa Benítez va acudir al restaurant directament des d'Anfield i va departir durant prop de quaranta minuts amb tots nosaltres, donant-nos entre altres la primicia (2 díes abans de fer-se pública i oficial) del nou sponsor per a la propera temporada. Fet que parla ben a les clares de la confiança i l'entorn tant agradable on es trobava. Paco de Miguel no va parar d'estrenyer mans i xerrar animadament amb tot aquell que se li apropava, fent-ho sempre amb un somriure a la cara. Paco és tot simpatía.

Capítol a part mereix l'assistència de Pepe Reina. El número 25 del Liverpool, no va tindre cap mena de problema per compartir taula amb nosaltres i sopar en la nostre companyia. Pepe va saludar un a un a tots els asistents i tal i com va ser el seu desig, va voler fer-se una fotogràfia amb tots els convidats. El porter al finalitzar el sopar, no poder estar-se de protagonitzar amb la complicitat de tots nosaltres, el seu clàssic "Camareroooooo!!!", que va eixecar les rialles de tothom. El següent vídeo recull alguns de tots aquests fets.

Vídeo gentilessa de The Kid Torres

No podem finalitzar aquest post, sense donar les gràcies a tots aquells que van col·laborar molt activament per a que aquest "miracle" tal i com van comentar alguns, es fes realitat. A Juan, a la familía Reina, a MADrid Reds, a Red de The Kid Torres i a Falín, MOLTES GRÀCIES.

El millor Liverpool del que portem de temporada.

LIVERPOOL FC 4-0 Burnley FC

Un Liverpool molt inspirat va regalar als seus supporters una còmode victòria sobre un diluit Burnley que en cap moment va donar gaire batalla en la seva primera visita a Anfield des de fa més de 30 anys. Yossi Benayoun amb un hat-trick va ser el gran protagonista del partit, conjuntament amb un enorme Steven Gerrard que va regalar a la parroquia red una exhibició del millor que té en les seves botes, conduint a l'equip a una victòria sobradament merescuda, que donarà la tranquilitat necessaria per afrontar l'imminent inici de la Champions League.

Amb l'absència de Javier Mascherano en l'onze inicial, Rafa Benítez retrassava la posició d'Steven Gerrard, otorgant-li les funcions d'organitzador del joc Red, secundat i protegit per un treballador i encertat Lucas Leiva, que va tallar qualsevol intent dels Clarets d'organitzar amb criteri qualsevol jugada. Albert Riera i Martin Skrtel, eren novetat en l'onze inicial respecte a l'última alineació conformada per el tècnic madrileny.

El partit va tindre ben poca història. Tot va acabar quan en el minut 27, Yossi Benayoun després d'efectuar un espectacular retall dintre de l'àrea, xutava creuat superant a Jensen per primer cop. A partir d'aquest moment, el Burnley va perdre tota la consistència exhibida fins a les hores i va baixar els braços. Tant és així, que Benayoun amb un bon cop de cap després d'una magnífica jugada de conjunt per part del conjunt de Benítez i Gerrard amb una espectacular rosca de xut amb cama dreta, van estar a punt d'ampliar l'avantatge en el marcador. Seria però Dirk Kuyt qui atent al refús del porter després d'un nou xut de Benayoun, batria per segon cop a Jensen abans d'arribar al descans.

En la segona meitat, es va poder veure al millor Gerrard, que va donar una autèntica exhibició de futbol. El gran capità aprofitaría una passada de Fernando Torres, molt discret durant tot el partit, per endinsar-se dintre de l'àrea i davant la sortida del porter visitant, entregar el gol fet a boca de gol a Yossi Benayoun. El jugador israelià, aconseguiría el seu hat-trick en el minut 82, després de plantar-se novament tot sol davant del porter en posició correcte per batre amb facilitat a Jensen. Anfield aclamava a l'heroi de la tarde, dedicant-li el seu càntic personalitzat.

FORMACIÓ:
Reina, Johnson (Degen 62'), Carragher, Skrtel, Insua, Kuyt (Voronin 69'), Gerrard (C), Lucas Leiva, Benayoun, Riera i Torres (79')

GOLS:
1-0 Benayoun 27'
2-0 Kuyt 40'
3-0 Benayoun 63'
4-0 Beanyoun 82'

ELS BARCELONA REDS PRESENTS A ANFIELD.

Una expedició de 15 membres dels Barcelona Reds, van viure el partit en directe a Anfield, en el que ha estat fins al moment el desplaçament més multitudinari efectuat per la penya oficial catalana. Amb nosaltres vàren viatjar els nostres germans de MADrid Reds, Juan de Liverpool - Madrid i la gran majoria de bloggers del blog de The Kid Torres.

Una visita a Anfield, és sempre especial. Però si l'aventura finalitza amb la presència amb tots nosaltres de Rafael Benítez, acompanyat de la seva amable i simpàtica dona Montse, Paco de Miguel, Félix Fernández Ledesma, Iván Ortega, Eduardo Parra i un com sempre espectacular i divertit Pepe Reina, l'aventura obté Qualificatius d'inolvidable. Durant els propers dies, us donarem tota mena de detalls i documents gràfics de tot el viscut al Merseyside.

A tots els que ens van deleitar amb la seva presència i companyia, a tots aquells que van treballar per a que aquest miracle es produïs, en especial a la familia Reina (en les persones de Paco i Cristina) i al sempre enigmàtic però confident Falín, senzillament MOLTES GRÀCIES per haver fet feliços a un grup d'enamorats del Liverpool FC.

Nosaltres hi serem!!

Els Barcelona Reds es posen novament en marxa. Aquest cop l'aventura torna a dirigir-se cap a Anfield per tal de presenciar en viu el partit de la 5ª jornada de Premier League entre el Liverpool FC i el recent ascendit Burnley FC.

Aquest cop, la branch barcelonina batrà tots els records de mobilització dels seus membres per tal de seguir un partit dels reds. Fins a 15 membres posen rumb cap al Merseyside, on s'uniràn a la delegació del MADrid Reds (branch madrilenya) que també ha mobilitzat un important número de seguidors, ademés d'un important delegació dels bloggers dels blogs amics Liverpool - Madrid i The Kid Torres.

En total prop de quaranta supporters provinents de l'estat seràn presents aquest dissabte a l'estadi d'Anfield donant suport als homes de Rafa Benítez.

Com no podia ser d'altre manera, les dues branches o penyes agermanades des de fa anys, realitzaràn diversos actes de germanor, que tindràn la seva cloenda i punt final amb la celebració d'un sopar a la finalització del partit.

De tots aquests esdeveniments en tindreu deguda informació a la nostra arribada de terres angleses. Esteu atents. Hi han preparades diverses sorpreses....

Un cap de setmana ple d'emocions.

L’arribada del Liverpool FC a la ciutat, comportava per a la branch una sèrie d’obligacions ineludibles que tot Red supporter que es preui ha de dur a terme amb la millor de les voluntats. Era el primer cop que el branch rebia a l’equip constituida ja de manera oficial i per aquest motiu, calia deixar el nom dels Barca Reds (curiosa denominació utilitzada per el club) en el lloc més alt.

Molts eren els dies en el que el partit es va anunciar i ens vàrem posar en marxa per tal de fer, d’un partit històric per a la ciutat de Barcelona i per al RCD Espanyol en particular, un cap de setmana inolvidable. Trucades i més trucades. Mails i més mails i moltes hores de dedicació, van derivar finalment amb la celebració el dia anterior a la inauguració de l’estadi, d’un partit entre penyes reds i periques i a la finalització del partit la realitazió d’un sopar de germanor entre jugadors i aficionats.

Paralelament a aquests actes, calia moure’s per tal d’aconseguir les entrades necessaries per tal de seguir en directe la inauguració de l’estadi i el partit dels primers equips. D’autèntic malson cal qualificar l’aventura que vam haver de patir els supporters (no anglessos) per tal d’aconseguir una entrada per al partit.

Dissabte era el dia en el que els aficionats i les penyes més concretament, prenien tot el protagonisme del cap de setmana amb la celebració del partit amistós i sopar de germanor entre penyes. El partit disputat a la Ciutat Esportiva de Sant Adrià de Besós, va estar ple d'esportivitat i d'entrega per part de tots dos conjunts. Abans de que s'escoltès el xiulet inicial, totes dues branches es van repartir obsequis. Ja en el terreny de joc, el conjunt perico va dur-se una treballada vitòria per 2 gols a 1 sobre el combinat de branches reds format per les penyes de Barcelona, Madrid i els Flemish Reds, a part de l'inestimable participació de Paul i Guillem.

Havent passat per les dutxes, totes dues aficions es van dirigir cap a un conegut restaurant de la Barceloneta per tal de sopar i recuperar forces. Al final de l'apat, va haver-hi l'entrega institucional de plaques conmemoratives i de samarretes entre totes dues penyes. Un acte de germanor que va reforçar l'amistat entre tots dos clubs.

Diumenge va ser l'hora del partit entre plantilles professionals i el dia de la inauguració del nou estadi, fet històric ja de per si que donava encara més importància a la que ja comporta un partit del Liverpool. Esglaonadament, els llocs habituals i més cèntrics de la ciutat van començar a adquirir el color red i les cerveses i càntics van començar a beure's i sentir-se. Més de 800 supporters es van donar cita a Barcelona per un cap de setmana de sol, festa i futbol.


Molts són els agraïments que hem de fer des d’aquest article. Juan, Lover, Jorge, Mode, Alex and family, Jackie, David, Amanda, Guillem, Paul & Sharon, Chris & Dotty, The Flemish Reds, Matt & his team i en general a tota la familia liverpudlian que es va reunir durant tot el cap de setamana per gaudir d’una festa total.

I com no, agraïr especialment a tota la familia espanyolista el seu cordial tracte i la seva atenció cap a nosaltres. En especial, volem agraïr a Xavier, Alberto, Luis, Mari, i Mikel

Que es repeteixi ben aviat.

Cap de setmana de llegenda.

Assistir a la inauguració d'una nova official branch del Liverpool FC a Espanya, és ja de per si mateix un acte que omple d'orgull a qualsevol supporter que hagi viscut en les seves pròpies carns, les dificultats en la creació d'una penya oficial i comprovar d'aquesta manera, que allò que representa el Liverpool FC, s'estén i es consolida en el nostre país. Si a més de l'acte institucional en si, aquest ve acompanyat per un partit protagonitzat per velles llegendes del club i la possibilitat de compartir taula i estovalles en un posterior sopar, amb els quals antany van ser autèntiques estrelles del futbol europeu, i a dia d'avui veritables mites, la cita cobra el caràcter d'ineludible.

Així ho van entendre dos de les official branches del club de recent creació en el nostre país, Barcelona i Madrid Reds, que es van citar el passat cap de setmana en la localitat alacantina de Torrevella, per a acompanyar als Costa Blanca Reds en la posada en escena, de la nova branch del Liverpool FC. La branch va ser l'organitzadora conjuntament amb el FC Torrevella de l'esdeveniment socio-futbolístic del cap de setmana.

El partit de futbol es va disputar en l'estadi Vicente García de Torrevella, seu habitual del club organitzador i va enfrontar al Liverpool Legends FC i a un combinat d'antics jugadors del FC Torrevella. Entre els reds, destacaven noms com Jimmy Case, Jason McAteer, John Wark o Gary Gillespie. Lamentablement, per problemes meteorològics a Liverpool, la gran estrella del combinat de llegendes, Alan Kennedy, no va arribar a temps per a disputar el partit, encara que si va assistir al posterior sopar de germanor.

El partit va transcórrer entre l'habitual ambient de festa i cordialitat en els partits d'aquestes característiques. Des d'un dels fons, Barcelona i Madrid Reds, no van deixar d'entonar els càntics habituals, com si d'un partit oficial dels de Benítez es tractés, davant la sorpresa del públic local. El resultat final, va reflectir un empat a 2 i Bob Bolder, porter del Legends, va ser nomenat "Man of the Match" gràcies a les seves encertades intervencions.

Al partit li va seguir el sopar de gal·la, on els membres de les branches i jugadors van compartir taula, records i experiències entorn del club de Anfield. A la taula compartida pels membres de Barcelona i Madrid Reds desplaçats a Torrevella, li va ser assignada la companyia de Jason McAteer, lateral dret red d'inicis dels 90, que ens va delectar amb la seva presència i va accedir amb summa amabilitat a fer-se fotografies i a la signatura d'autògrafs amb tots els assistents.

A l'entreacte, les branches barcelonines i madrilenyes, van fer acte de lliurament d'un obsequi als Costa Blanca Reds com a record de la visita i del naixement de la branch, que va ser rebuda amb enormes mostres de gratitud per la branch amfitriona.

Posteriorment, Alan Kennedy i Jason McAteer van prendre la paraula per a delectar als presents amb les seves vivències com jugadors Reds. Especialment emocionant va ser escoltar a Alan Kennedy la seva versió personal del gol al Reial Madrid en la final de Copa d'Europa de l'any 1981 i el cinquè penal transformat en la final de l'any 1984 davant la Roma, que li han convertit per dret propi en mite i llegenda del Liverpool FC.

AL final de l'esdeveniment i ja de manera més informal, tots els assistents van poder xerrar animadament amb les llegendes. Destacant particularment a Alan Kennedy per la seva immensa elegància com persona, i a Michael Thomas i Bob Bolder per la seva simpatia i extroversió. Amb Michael Thomas vam acabar abraçats i saltant tots plegats cantant la cançó de Luis Garcia.

Una aventura per no oblidar mai, d'autèntica llegenda.

Cita amb les llegendes.

Aquest cap de setmana els BARCELONA REDS posen rumb cap a Torrevieja (Alacant). Aquesta vegada el viatje i l'aventura no impliquen el seguiment d'un nou partit dels de Benítez. Aquesta vegada es tracta d'un acte institucional en el que dos de les spanish branches de caracter oficial (Barcelona i Madrid) actuaràn com a convidats en la posada en marxa de la Official LFC Branch de Costa Blanca.

A part de l'acte institucional en si la nova branch alicantina, ha preparant diversos esdeveniments esportius entre els que destaca per sobre de tots, el partit de caracter amistós que disputaràn velles llegendes del Liverpool FC, contra l'equip de veterans del conjunt local del FC Torrevieja. La importància i resó de l'esdeveniment es tal, que fins i tot des de la web oficial del club es va fer esment del mateix.

Entre els noms que defensaràn novament el liverbird al pit recordant velles fites futbolístiques hi destaquen: Gary Gillespie, John Durnin, Jason McAteer, Mike Marsh, John Wark, Don Hutchison, Mark Walters, Michael Thomas, Bob Bolder, Rob Jones, Jimmy Case, Paul Walsh i Alan Kennedy, jugador aquest darrer al que particularment li guardo una gran estima que properament explicaré i que te que veure amb la fotografia que acompanya al present post.

A la finalització del partit, jugadors i supporters compartiràn taula en un sopar de germanor on de ben segur les anecdotes i experiencies viscudes d'aquestes autèntiques llegendes del club d'Anfield al llarg de la seva dilatada carrera futbolística seràn dignes de ser escoltades i com no, exposades i compartides amb tots els lectors del blog en un futur post.

On són els xavals?

Crònica d'una jornada mediatica i festiva a Madrid.

El dia anterior a la nostra partida cap a Madrid, a Barcelona la gent passejava amb màniga curta sota una temperatura agradable i fins i tot fregant la calor pròpia de l'estiu. Les previsions meteorològiques per al dia següent, anunciaven que el panorama canviaria radicalment en qüestió d'hores i que pluja i fred s'apropiarien de tota la península. Les previsions en aquest cas no van fallar. Els rètols informatius de l'AVE (mitjà de transport escollit per a l'ocasió) ja mostraven a mida que avançaven cap al nostre destí unes temperatures que ja baixaven dels 10 graus i la pluja començava a convertir-se en la inoportuna convidada a la festa madrilenya.

Al baixar a l'estació d'Atocha, el primer pas era deixar l'equipatge a la pensió i posteriorment anar a la trobada dels companys reds a la Plaza Mayor, punt de trobada de tota l'afició red desplaçada a la capital espanyola.

A mida que Francesc i jo, els dos expedicionaris barcelonins per a la ocasió ens anaven apropant al punt de trobada, ens sobtava cada cop més la poca animació red que hi havia als carrers. El temps no convidava ni molt menys, però era estrany no creuar-se a una hora com les 12 del migdia amb cap supporter.

A la nostra arribada a la Plaza Mayor, el nostre desencís va ser total. La plaça estava completament buida. La pregunta era: On són els xavals? Per sort, ben ràpidament ens varem trobar amb els primers companys de viatge, que no eren altres que Tgdor, Dulce9Locura, Luis "Jota" i Red. Era la primera vegada que coincidíem tots plegats en persona i les abraçades van ser de les que deixen senyal per tota la vida.

No va haver-hi gaire temps per a les salutacions, donat que ràpidament en veure la presencia dels primers supporters a la plaça, un equip de Telemadrid es va acostar cap a nosaltres per demanar-nos si no ens importava que ens fessin una sèrie de preguntes. Aquí començava el factor mediàtic de la jornada. No seria pas l'últim i les conseqüències de la gravació, seran comentades més endavant. Després de desplegar la nostre banner, Francesc, Luis, Tgdor i Nigel d'Spirit of Shankly que es va sumar a la festa, vàrem deixar el nostre testimoni que recull el vídeo que s'adjunta en l'article. No faré més comentaris. Jutgeu vosaltres mateixos, però si us plau, no sigueu molt cruels amb nosaltres.

Pocs minuts després, quan tot plegat encara comentàvem entre tots la jugada i els comentaris que havíem regalat a la televisió autonòmica madrilenya, apareixia pels porxos de la Plaza Mayor un equip de Liverpool FC TV, encapçalat per la seva bellísima presentadora Claire Rourke. Ràpidament i cavallerosament la vam saludar amb unes intencions ben allunyades de que ens gravés per la Tv del club. Intencions que finalment es van fer realitat i Francesc i un present, vam fer les nostres declaracions en anglès (en el meu cas macarrònic) a la guapa Claire. Després de fer-nos unes fotografies amb el rostre més maco de tota la televisió britànica i emplaçar-nos per a un altre ocasió (que serà ben aviat) Claire va acomiadar-se de nosaltres a la troballa de més supporters que en aquells moments estaven completament desapareguts.

S'apropava l'hora de fer un mos i el nostre gran amfitrió Red, ens va recomanar com no podia ser d'una altre manera tractant-se de la Plaza Mayor, menjar-nos uns "bocatas de calamares". Entre entrepans i "cañejas" vam passar uns dels millors moments del dia, tot escoltant les mil i una aventures i desventures del gran blogger de The Kid Torres. Hi havia moments en que es feia realment difícil poder empassar-se el mos de l'entrepà, degut a les rialles. Moments inoblidables. La pregunta però, continuava sent la mateixa. On són els xavals?

Malauradament, Red ens va haver d'abandonar per motius professionals i ens deixava a la nostre sort en una Plaza Mayor que presentava un aspecte ben diferent del que havíem imaginat. Totalment buida i sense senyals de festa red. Vam decidir donar un vol pels voltants i ben a prop de la plaça vam trobar el Moore's Irish Pub. Des d'aquell moment, epicentre de la festa.

I va ser a partir d'aquell moment, en que tot va començar i un s'adona del poder que té un mitjà com la televisió. Només posar el peu en el pub, els primers crits i salutacions van començar a aparèixer entre els supporters que omplien de gom a gom el local.

Hey tius! Aquí està el tiu de Barcelona que ha sortit per la tele!! Abraçades, salutacions, convits a pintes. Era increïble, per un moment semblava que hagués estat el propi Rafa Benítez qui entrava en el pub. Allà ens vam trobar amb Chris de la branch de Salou acompanyat per David de Bilbao que finalment podia conèixer en persona, després de haver-lo conegut mitjançant el blog de Juan.

Els càntics i les pintes es succeïen una darrera d'un altre. Entre les persones més felices en aquell pub, es trobaven els amics Tgdor, Luis "Jota" i Dulce9Locura, per els quals aquell era el seu primer desplaçament amb l'equip i xalaven de valent amb tot el que els envoltava.

A mida que s'apropava la tarde, els membres de la nostre branch germana de Madrid, s'anaven apropant al pub. Va ser un moment de trobada entre vells amics virtuals que no es coneixien en persona. Les imatges de Juan coneixent finalment a Luis "Jota", Tgdor, Dulce i David, van ser realment emotives.

Mica en mica, els grans representant del moviment Red a la capital, s'anaven apropant al pub i s'unien a la festa. Mode, al que ja vaig conèixer en persona hores abans en una visita professional a Barcelona, finalment va acudir amb el seu fill Alex, que lluïa a l'esquena "Madrid Reds". Posteriorment i esglaonadament van aparèixer Lover, al que no veia des de la final d'Atenes i al que em va emocionar especialment retrobar-me, Neil, Chus, Juanje, i Simon B. Les emocions per saludar-los a tots per primera vegada eren indescriptibles.

Però les emocions per les trobades amb amics que fins aquell moment eren virtuals, van tindre el seu moment culminant, quan en meitat de la bogeria que era el Pub Moore's en aquell moment vaig rebre una trucada del que personalment considero el millor redactor de tots els bloggers de la blogosfera. Aquest no és altre que Pablo. Pablo, acudia a la cita futbolística lluint la samarreta del seu equip de l'ànima, però sota d'ella mostrava orgullós la samarreta del Liverpool. Fidel mostra aquesta de la gran harmonia que regnar durant tota la jornada. Una altre cita que tenia pendent, malauradament i com a amarg contrapunt a l'alegria per trobar-me amb Pablo, va ser la impossibilitat de trobar-me cara a cara amb Fernando. Un sms va servir per comunicar-nos ni que fós per un moment i la nostre trobada, quedarà per un altre ocasió, que esperem sigui ben aviat.

L'hora del partit s'acostava i no sabem ben be perquè.... bé evidentment com a conseqüència de la ingesta desmesurada de pintes, però el cas, és que tots ens vam separar i de moltes de les persones esmentades, ni tant sols ens varem poder acomiadar. El cas és que ja ens trobàvem a l'estadi Vicente Calderón i l'ambient de germanor regnant va ser indescriptible. Les imatges del final del partit amb els aficionats del Atleti cridant Liverpool, Liverpool!! i intercanviant-se records amb els supporters, no s'esborraràn mai de la nostre memòria.

Per no parlar del passadís que formaven innumerables aficionats "colchoneros" a la sortida de l'estadi per aplaudir al contingent red quan abandonava l'estadi. Aplaudiments que evidentment van ser retornats amb admiració.

Abans d'abandonar l'estadi, un nou episodi o diversos episodis, que em van servir per comprovar el poder d'un trasto anomenat televisió. Una vegada ja finalitzat el partit, van ser diversos els aficionats de l'Atlético que es van dirigir cap a mi encuriosits, tot preguntant-me "¿Oye tu eres el catalán del Liverpool, verdad? Te hemos visto por la tele". Increïble.

No podíem deixar Madrid, sense visitar la seu de la nostre branch germana, així que un cop acabat el matx, tots ens vam dirigir cap al Pub Triskel per fer l'ultima pinta. Camí del metro, vaig poder retrobar-me amb el meu company de l'aventura grega Nick, amb el qual em vaig fondre en una forta abraçada. Lamentablement, Nick no ens va poder acompanyar al punt neuràlgic del moviment red a Madrid.

Al Triskel, es va posar el punt i seguit a la nostre darrera aventura red. L'aventura en la que hem disfrutat més i on ens hem pogut trobar com a casa, gràcies a l'insuperable hospitalitat i amabilitat dels nostres germans reds madrilenys. Les hores passades en la seva companyia, perduraran per sempre. Ben aviat, en tindrem una nova per a explicar.

¡¡GRACIAS DE TODO CORAZÓN A TOD@S!!

Donant l'esquena a la UEFA.

Novament en la carretera. O millor i més apropiat en aquesta ocasió seria dir un altre cop als rails. Una nova aventura donarà inici demà de bon matí per posar rumb a una nova cita amb el Liverpool FC. Aquesta vegada novament en territori espanyol, després de la darrera aventura per terres castellonenques aquest passat mes de juliol.

Madrid serà l'escenari d'un Atlético de Madrid - Liverpool FC, que lluny d'haver estat noticia per el retorn de Torres al Calderón (retorn que finalment no es produirà), ho ha estat per temes totalment extra-esportius. I és que la decisió de la UEFA, organisme presidit per Monsieur Platini, va estar a punt de trencar tota la nostre planificació per la capritxosa decisió del mandatari francès de celebrar el partit a 300 quilometres de distància de la ciutat madrilenya, al acusar al club "colchonero" d'actituts racistes entre els seus seguidors en el partit disputat contra l'Olympique de Marsella.

L'afició atlètica, com no podia ser d'una altre manera, va reaccionar amb indignació i rebuig total a la sanció, que finalment va ser aplaçada. Malgrat aquest aplaçament, l'afició atlètica no s'ha quedat conforme i ha organitzat actes de protestes civiques abans de l'inici del partit.

Amb el títol de "Da la espada a la UEFA", la web La vida en rojiblanco ha organitzat un acte de protesta que consistirà en girar-se d'esquenes al terreny de joc i emetre una sonora xiulada durant la reproducció de l'himne de la Champions, com a mostra de rebuig a les a totes llums falses acusacions de la UEFA.

Barcelona Reds, amb la col·laboració de MADrid Reds i Liverpool Madrid, s'han unit a la protesta, donant a conèixer entre els supporters que demà seràn al Vicente Calderón, la organització d'aquest civic acte i la possibilitat de unir-se al mateix.

El Liverpool FC i més directament els seus supporters coneixen de primerà mà el que és rebre del màxim organisme futbolístic europeu falses acusacions basades en la més burda mentida.

Demà hi serem donant l'esquena.

NOTA: La crònica del partit i del viatge, estaràn disponibles a partir del proper divendres

Vila-beer-real

Una vegada més, els Barcelona Reds es posaven en marxa per seguir a l'equip. Aquesta vegada el desplaçament era molt proper i el partit de caràcter amistós. Però tant se val si el partit és de costellada, quan el que interessa és que els nostres nois no es sentin sols en cap moment. Cal donar sentit al "You'll never walk alone" sota qualsevol circumstància i qualsevol partit, oficial o no, és una bona oportunitat per demostrar-ho.

Vila-real era una ocasió perfecta per posar-nos novament en ruta amb les nostres samarretes i banner per donar suport als jugadors. Aquesta vegada però, era diferent a les altres. Es tractava del nostre primer desplaçament com a official branch (penya oficial) del club. Però el que més ens il·lusionava, sense dubtar-ho, era que per primera vegada, les tres branches residents a Espanya s'ajuntaven per animar a l'equip.

La cita no va defraudar a ningú. Després d'arribar a Castelló de la Plana en tren i dirigir-nos cap a Vila-real en un curt trajecte de rodalies, la trobada amb els Madrid Reds es va fer efectiva. Després de les primeres presentacions, era hora d'adquirir les entrades per el partit. En un fet sense precedents, les entrades no es van posar de manera anticipada a la venda i, havien de ser adquirides en els guixetes del club el mateix dia del partit. Per sort per tots nosaltres i gràcies a Pilar, una empleada del club, ens tenien reservades 25 entrades que amb gran diligència i eficiència, Juan dels Madrid Reds, gran amic d'aquest blog i d'aquesta branch, va aconseguir reservar.

Amb les entrades per el partit ja assegurades, era hora de començar a xerrar tots plegats de mil i una coses i quina millor forma de fer-ho que al voltant d'una taula assaborint, com no, una bona paella.

Encara quedaven un bon grapat d'hores per l'inici del partit i les primeres consumicions de cerveses començaven a fer efecte. Un cop abandonada la sobretaula, era hora de fer-se sentir per Vila-real i engalanar la ciutat dels colors reds. Per primer cop, les banners dels Barcelona Reds i dels Madrid Reds lluïen juntes en perfecta comunió. Per Vila-real també es van deixar veure els bons amics Chris i Dotty de la Salou branch, que en companyia d'un número molt important de supporters, no van perdre tampoc l'oportunitat de ser al costat de l'equip. Tot plegat, fins a 2.000 supporters de tot arreu, es van donar cita a Vila-real per seguir les evolucions dels nois de Rafa.

Fins l'hora d'entrar en el camp, tot van ser càntics, cerveses i festa per els carrers més propers a l'estadi. Fernando Torres, com no, era un dels principals protagonistes dels càntics amb la ja seva clàssica cançó. Red del blog de The Kid Torres, era qui portava la veu cantant quan el que calia era donar suport en particular al davanter de Fuenlabrada.

Una vegada ja dins de l'estadi per veure el partit, arribava la pregunta de sempre. "Ah! Però hi ha partit?" El que menys importa en molts dels desplaçaments, és el partit en sí. El més important, i aquesta vegada ho era de debò, és el gran ambient que es viu en el previ al mateix. I la cita no va defraudar en absolut.

A la finalització del partit, vam decidir esperar als jugadors i a Rafa a la sortida dels vestidors. No va ser una feina fàcil. Un intransigent control de seguretat policial, va impedir de apropar-se als jugadors per fer petar la xerrada tranquil·lament, com sempre passa en qualsevol desplaçament. Malgrat l'impediment policial, vam ser capaços de rebre una particular felicitació de Rafa Benítez, quan li vam fer el comentari de que ja érem official branch. També Xavi Valero una vegada més, va estar molt amable amb tots nosaltres i va riure de valent al recordar la nostre anècdota a Porto amb Valero com a improvisat fotògraf.

Acabava així l'aventura red per Vila-real. Era l'hora d'acomiadar-se dels Madrid Reds fins a una propera vegada. Els dies posteriors a l'aventura, tot han estat mails i trucades entre tots nosaltres, afirmant-nos de que aquesta aventura s'ha de tornar a repetir. I tant que ho farem!

Serem a Vila-real.

No podiem faltar. El Liverpool jugant a menys de tres hores de camí de Barcelona, havia de comptar amb el suport dels BARCELONA REDS. I així serà. Demà a primera hora del matí, iniciem una nova aventura en Red.

Pot ser es tracti d'un partit amistós, però el desplaçament de demà presenta unes connotacions molt diferents als realitzats anteriorment. El de demà es tracta del primer desplaçament que realitzem com a Official Branch (penya oficial) del club. El reconeixement ens va vindre confirmat de manera definitiva per part del club en el dia d'ahir, a través d'una carta.

Però com a fet més destacable, l'aventura de demà és especial per que es tracta de la primera reunió de branches oficials de l'estat espanyol. A Vila-real acudiran els MADRID REDS i la SALOU BRANCH, en el que es preveu un autèntic festival Red per terres castellonenques.

Esportivament parlant, els de Benítez hauran de millorar la imatge oferta en els darrers compromisos amistosos enfront de Wisla Cracovia i Hertha de Berlin finalitzats ambdós amb empats. A El Madrigal, Benítez comptarà ja amb la participació dels internacionals espanyols campions d'Europa, que rebran un homenatge per part del club grog, juntament amb els jugadors locals Marcos Senna i Cazorla.

Els propers dies, podreu comptar tant amb la crònica del partit, com amb la crònica (o contra-crònica) de tot el que succeeixi a Vila-real.

Que tinguem sort!

La Rosa del Kop.

No era la primera vegada que visitava Anfield. Però si que aquest cop era la primera ocasió que ho feia com a supporter del Liverpool FC. Rosa i Xavi, son dos bons amics barcelonistes, que van viatjar a Liverpool l'any passat per seguir in situ el Liverpool FC - FC Barcelona de vuitens de final de la Champions League de la temporada passada. Aquell partit, tot i la victòria barcelonista, va significar la eliminació del combinat de Frank Rikjaard de la competició de la qual defensaven el títol aconseguit a París 2006. Lluny de provocar tristor i remordiments per la eliminació i els diners i temps gastats en el viatge, la nostre parella d'amics van sortir encantadíssims de la seva estada a Anfield i el cordial caràcter de les gents de Liverpool. Van assegurar-se que tornarien algun dia i Rosa ja ha complert.

Abans d'aquesta segona visita, Xavi i Rosa volien continuar gaudint de l'ambient tant especial que es viu en els estadis anglesos i més concretament a Anfield. Es per això que van decidir visitar en companyia dels seus fills Naiara i Jan (degudament uniformat amb la samarreta groga del LFC) el Michael Collins Pub, amb la intenció de tractar de reviure aquell ambient. Vaja si van tornar a sentir aquelles emocions. Ni s'hi imaginaven el que els hi esperava. Aquell dia, eren les semifinals de Champions entre el Liverpool i el Chelsea de l'any passat i per allà hi paraven els BARCELONA REDS, muntant els saraus habituals en ocasions com aquestes.

El cas és que Rosa va complir la seva particular promesa de tornar a Anfield algun dia. Malauradament en Xavi no va poder acompanyar-la. Ho va fer ara farà cosa d'un mes, en el Liverpool - Blackburn Rovers (3-0 pels reds) a dos dies de l'aniversari de la tragèdia d'Hillsborough. Curiosament i ben al contrari de les dificultats que passem tots els supporters per poder assistir a un partit a Anfield, a la Rosa no li va ser gens difícil aconseguir entrades per el partit. I el que encara te més merit... la entrada era a The Kop.

Tot te una explicació. En Xavi i la Rosa, en la seva primera estada a Liverpool, van fer una bona amistat amb Paul (a l'imatge amb la Rosa) i Woody, dos il·lustres e insignes Kopites de Wirral, que els van fer de guies per la ciutat del Mersey. Tant el Paul com el Woody i la resta dels Wirral Reds, han seguit a l'equip arreu del mon, acompanyats sempre per la seva guardonada banner WINE FOR MY MEN, WE RIDE AT DAWN (Vi per els meus homes, cavalcarem fins la matinada) Frase aquesta, que te diverses teories sobre el seu origen, que degudament expliquen en la seva web, on també hi trobareu fotografies dels seus viatges arreu d'Europa i del mon. Paul va comentar a en Xavi i la Rosa, de que qualsevol vegada que dessitgesin tornar a Anfield, ell els hi aconseguiria les entrades sense cap mena de problema. Ho va complir. Paraula de Kopite.

Així és como Rosa, va tornar a posar peu a Anfield i més concretament a The Kop. A la seva tornada, ens explicava emocionada les seves vivències i les emocions viscudes en la mítica grada. El sepulcral minut de silenci en record dels 96 d'Hillsborough, seguit amb un respecte tant enorme que feia posar la pell de gallina. Els càntics, els acudits, l'alegria per els gols. En definitiva, Anfield i The Kop en estat pur.

Rosa explicava com a curiositat, que durant el previ al partit, com no podia ser d'una altre manera, van fer una cerveses a The Albert, el mític pub al costat de The Kop. La sorpresa generalitzada entre els Kopites, va ser que la Rosa va demanar-se una pinta de Guinness, fet que no és gens habitual entre les noies supporters i que va deixar bocabadat a més d'un.

Així és com hem guanyat per a la causa Red a aquests nous amics, que un dia es van deixar caure per el Collins pensant seguir un partit de futbol tranquil·lament i es van trobar amb un Mini-Kop en plena ebullició.

Gràcies per tot Xavi i Rosa. Ens veiem aviat.

La fossa dei Rosso (Crònica del viatge a Milan)

Cap a finals de l'any passat, el sorteig dels vuitens de final de la Champions deparava un Liverpool FC - Inter prou atractiu com per encetar una nova aventura seguint a l'equip arreu. La simple idea de visitar un estadi com San Siro, feia gairebé obligada la visita a la capital de la Llombardia per tal de seguir les evolucions del partit i com no, la festa prèvia pels carrers de Milano amb la resta de supporters desplaçats. Dit i fet. Tres dels membres dels BARCELONA REDS emprendrien el viatge cap a terres italianes.

Després de fer la reserva de vol i hotel sense cap mena de problema, vindria la búsqueda de les tres entrades per el partit. En un principi, comptaven amb les gestions de la red branch de Salou, a la qual, ens hem afiliat. Males noticies provenien des de terres tarragonines. La gran demanda d'entrades per part dels supporters, feia impossible aconseguir les entrades per la via del club. Calia buscar entrades a través del club italià.

Al posar-nos mans a l'obra, vam trobar-nos amb l'anunci en la web de l'Inter de que les entrades estaven totalment exhaurides. "Biglietti esaurita" un missatge desalentador, però que ni molt menys va frenar-nos en les nostres intencions de viatjar. Des de sempre havíem vist partits a San Siro del Milan o be de l'Inter, i ni molt menys l'estadi s'havia omplert mai. Però en aquesta ocasió, no hi comptàvem amb un petit detall. La celebració del centenari del club neri-azzurri.

Tant era. El dimarts de bon matí posàvem rumb cap a Milan. El primer objectiu era clar. Aconseguir entrades. Per fer-ho calia visitar la entitat bancaria gestora de la posada en venda de les entrades per els partits de l'Inter. Al mateix aeroport vàrem trobar una oficina. Al entrar i preguntar per les entrades, ens vam contestar que tot el paper estava exhaurit. Havíem d'anar a les guixetes del propi estadi per trobar alguna entrada i en cas negatiu, acudir a la revenda.

Després d'abandonar el metro i amb l'ajut d'un plànol i d'una llarga caminata d'uns vint minuts, arribàvem a l'estadi de San Siro. Les seves grades i torres es mostraven majestuoses davant nostre. Però no era moment per a la contemplació i si per a l'acció. Les nostres il·lusions de trobar una entrada s'exhaurien quan a les guixetes es podia llegir ben clarament, SOLD OUT.

Només quedava una opció. La revenda. Entrades hi havien i bastants en el black market. La oferta era gairebé continua per part dels revenedors locals. Finalment vam decidir-nos per negociar amb un d'ells. Es tractava d'un aficionat jove que no lluïa cap mena de distintiu futbolístic. La seva aparença però era la d'un ultra. Estava clar que si ens fèiem passar per supporters, el preu de la entrada seria molt més elevat i no cal dir, que pot ser la nostra integritat física perillaria. Així que ens vam fer passar per seguidors del Barcelona. El revenedor, coneixia perfectament l'actualitat culé i després de xerrar una bona estona arribava l'hora de la negociació.

Les nostres condicions eren clares. Exigíem una localitat lliure d'ultres. El revenedor ens va aconseguir una localitat de gol 2a graderia a la zona de la Fossa dei Leoni, els seguidors ultres del Milan, però que en els partits disputats per l'Inter és ocupada per seguidors més pacífics del club neri-azzurri. Després d'arribar a un acord en el preu (no el direm) Ens va facilitar les entrades. El fet de que el revenedor, ens mostrés l'entrada amb tota mena d'indicacions, ens va fer pensar que la entrada era perfectament legal. Tot i que, fins que no vam passar per el torn, no ens vam treure del cap la possibilitat de que fos falsa. No ho va ser. Un plaer fer negocis amb gent "seriosa".

La busqueda de les tres entrades, ens havia portat a gastar tot el matí. Així que després de deixar els nostres equipatges en l'hotel i fer un mos ben ràpid, arribava l'hora de trobar-nos amb la resta de supporters a la Plaça del Duomo.

Al arribar-hi l'ambient era bastant tranquil. Los chavales com anomenen nosaltres als nostres companys supporters, compartien la plaça sense cap mena de problema amb els tiffosi de l'Inter. La cervesa començava a córrer a dojo, així que els primers càntics no es van fer esperar. El càntic més corejat fou sense dubte, la cançó dedicada a Fernando Torres. Si algú tenia algun dubte sobre quin és en aquest moment el jugador més idolatrat per la afició del Liverpool FC, fent una passejada per el Duomo aquella tarde, se li treurien tots els dubtes.

Al poc temps d'arribar vam rebre la visita d'un supporter que ens recordava del nostre darrer viatge a Porto. Se'ns va apropar al crit de Barcelona!!!, va ser un moment molt il·lusionant. Era el moment de desplegar la nostre bandera El Trapo, com l'anomenem nosaltres. No sabem per que, però quan ho fem, ràpidament tothom s'apropa amb les seves càmeres i vol fer-se una fotografia amb la nostre banner. De seguida es va apropar un altre supporter que al veure la paraula Barcelona ens va dir que ell era de Bulgaria i el seu idol, com no, Stoichkov.

No seria l'únic supporter present a Milan d'una nacionalitat no britànica. Supporters de Suïssa, Canadà i la French Branch, entre d'altres eren presents a Itàlia per donar suport a Rafa i als jugadors.

La festa cada cop era més grossa. Els càntics de los chavales, cada cop retronaven amb més força sobre el cor de la ciutat milanesa. Especial dimensió cobraven els càntics del You'll Never Walk Alone i The fields of Anfield Road, que amb la grandiositat i acústica de la plaça feien posar els cabells de punta per la seva musicalitat. Ni a l'Scala de Milan, ben propera al Duomo, s'havien sentit millors cordes vocals.

L'hora del partit s'acostava, i calia abandonar la plaça per enfilar el camí cap a San Siro. La darrera imatge que ens queda de la plaça del Duomo, era la de una plaça totalment guanyada per la ombra de la tarde, però amb unes parets de la catedral milanesa encara banyades per els darrers rajos solars del dia.

Decidíem anar cap a l'estadi amb tramvia. Un bon grup de supporters ens acompanyava. Al arribar l'antiquat vehicle, tothom es va enfilar al seu interior (algú va pagar??) Allà dintre no hi cabia ni una agulla, així que el conductor emprenia el camí cap a l'estadi. Va ser el moment més divertit de l'aventura italiana. Durant tot el camí, los chavales no van parar de cantar les cançons típiques de suport a l'equip. En especial la cançó dedicada a "El Niño" que era acompanyada per salts i cops a les parets del tramvia. Era una bogeria, divertida i inofensiva però una bogeria.

El cas és que no sabem ben be perquè, ens van fer abandonar el tramvia (no seria d'estranyar que s'averiés com a conseqüència dels nostres salts) i ens vam fer baixar d'ell per entrar en un bus, al qual jo no recordo haver pagat el bitllet (algú ho va fer??) El cas és que pocs minuts després arribàvem a les portes de l'estadi de San Siro i el moment de la veritat de la nostre aventura arribava.

Tots tres trèiem de les nostres carteres els cartonet que ens donava dret a entrar en el recinte i l'apuntàvem cap el lector de barres dels tornos. Una llum verda s'encenia i el torno cedia al nostre pas. Les entrades eren perfectament legals.

Al arribar a les nostres localitats, l'espectacle de les grades de l'estadi era descomunal. San Siro te ben guanyat el seu títol de catedral futbolística mundial. La nostre ubicació era la que el revenedor ens havia anunciat. La Fossa dei Leoni. Sota nostre els 8.000 supporters desplaçats a Milan.

A mida que s'apropava l'hora del partit, l'ambient anava pujant en intensitat. Els crits de suport dels tiffosi sonaven d'una manera increïble i típicament italiana. L'himne del centenari de l'Inter era rebut amb un tifo no gaire espectacular per part dels seguidors locals. Els actes protocol·laris, donarien lloc a l'inici del partit, desenllaç del qual tots coneixeu. Victòria pels reds.

A mida que el partit s'apropava al seu final, tant sols els càntics dels supporters es deixaven escoltar a San Siro. I de quina manera! Si els càntics locals eren espectaculars, el YNWA sonava com una música celestial a San Siro.

Al final del partit, els tiffosi italians saludaven als supporters reds amb una tronadora ovació com a reconeixement a la superioritat en el terreny de joc i al bon i esportiu comportament que l'afició red va tindre durant tot el dia a la capital de la Llombardia. Los chavales responien a aquesta ovació amb crits d'Inter, Inter!! Magnífic final, que posa de relleu la descomunal diferencia entre les aficions de Milan o Inter sobre aficions com la Roma.

Al abandonar l'estadi decidíem fer una ultima cervesa i un mos abans d'anar a dormir. Com a mostra de gratitud a l'afició local, vam decidir de compar-nos una bufanda de l'Inter en una de les botigues de memorabilia del club que quedarà com a record material de la nostre visita a un veritable temple del futbol mundial.

Milàn ha estat la penúltima aventura. Quina serà la següent?

NOTA: Fent click a les fotografies, les podreu veure ampliades.