RED Zeppelin

Olympique de Marsella 0-4 LIVERPOOL FC

Sobre el cel de Londres, tornava a planar la passada nit una el·líptica figura que portava gaire be vint anys reposant en els melancòlics hangars del record. Impulsada pèls acords de la èpica, la mística i la llegenda del rock and roll, el só tronador d'un zepelí de plom, tornava a transportar a prop de vint mil afortunats a un viatge en el temps de dues insuficients hores a ritme de rythm & blues i rock & roll, fent reviure una vegada més el gènere musical que porta exorcitzant a varies generacions, per molt que alguns varen profetitzar en el seu dia la fi de la màxima essència musical. Els Capitans de la nau Plant, Page, Jones i Bonham (fill) van tornar a enlairar per dues hores el vell zepelí per el cel londinenc i qui sap si la llegenda emprendrà nous vols per visitar noves contrades en properes dates.

Amb els mateixos elements místics, èpics i llegendaris, però aquesta vegada a vorejes de la mar Mediterrània i a terres franceses, la llegenda futbolística vermella tornava a ressorgir de les cendres i de les flames de la foguera a la que molts l'havien condemnat precipitadament i a diferència de la vella i bella nau rockera, posava destinació cap a una nova etapa en la gira europea.

Huracanats vents bufaven a Marsella i a tota la Mediterrània des de fa dies. Tramuntana de la bona, d'aquella que diuen que afecta seriosament l'estat mental de les gents de les contrades, amb evidències de difícils caràcters, però també modelant a genialitats com la de Dalí. La més virulenta expressió del deu Eolo, va enfundar-se ahir la samarreta del Liverpool FC (tercer equipatge negre en la seva totalitat) i tant sols li va fer falta onze minuts per destruir per complert d'una violenta bufada, les il·lusions gales.

Inicialment la tramuntana va fer acte d'aparició en la seva versió de més rauxa, de més caràcter. Qui havia de ser si no que Steven Gerrard, màxim exponent del caràcter del conjunt red qui quan tant sols es portaven tres minuts de partit, era derribat en el interior de l'àrea i l'àrbitre xiulava un clar penal, que el mateix capità s'encarregava de transformar en el segon intent, després que el porter local Mandanda, endevinés les intencions del capità red i aconseguís refusar en primera instància la pena màxima.

Sense temps per a la reacció local, la forta tramuntana tornava a donar mostres de les seves conseqüències, aquesta vegada en la versió que fa aparèixer el talent i la genialitat a aquell qui rep la seva bufera. "El Niño", com si de Dalí es tractes, va deixar una nova pinzellada de la seva classe i talent per marcar un gol antològic replet de velocitat, canvi de ritme, habilitat i definició, que feia pujar el 0-2 al marcador, deixant en la més ignominisoa evidencia per enèsima vegada (no serà pas la darrera) als més aferrims crítics i detractors que setmana a setmana han d'amagar el cap avergonyits per el verb fàcil de la seva ploma i llengua en contra del de Fuenlabrada. El Velòdrome emmudia per complert dels càntics d'un bulliciós i entregat public, que fins a les hores havien ofert una posada en escena espectacular i vibrant com a pocs públics o fan arreu del mon. En menys d'un quart d'hora, el conjunt de Rafa Benítez havia finiquitat un partit a vida o mort, que havia fet aparèixer tots els temors en la majoria d'aficionats. En onze minuts, d'una bufada de tramuntana, el Red Zeppelin tornava a emprendre el vol cap els vuitens de final de la Champions.

El partit es posava de cara molt més aviat del que s'havia previst inicialment i el camí cap els vuitens de final es podia divisar amb prou claredat. Era clar, que amb el marcador tant desfavorable per els seus interessos, li tocava a l'OM dur el pes del partit, això si, amb el inesgotable ajut dels seus aficionats que una vegada recuperats del xoc inicial, no van defallir mai en els ànims cap els seus. Els jugadors red tant sols devien defensar amb ordre i rigor les pobres i nules escomeses franceses que amb més cor que cap, mai van pertorbar la plàcida nit sota els pals de Pepe Reina. En aquesta situació, Mascherano, Gerrard, Riise i Carragher han ofert una demostració de les seves virtuts defensives, sense deixar el més mínim forat a la estèril ofensiva marsellesa. Amb molta comoditat i amb l'avantatge de dos gols s'ha arribat al descans.

Al xiular el inici del segon temps, Kewell i Kuyt s'han encarregat ràpidament d'esborrar definitivament les poques esperances locals, quan l'holandès ha fet pujar el 0-3 al marcador al rebre una intel·ligent assistència del jugador australià que l'ha deixat tot sol davant del porter Mandanda que res ha pogut fer per evitar que el tercer gol visitant puges al marcador. Tant sols quedava deixar passar els minuts i esperar a la tarda de divendres per saber el rival dels vuitens de final. La golejada però, podria haver estat més amplia si no hagués estat per el desencert de Torres i Gerrard de cara a porteria. Amb tot el peix venut, Babel s'encarregaria d'ampliar i d'acabar de definir el marcador final, quan després d'una galopada per trobar-se novament en un mà a mà amb Mandanda, batia per quarta vegada al conjunt d'Eric Gerets.

Demostració de força a tota Europa del Liverpool FC. Es ben cert, que l'Olympique de Marsella, avui en dia no és absolutament ningú en el concert futbolístic continental, però no menys cert era, que gran part de la Europa futbolística, feia temps que havia enterrat als de Benítez. Doncs hem ressorgit. La maquinària funciona a ple rendiment i com digué Keith Moon, sona com un zepelí de plom.



FORMACIÓ:
Reina, Arbeloa, Carragher, Hyypia, Riise, Benayoun, Gerrard, Mascherano, Kewell (Fabio Aurelio ’67), Torres (Babel ’77) i Kuyt (Lucas Leiva ’86)

GOLS:
0-1 Gerrard (pen) ‘4
0-2 Fernando Torres ‘11
0-3 Kuyt ‘47
0-4 Babel ‘90