LUIS GARCIA, "El octavo pasajero"

En baixar del taxi que em traslladà del centre de la ciutat a l'aeroport, em vaig adonar que definitivament les baixes temperatures sofertes durant els passats dies, havien desaparegut. Un radiant sol brillava en un cel tacat per algun que altre núvol. Fins i tot l'abric feia nosa. Res que veure amb les temperatures polars i les nevades caigudes en els darrers dies. Després de pagar-li la carrera al taxista, em dirigeixo cap al mostrador de la companyia aèria per fer el check-in. Tot correcte, el vol sortirà segons la seva hora prevista, tot just encara queda mitja hora per embarcar. Dono mitja volta al mostrador amb la meva maleta de rodes i de sobte em criden per el meu nom, però amb un inconfusible accent. "Luís!". Res semblant al típic "Louis" o "Lewis" tant comú entre la gent britànica.

Aixeco la vista per localitzar d'on provenia aquella crida i em trobo amb set paios amb unes cares que descrivien sorpresa, escepticisme i un somriure de complicitat. Em dirigeixo cap els set tius i els saludo un per un. Em diuen que són de Barcelona, que havien vingut a Liverpool a veure el partit d'ahir contra el Charlton Athletic. Que malgrat ser de Barcelona, tant sols donen suport al Liverpool i que no era, ni de bon tros, el primer cop que viatjaven a Anfield. Realment els crec. Les seves indumentàries no deixen lloc al dubte. Tots ells llueixen bufandes, samarretes o gorres del club. Se'ls veu bona gent, em comprometo a fer-nos unes fotografies per immortalitzar l'esdeveniment i a signar-lis les entrades del partit d'ahir. Continuem parlant de tot una mica. En el camí que ens dirigeix per la pista de l'aeroport cap a l'avió, els 7 supporters catalans em comenten que estan lluitant per crear una penya del Liverpool FC a Barcelona, però que de moment, encara no són la suficient gent. Els hi llenço un cable. Els comento que uns bons amics meus que disposen d'un bar a Badalona, podrien estar interessats en ser membres de la penya. Els tius acullen la noticia amb alegria.

Realment no m'havia trobat mai amb un col·lectiu d'aquestes característiques. Son realment peculiars. Però no menteixen quan diuen que son supporters del Liverpool des de fa anys i anys i no tant sols des de la meva arribada i dels demés jugadors i tècnics espanyols al club. Tenen uns coneixements de la historia i obra i miracles dels jugadors francament increïbles.

Els set nous amics, són molt respectuosos amb mi durant el vol i em deixen fer una becaina i escoltar el meu mp3 tranquil·lament. Quan l'avió aterra a Barcelona, novament tots ells s'apropen a mi per acomiadar-se i desitjar-me sort per els futurs partits. Sobre tot per al compromís més immediat que és el Benfica als vuitens de final de la Champions. D'entre els set companys de vol, hi destaca un que segons diu és escocès, però que viu a Barcelona des de fa molt de temps. Em comenta que fins i tot sap parlar català. Per demostar-ho, s'atreveix amb el difícil refrany de "Setze jutges d'un jutjat, mengen fetge d'un penjat" Increïble! La seva pronunciació és molt millor que la d'un casteller de Valls, però amb la gràcia d'escoltar-ho amb un lleu accent de les Midlands. Vaja colla!

-- + --

El text que heu llegit, tracta de reflexar el que va passar pel cap de Luis Garcia, el dia que es va trobar a l'aeroport de Liverpool amb el Trompetero, Stubbins, Cesc, Papi-Papito, Eddi "Puyol", XaviKop i Mr. Magners, en el vol de tornada cap a Barcelona, després de presenciar un Liverpool FC contra el Charlton Athletic que va concloure amb empat a 0-0 i després d'una forta nevada.

El nostre desig, hagués estat redactar-ho en unes altres circumstàncies i no pas fer-ho amb el sentiment de comiat i tristor que ens queda a tots. En la tarde d'avui, Luis Garcia ha estat presentat en l'estadi Vicente Calderón com a nou jugador de l'Atlético de Madrid, fent d'aquesta manera oficial, el que primer havia estat un rumor i que amb el pas dels dies, s'anava convertint en un fet que s'ha materialitzat aquest migdia.

A Luis Garcia, volem agrair-li la seva entrega i notable rendiment en aquests inesborrables tres anys que ha defensat la samarreta red, on no és gens agosarat afirmar que s'ha guanyat un lloc en la història del club.

Les seves espectaculars i decisives aportacions en aquella heroica conquesta de la Champions League de l'any 2005, quedaran per sempre en el record de tots els supporters. El recital al Bay-Arena de Leverkusen. El segon gol a la Juventus de Torí en un impressionant xut des de fora de l'àrea en la eliminatòria de quarts de final. El seu gol a Anfield, o el gol que mai va ser segons qui, al Chelsea en la semifinal de la Champions 2005.

O aquell gol decisiu a Old Trafford en la semifinal de FA Cup davant del Chelsea novament, que classificava a la final que posteriorment es guanyaria davant del West Ham Utd.

No és casualitat doncs, que The Kop li dediquès un càntic. No tots els jugadors poden gaudir d'aquest honor. The Kop mai s'equivoca i reconeix perfectament qui és mereixedor d'aquesta immortalitat. Per que ser protagonista d'un càntic interpretat per tot Anfield, és sinònim de convertir-se en immortal.

Però per sobre de tot als BARCELONA REDS, ens queda el record d'aquella tarda a l'aeroport John Lennon de Liverpool, on vam tindre la sort de conèixer a la persona i no al personatge. Un tiu amable i senzill, al que li agradava escoltar les nostres aventures seguint l'equip a arreu i reia les nostres pocasoltades. Per no parlar de l'última anècdota que va arribar-nos, quan un oferent de dues entrades per la final de la Champions a Atenes, es va posar en contacte amb nosaltres, per que el propi Luis li va comentar de la existència d'aquest blog i que possiblement estàvem interessats en aconseguir entrades. A dia d'avui encara ens freguem els ulls.

Gràcies a aquell que sempre beu sangria.

Gràcies a aquell que va vindre del Barça per dur-nos goig i gloria.

Gràcies a aquell que fa un metre i mig (Una miqueta més)

Gràcies a aquell que el seu futbol és celestial...

....I que malauradament se'ns han endut lluny.

BONA SORT AMIC!!!